Diada a Madrid.

A mi sempre em passen coses els onze de setembre. És de matinada i corro a agafar el pont aeri. Per costum, em compro l'Avui al primer lloc que veig. La portada, me n'adono després, és alegòrica de la festa del dia. La contra, un anunci de coca-cola amb les quatre barres. Amb això sota el braç, es miri pel costat que es miri, no faré una entrada massa discreta a la capital.

Vaig a l'edifici del grup Prisa, que és una mena de laberint semblant al que apareix en una aventura d'Astèrix. Tot en obres, a més, una mica tètric. Sort que portem guia. M'entrevista el Carles Francino per la SER. Dins l'estudi, el sento però no el veig enlloc. És clar: està a Barcelona. Curiós que jo hagi vingut aquí i ell hagi anat allà. Coses d'agendes incompatibles. Mentre espero torn, parlen de la Costa Brava i Blanes, coses d'un centenari. Coincidència, em sembla, però gairebé em fa sentir com a casa. Llavors, i sense massa prevencions, en Francino anuncia que posarà una havanera per entonar amb el tema que està tractant i pels altaveus espetega El meu avi, versió rumba. Un dels tècnics, emocionat com jo, es posa a fer playback davant la indiferència dels madrilenys. M'uneixo gesticulant teatralment per demostrar-li en silenci que jo també sé de què va la cosa. Ens fem uns somriures còmplices mentre els locals pensen "estan bojos aquests catalans".

Estic al bell mig de Madrid, l'onze de setembre, sentint a tot volum "Visca Catalunya, visca el català", missatge no tan subliminal gentilesa del presentador. Una situació curiosa, una bona manera de començar el dia. Un dia que inclourà una pitrera generosa difícil d'ignorar, un diàleg sobre les virtuts terapèutiques del tecno i compartir sala d'espera amb el Gran Wyoming a RNE. Però més sobre això en la propera entrada.

Escolteu la meva entrevista amb en Francino (sense havanera) aquí: