divendres, 4 de juliol de 2008

Una mena d'aniversari.

Avui fa més o menys un any que vaig anar al cinema per darrer cop. I això que n'era un addicte. M'he passat un munt d'hores de la meva infantesa assegut en la foscor d'una sala empassant-me tot el que fessin. I he procurat mantenir el costum, sent una mica més selectiu, fins que els imperatius paternals han posat un fre (momentani espero) a la meva passió.

Segueixo veient pel·lícules, això sí, al mateix ritme d'abans, però totes en DVD. Per molt surround casolà i LCD d'alta definició que tinguis, no hi ha res que pugui superar l'experiència de veure una pel·lícula en comunitat. Formar part de les reaccions col·lectives al que et projecten a la pantalla. Tot i els seus efectes secundaris inevitables quan al paradís s'hi cola algun incívic que xarrupa la cocacola amb avidesa o mastega les crispetes sorollosament. O aquell que fa una setmana que no es dutxa i se t'asseu al costat. I el que ha vingut al cinema a xerrar o a fer manetes amb una noia riallera. Ni tan sols m'espatlla la festa un aire condicionat cinc graus per sota els límits tolerables (com passava sovint a Nova York). Un cop treu el cap el lleó de la Metro, o l'equivalent modern, la meva resistència a totes les possibles incomoditats augmenta automàticament uns quants graus.

I és que això és com veure un partit de futbol al bar o sol a casa. L'ambient és molt diferent. Compartir experiències amplifica les teves pròpies, tant en el cas dels esports com en el dels espectacles. Hi ha activitats que és millor fer-les a soles amb la teva parella (estic pensant en un sopar romàntic si el nano avui s'adorm a la primera i ens dóna la nit lliure), però n'hi ha d'altres que, no sé per què, milloren si et sents part d'un col·lectiu. Els éssers humans som ben curiosos...

5 comentaris:

defak ha dit...

Escriure diuen que també millora si et sents part d'un col·lectiu :-)

Sani Girona Roig ha dit...

Crec que t'entenc una mica perquè em vaig passar uns quants anys anant a veure pel·lis que en el millor dels casos em feien venir son, però en d'altres em neguitejaven o em posaven una mica histèric ... però la vida és així i pels fills s'ha de fer el que toca quan toca.

Més d'una vegada m'ho vaig mirar com que era la manera de veure unes obres que altrament no hagués mirat mai ... Positivar , vaja!

Tu parles d'una altra cosa ... mirar cinema a casa o al cinema.
Bé, consola't pensant que poder aturar el DVD i anar a la nevera o a pixar ... whenever you want i tantes vegades com vulguis, i poder fer anar el DVD enrere i disfrutar dues o tres vegades de dues rèpliques ben plantades al mig del guió, o de l'escena aquella que té aquell pla americà tan ben trobat ... no té preu!

La qüestió és sovint fer de la necessitat virtut... Forma part d'allò que se'n diu la Felicitat amb majúscules, oi?

Cuida't

pH ha dit...

Benvingut al club amic !!!
Jo fa tant de temps que no vaig al cinema que crec que les pel.lícules eren en blanc i negre i hi havia un pianista, però no n'estic segur del tot.

Ramon ha dit...

He anat a parar al teu blog de forma casual (aquetes coses que té internet, d'anar saltant) i m'ha fet gràcia el comentari. Jo tampoc vaig al cinema de fa molt però per altres raons. Volia dir-les però he rigut mentre llegia el teu text: tu mateix les dius, totes, no en falta cap, en el segon paràgraf. I mira, ja sé que és poc seriós, però no hi ha res com la tranquilitat. Salutacions!, i ja aniré llegint més.

SM ha dit...

Certament veure DVDs a casa té els seus avantatges (crispetes més barates i acabades de fer, per exemple)... qui no es consola és perquè no vol!

Ramon, benvingut al bloGuejat (i a la catosfera). Ens anem veient!