dijous, 2 d’octubre de 2008

Experiències d'un escriptor de gira (II)

Jo sempre he volgut ser un escriptor de culte.

-Has llegit l'últim del Macip?
- De qui?
- Del Macip, aquell paio de Blanes.
- Doncs no n'havia sentit a parlar mai...
- (somriure de superioritat) És clar: molts pocs han descobert encara com és de bo.

Per ser de culte, ajuda ser un escriptor maleït. El primer pas per ser maleït és portar una vida obscura plena de decisions equivocades, dones (o homes) i molt d'alcohol. Per aquí ja no anem bé. La segona condició, escudar-se en l'anonimat per crear una mica de misteri al voltant del personatge, me l'he estat carregant a consciència aquests dies. El punt més allunyat del maleït és el mediàtic, i cap allà sembla que he estat gravitant darrerament. "Estàs fet un mediàtic", em diu un amic, i jo li contesto, mig ofès, que sisplau, no cal passar-se. Però hi ha moments de les darreres setmanes difícils de justificar.

Per exemple, a un escriptor maleït no li maquillaria mai la closca als volts de la mitjanit una senyora que està llegint un llibre sobre un cas recent de la crònica negra peninsular. Ni estaria esperant entrar a un programa de ràdio assegut al costat de El Gran Wyoming, el contertulià que intervendrà després d'ell i que està repassant entre murmuris el guió que li toca dir (en un moment donat entra una noia escultural i li tira els trastos sense miraments; jo tan lluny en l'escala de popularitat no he arribat mai). Ni participaria en un xou de Radio 3 i en acabat el farien baixar un parell de pisos a Prado del Rey perquè els de Radio 5 han sentit que estava a l'edifici i volen entrevistar-lo també en directe aprofitant l'avinantesa. (Tenint present que Ràdio 4 ja l'havia fet el dia abans, només em queda una pel pòquer). O li estarien fent fotos en un rebedor mentre el José Sancho al seu costat està endrapant uns canapès de la presentació d'un altre llibre. O un fotògraf li preguntaria si s'ha dedicat mai a posar professionalment, perquè ho fa molt bé (després d'unes quantes sessions intensives, us asseguro que qualsevol apren a fer cara de model d'anunci).

Doncs res, amb això s'acaba la meva carrera d'escriptor de culte. Què hi farem. Per sort el mediatisme també s'anirà esvaint discretament i tornaré al meu estatus original d'autor anònim i prou, que ja m'està bé. Això sí: l'experiència haurà estat breu però divertida.

4 comentaris:

Jaume Puig ha dit...

No està tot perdut encara! Podries aprofitar la fama per fer com en Bukowski quan va anar a l'"Apostrophe" completament torrat i amb una ampolla de vi a la mà. Un cop fet aixó, que ja veus que és ben senzillet, hauràs esborrat completament aquest bon nom que arrossegues. Ah! i sobretot no oblidis mortificar cruelment alguna patum (en Ruyra no s'hi val que és meu) ;-)

miq ha dit...

Com no toquis el violí, em sembla que Radio 2 - Classica, l'hauràs de deixar per a més endavant.

Reitero l'enhorabona de comentaris anteriors. Ets un pencaire i et mereixes recollir-ne els fruits.

RY ha dit...

I ja saben on cau Blanes, per enllà la Meseta? Blanes - Mont Sinaí - Midlands... Em recorda allò de Reus-Paris-Londres, a banda, obviament, d'una sana enveja.

PS.- Vaig riure molt l'altre dia amb el post de la pitrera.

defak ha dit...

Ara m'he posat al dia ràpid ràpid de les teves aventures mediàtiques i encara ric. Enhorabona pel llibre i, de culte o no, ja t'has convertit en un autor como la copa de un pino! I el Miq ja sap que jo ensumar els que apunten maneres, hehehe...

PS. Divertida a connexió amb en Nel·lo Boix; un gran personatge.