Aracnofòbia.

[Un altre apassionant episodi de la sèrie "L'home contra la natura"! No us perdeu com en aquesta nova entrega el nostre heroi lluita amb un exèrcit d'indomables monstres de vuit potes!]

Recordo que quan era petit el meu pare tenia una guerra desigual muntada contra les formigues que volien envair el pati de casa. Elles tenien la força de les masses, però els humans comptàvem amb el volum i l'enginy. Tot i el desavantatge teòric i les successives derrotes, les bestioles no defallien. Recordo el pobre home, fora se sí, agenollat xafant-les una per una amb el polze mentre les insultava i maleïa, quan tots els insecticides i mètodes menys cavernícoles havien fallat estrepitosament contra la tenacitat de l'enemic. És un d'aquells moments que un pensa "el meu pare s'ha grillat".

Fast forward trenta anys i aquí estic, enmig de la meva pròpia campanya contra l'Eix del Mal i els seus intents de conquerir el meu regne. Tot comença un bon dia primaveral, rara avis, en el qual surto al balconet a admirar el meu jardí. Punyeta, penso, si que fa temps que no trec el cap per aquí: això està ple de teranyines. Diligent, les netejo. L'endemà la meva dona em diu "a veure si fas el favor de fer alguna cosa amb la barana del balcó, que aquella zona és responsabiltiat teva i sembla la casa de la Família Addams". Li dic que no pateixi, que ja està fet i ella m'arrossega de la mà al lloc dels fets i m'ensenya la crua realitat: és com si fes un any que ningú no hi passa un drap. Com? Què? M'hi acosto i trobo l'explicació: quinze o vint aranyes treballant com esperitades havien reconstruit en unes poques hores totes les xarxes que m'havia carregat el dia anterior.

Des de llavors, les aranyes i jo hem instaurat un pla de batalla que recorda el sudari de Penèlope però a la inversa: el que teixeixen elles de nits els ho desmonto jo quan surt el sol. No tinc la paciència de la dona d'Ulisses, sinó més aviat els gens del meu pare, així que després d'una fase inicial tirant a diplomàtica, darrerament he decidit treure l'artilleria grossa i no aturar-me fins que no hagi eliminat del mapa tots els soldats invasors. Adéu a la guerra freda, comença l'ofensiva real. És clar que no és tan fàcil. Us heu adonat mai de com són d'esmunyedisses les maleïdes aranyes? Ni de bon tros resulten tan meselles com les formigues, no. A més són més lletges i piquen, així que s'ha d'anar amb compte si un no vol sortir ferit de les escaramusses. Està clar que els dolents de la pel·lícula milloren a cada generació, per desgràcia meva.

Però no podran amb mi. Recuperaré el meu balcó (i el jardí, un altre front obert) ni que hagi de xafar-les una per una. I és que tinc una estratègia infalible. He pogut veure un parell de cops la que deu ser la mare de totes les aranyes (en més d'un sentit), el general de cinc estrelles, i un cop l'hagi capturada i neutralitzada sé que les seves tropes defalliran. Per la mida de l'animal això promet ser una lluita com la del vell i el mar, amb la diferència que penso sobreviure-la per escriure'n una crònica en el més pur estil Hemingway. Ja veurà la que li espera! No en quedarà ni una viva! Això serà una massacre! Haw haw haw!!

(Per sort el meu fill encara és massa petit per començar a pensar "el meu pare està boig"...)