Anguiles en un avió.

No sé per què cap dels meus amics amb fills no m'havia advertit abans. És que la cosa té nassos. Aquí va la història d'un lavabo d'avió i de la meva entrada forçosa al mile high club, secció per a tots els públics.

L'hereu encara no té un any i ja ha agafat set avions. Jo amb set anys només n'havia agafat un, els temps canvien. Si es multiplica tant viatge aeri per la quantitat de bolquers per hora que se li ha de canviar a la criatura, un pot treure la conclusió (encertada) que tard o d'hora t'ha de tocar fer-ho en ple vol. La primera vegada, fa uns mesos, hi va anar la meva dona. Després d'una estona llarguíssima va tornar del lavabo tota vermella, despentinada i esbufegant. "A la propera et toca a tu", va ser el seu únic comentari. En aquell moment no hi vaig donar més importància.

La meva hora va arribar fa poc. Carregat amb el nano en un braç i una bossa (que almenys deuria pesar deu quilos) a l'altra, em dirigeixo a l'objectiu ignorant del meu destí. No cal que descrigui un lavabo d'avió: tots els deveu haver patit un cop o un altre. Si hi afegiu un nen i tots els utensilis necessaris per als actes de neteja, us podeu imaginar que un cop tanques la porta al teu darrera allò es converteix en una mena de camarot dels germans Marx unipersonal. Em van veniur ganes de demanar a l'hostessa un parell d'ous durs per acabar de fer ambient. Però el pitjor ve ara. Amb el nen sobre el cambiador i la crema, el bolquer i les tovalloletes al costat de la pica, t'olores que serà bastant més difícil que no havies pensat. El que no t'esperes és que serà talment com intentar posar una faixa a una anguila dins un armari.

El primer que passa és que el pacient es comença a moure a la taula d'operacions. Normal: és un entorn nou i té ganes d'explorar-lo. Despullar-lo en aquestes condicions té mèrit, més si afegim el poc marge per a maniobres que hi ha. Mentre l'aguantes amb una mà, amb l'altra vas a pel bolquer net. El nen llavors rodola cap a tu. No se't cau de miracle (o potser simplement perquè no té prou espai per caure). El que si cau és el pot de crema que, casumtot, desapareix a sota la pica per una escletxa que no sabies que existia. Disseny intel·ligent, se'n diu d'això. T'agenolles, una mà fermament amarrada a la criatura, i busques la crema a cegues. Durant una estona trobes de tot (estalvio detalls) menys el que busques. I l'anguila serpenteja riallera. Et dones un cop al cap amb el sostre quan t'incorpores. Mentrestant algú, que deu portar esperant una bona estona, intenta obrir la porta. Més pressió. El cicle de coses que cauen i les salvades in extremis de nano rodolador es repeteix uns quants cops. La dificultat incrementa quan passes pantalla i et trobes amb un bolquer brut a les mans que has d'evitar que toqui cap superfície. Per uns moments penses en tirar la tovallola, però ja és massa tard per fer marxa enrera. Cal fer el cor fort i continuar amb el suplici.

En resum: va ser el quart d'hora més estressant dels darrers mesos. Una barreja d'exercici aeròbic, sauna, i exibició de destresa, afortunadament amb final feliç i cap ou trencat. Friso emocionat pensant en el moment que em tocarà repetir-ho...