divendres, 21 de novembre de 2008

El gran engany de l'alimentació.

Recordo que a la universitat ens explicaven que si deixes que un nen prou petit triï la seva dieta, un moment o altre tendirà a escollir els aliments de forma equilibrada, perquè el cos és prou savi per demanar el que necessita en cada moment: més proteïna, més greix, etc. És quan, anys després, entren en joc factors socials i culturals, que un es llença sense contemplacions a l'horror del fast-food i les llaminadures, oblidant les súpliques del seu organisme. Doncs bé, jo dóno testimoni aquí mateix que tot això és un sac de mentides gros com una casa de pagès. Us exposo el cas.

Procurem alimentar l'hereu de forma variada i raonable, com manen els cànons. Una de les normes és que, per evitar que es torni un addicte als dolços com el seu pare (qui sap, la predisposició podria estar en els gens) no li donem de moment res ensucrat artificialment, ni xocolata ni altres coses bones de la vida. Algú ja ens ha acusat de crueltat amb el pobre infant, però jo estic convençut que és pel seu bé. Ja tindrà temps se sobres de viciar-se.

El portem l'altre dia a un restaurant i, com que amb un any llarg que té ja comença a menjar més o menys de tot, decidim demanar-li el seu primer menú infantil. És un plat de pasta, que es menja amb un interés relatiu, com tantes altres coses sanes que li posem davant. De postre ens arriba per sorpresa un mini-banana split que no havíem demanat. Li preguntem a la cambrera i ens explica que va amb el menú infantil. Es veu que no havíem llegit bé la lletra petita. Amb el plat allà, que té un aspecte deliciós, i el nano mirant-se'l encuriosit no tenim cor de dir-li que no. Un dia és un dia, què caram. Hauríeu d'haver vist com es va llençar sobre el gelat després de la primera cullerada. No tenia temps ni de respirar, el pobre, emocionat com estava. El volia agafar amb les dues mans. No en va deixar ni una gota. Hagués llepat el plat si hagués sabut com fer-ho. I quan no en quedava més, es va posar a bramar desconsoladament.

Ara que algun expert em digui que tenim programat quan naixem l'instint de menjar sa. I un rave. Crec que és just a l'inrevés. Part del procés de civilitzar-nos ha sigut descobrir que menjar no és una funció fisiològica sinó un plaer. Així, al llarg dels segles hem trobat la manera de fabricar totes aquelles coses que la Mare Natura provava d'amagar-nos. Pastissos! Cervesa! Lasagna! Conguitos! Mantega de cacauet! Coca-Cola! Polvorons! Marshmallows! Xoriço a la brasa! Oreos recobertes de xocolata blanca! No importa com de complexe sigui la recepta: l'hem acabat descobrint a cops de tenacitat. Tant esforç creatiu a la cuina ha estat dirigit per una motivació important: qualsevol llepolia que ens haguem inventat els humans, més enllà de la carn a la brasa i l'amanida que se suposava que havia de ser el nostre sustent pels segles dels segles, serà de ben segur nefasta per a la nostra salut però en canvi estarà dissenyada específicament per activar els nostres centres del plaer. Fins i tot els nens de bolquers ho tenen clar, no cal que els ho ensenyi ningú. No els demanis després que escullin un plat de pèsols enlloc d'un brownie recobert de nata. Seria antinatural.

6 comentaris:

Jaume Puig ha dit...

M'has deixat més tranquil. Ara sé que el que em passa és natural. Però hauré de demanar disculpes a ma mare per haver-la acusat injustament de la meva addició a la xocolata.

morenita ha dit...

Sóc la primera de quatre filles a qui els meus pares van fer exactament el mateix que feu vosaltres amb l'hereu. I on pare també és un llépol amb els dolços.

Jo (35 anys) i ma germana (14 mesos de diferència) érem les úniques de l'escola que menjàvem el pa integral i sopàvem un entrepà (de pa de motlle integral) amb tomàquet i pernil o formatge i dues peces de fruita, i desconeixíem el gust dels bollicaos i els tigretons. A casa es dinava un dia verdura i el següent pasta i arròs, i l'altre verdura altre cop, i així fins que la tercera germana va començar a ser gran. Les galetes anaven racionades com si fos la postguerra i la xocolata era un luxe esporàdic. L'àvia, que tenia botiga d'ultramarins, de tant en tant ens donava sugus o alguna xocolatina d'amagat, amb la condició de que no li diguéssim als pares.

Estic convençuda que vaig desenvolupar un metabolisme tan megaeficient. Des dels 13 anys vaig començar a guanyar pes, i si menjo una mica més del compte guanyo un parell de quilos de seguida. Ma germana 2a ha seguit menjant com un pardalet tota la vida. La tercera ha sortit escarransideta (1'60) però és jalona (per aquesta van deixar que el menú no fos tan rígid, perquè la verdura ni la tastava).

Però el més brillant és el cas de la quarta, que es va atiborrar de tot i més (especialment de dolços), fa 1'78 m (jo 1'70) i està com un fideu, i segueix menjant com si tingués un forat a la panxa.

Per sort no tinc addicció a la xocolata :-D i la verdura em segueix agradant molt.

SM ha dit...

Morenita, la vostra família és tot un experiment nutricional. M'estalvies molta feina (i molts fills per provar científicament les teories).

De les penúries que us van fer passar jo conclouria que per bones intencions que hi posin els pares, al final la biologia diu la seva. Però el fet que no estiguis enganxada a la xocolata em dóna esperances i sentencia l'hereu a no provar els bollycaos fins que sigui major d'edat.

morenita ha dit...

Home, és que abans de donar-li temps d'agafar mono pel bollicao no consumit, jo deixaria que es desfogués amb un banana split de tant en tant, no?

La condició potser hauria de ser que al vespre necessàriament caldrà jugar un partit de bàsquet o fer bicicleta una bona estona. Associarà que si es jala és per a gastar-ho, i més endavant que per a rendir en l'esport s'ha de jalar d'una determinada manera (que ja aniràs concretant). En això els meus pares no s'hi van aplicar fins a la quarta (heus aquí el truc amagat: va jugar molt a futbol, a bàsquet, i ara és surfista i skater --amb un genoll infiltrat a una edat massa tendra, això sí). Jo m'he acostumat a l'esport de gran (sóc caminadora, de resistència).

Però no el cremis, pobre... :-)

Montse ha dit...

uix... uix... jo també m'he quedat molt més tranquil·la. Perquè la xocolata "sense sucre" és un oximoron (com diu una col·lega blogaire)...

Ferran ha dit...

Ja ho diuen, que l'autèntica universitat és la vida. L'altra és una enganyifa!