Fer l'indi.

Hi tradicions ben bèsties. Allò de martiritzar braus per a satisfacció de l'audiència, per exemple. En sé una altra per afegir a al llista. Les meves noves amistats en aquesta ciutat on hi ha més indis que blancs m'han introduït a un costum postnatal que diu molt de com son de masclistes algunes cultures.

Resulta que quan una parella índia té un nen, el primer que fan és enviar un regal als amics, sovint una figureta o alguna imatge religiosa. Com si no tinguessin prou problemes amb l'arribada d'un nou membre a la família, a sobre posa't a fer paquetets. Bé, encara. Però és que la tortura tot just ha començat. Amb el nen acabat de néixer, les normes t'obliguen a passar personalment a presentar la criatura a familiars i amics tan aviat com sigui físicament possible. Comença llavors una peregrinació llarga com un dia sense pa, proporcional a com de sociable ets i com de grossa és la llista de parents. No sé com no se'ls ha ocorregut que la dona després de parir no està per fer el via crucis pel veïnat, que és molt més senzill en aquest cas que Mahoma vagi a la muntanya.

Això seria encara tolerable sinó fos perquè la romería ha d'anar acompanyada d'un altre regalet (ja diuen que tenir un fill és la ruïna, però és que aquesta bona gent ho porta fins a extrems insospitats!) i, ara ve el millor, una caixeta de dolços. Els dolços, evidentment, res de complar-los a la botiga: estan fets seguint una recepta ancestral de la família, a casa i amb tot l'amor, per la pobra nova mare. I no us penseu que n'hi ha prou amb fer una fornada majúscula al principi i anar feliçment tirant de veta, no. Els dolços han de ser frescos, així que has d'anar cuinant-ne tandes dia sí dia no. I això amb el nadó plorant mig dia i l'altre mig dia enganxat als teus mugrons. Sense parlar de les condicions físiques minvades, la manca de son, els punts de l'episiotomia, el desgavell hormonal, la depressió postpart i totes les altres alegries de la maternitat. Mentrestant, el marit no sé què deu fer, a part de suport moral i logísitic i fer de xofer.

Tot plegat em sembla una falta de consideració important en vers una persona que acaba de patir una patacada física notable, però la veritat és que ni les mateixes afectades hi donen massa importància: fan tot el rebombori de molt bon grat i amb un somriure als llavis. I al final penso que potser dec ser jo, amb el meu punt de vista occidental antiquat, el qui és realment un masclista per voler tractar la mare dels meus fills com si fos una princeseta invàlida durant els primers mesos, enlloc de deixar que faci vida normal, cuini, passi visita i treballi fins i tot més que jo mateix.