Està clar que hi ha alguna cosa de l'evolució que no acabem d'entendre. Si se suposa que només sobreviuen els més forts i preparats, com pot ser que els cadells humans siguin com una mena de detectors ambulants de situacions perilloses? No ens hauríem d'haver extingit com a raça fa segles, morts tots abans d'arribar a l'edat de reproduir-nos?Feu la prova. Agafeu un nen que tot just comença a gatejar. Deixeu-lo al bell mig d'una habitació qualsevol. En menys d'un minut us haurà trobat totes les coses que poden ferir-lo, punxar-lo, mutilar-lo o deixar-lo sec. Sense cap ajuda. Cables que pengen, endolls descoberts, el DIEC que reposa al segon prestatge (et cau al cap i te l'aplana), la porta que t'enganxa els dits, la tauleta de cafè amb cantonades assassines... No es fixarà ni una dècima de segon en res que sigui tou, rodó, suau i innofensiu. Que poc interessant. Als nanos els agrada viure perillosament.
Com hem aconseguit arribar fins aquí, doncs? A la prehistòria, per exemple, eren els petits troglodites igual de curiosos i irresponsables? Si fos cert, la majoria s'haguessin escatxat barranc avall o haguessin acabat els seus dies fets una coca sota un dolmen. O potser la paternitat ha estat sempre així de sacrificada i els nostres ancestres ja es passaven el dia perseguint les seves cries per a què no prenguessin mal i assegurant-se que tots els racons de les seves coves estaven a prova de nens. Potser aquestes ganes d'aventura i d'aprendre són precisament el que ens fa humans. Inevitables. Llavors està claríssim: els pares hem vingut a aquest món a patir...
8 comentaris:
L'instint dels pioners d'explorar va més enllà del instint per sobreviure als perills i estimar els riscos. Mira t'ho d'una altra forma: li agrada investigar. ;))
La natura podria haver fet com fa amb les tortuges marines. Milers de cries eclosionen simultaniament per tal que algunes puguin sobreviure. I mentrestant els pares tortuga nedant dolçament per les aigues dels tròpics. Sembla que estem dissenyats incomplets per ser acabats artesanalment.
El problema dels pares és que no podeu acceptar que arriba un dia on som suficientment grans com per deixar de vigilar-nos a totes hores. Aquesta incapacitat deriva en un estat d'alerta paterna permanent, que alhora es tradueix en donar la tabarra als fills cada cop que fan una passa.
Relaxeu-vos, home, relaxeu-vos.
M’has fet recordar l’etapa en que els meu fills eren petits. Certament, anàvem a tota hora darrera d’ells perquè ells, anaven darrera de tot allò que era perillós. Però aquí falla quelcom. Si ells marcaven els perills, que fèiem nosaltres que no “fèiem” res per evitar-los?...
Hola guapos!! Vaja, crec que se qui t´ha inspirat aquestes linees... Me l´imagino fent de les seves pel saló i la Iolanda i tú corren darrera com dos bojos!
Nosaltres encara no sabem de que va la peli però suposo que ja hi haurà temps de poder confirmar la teoria.
Records desde un Madrid fred i gris.
JM
Ai, la canalla!
Fins que no te'n posen un o una al davant no te n'adones d'aquesta meravellosa capacitat que tenen d'ensumar i perseguir tot allò que no els convé!
Però, alerta... una sobreprotecció pot espatllar la seva evolució completa! De tant en tant deixar-los fer una barrabassada -calibrant-ne el perill, és clar- és prou bo. Així saben el pa que s'hi dóna!
Ànims, que només us queden alguns anys!!! :)
... el tema es complica quan a la curiositat del petit per l'esapi que l'envolta, se li suma la curiositat del germà gran per veure com el petit reacciona davant de nous reptes que ell li posa en forma d'obstacles físics...
Un cop tens un fill no deixes de patir perillosament, mes endavant els nets i això és un no parar.
I per molts anys!
Publica un comentari a l'entrada