Crisis? What Crisis?

Tothom feia conya aquests dies amb el títol del famós disc de Supertramp. Fins i tot li van regalar una còpia en vinil a Zapatero en un programa de televisió (que originals! Com se'ls va acudir?). El cert és que llegint la premsa per internet no m'havia fet una idea tan clara, però la realitat innegable m'explota als nassos: he anat de vacances en un país en crisi. Al carrer no es parlava de res més. La crisi del dimoni afecta el món sencer, però sembla que els anglesos ho saben dissimular millor. O que als mediterranis els agrada queixar-se més.

També podria ser que els països com el nostre siguin especialment sensibles a les batzegades econòmiques. En un dels llibres que he llegit darrerament, els arguments de l'autor podrien recolzar aquesta idea: "[Catalunya] no és. Cap país basat en entreteniment i serveis ho és, sense la recerca i el desenvolupament." I també: "Catalunya ja no és gran cosa més que un destí turístic (...). De munyir les Rambles, la Costa Brava, la calçotada, el Barça, Gaudí i les escorrialles d'en Dalí no crec que se'n pugui dit activitat cultural" (Miquel de Palol, Aire Pàl·lild/Palimpsest, 2007).

Sembla lògic que un país sense unes indústries cultural, de recera i de desenvolupament prou sòlides i que compta amb el turisme com a principal font d'ingressos (directa o indirecta) sigui més sensible als canvis de direcció del vent. Tinc una teoria: si visquessim en un lloc fred, plujós i inhòspit com les illes britàniques (si veiéssiu l'estiu que estem tenint...) segur que hauríem trobat formes alternatives de sobreviure, més resitents a les baixades de la borsa, i ara no patiríem tant. Perquè després diguin que el mal temps no té el seu costat positiu.