Primeres paraules.

El pare espera el moment amb dissimulada ansietat. Dirà "papà". La mare sap que la primera paraula del seu fill no pot ser altra que "mamà". Tots dos escolten cada gargarisme, eructe i murmuri de la criatura per veure qui s'emporta l'honor pírric de ser el primer en inscriure l'entrada inaugural a les planes encara en blanc del seu diccionari. La cursa en la que cap dels participants admet córrer comença amb els primers sorolls que emet el nadó i va adquirint tints de thriller a mida que les síl·labes es comencen a formar mandrosament.

Un no es pot adjudicar el mèrit si la paraula ha sortit per pura xamba. Els meu fill repeteix mama-mama-mama-ma constantment i ja havíem quedat amb la meva dona que si de tant en tant es parava cada dues síl·labes, això no comptava: calia intenció. Vèiem que poc a poc ens anàvem acostant al final d'aquest concurs inútil, així que quan l'altre es despistava, aprofitàvem per incentivar el jutge. Va, digues "papà". "Papà". Veus què fàcil? Ara tu: "papà". Però no obteníem res, només una mirada absent i un gu-gú aleatori.

Llavors ens vam adonar amb horror que tal volta cap dels dos se sortiria amb la seva: la primera paraula podia molt bé ser una que no tingués res a veure amb els seus progenitors. Un dia el nano va dir una cosa que va sonar clarament com "gotta go" (me n'he d'anar). Ens vam parar, ens vam mirar i vam desqualificar immediatament l'intent. No podia ser que sapigués què vol dir l'expressió: nosaltres no la hi havíem ensenyat. No gaire després va semblar que deixava anar un "hòstia". No ho vam ni considerar: aquestes paraulotes a casa no les diem, i en una guarderia on l'idioma oficial és el de la Reina era impossible que ho haguès après. Era, un cop més, una broma de l'atzar.

Finalment, ahir diu: 'una. Què? 'Una, repeteix, assenyalant una làmpada amb forma de lluna que li han comprat els avis. Casumtot! Aquesta sí que val! La guanyadora no és "papà" ni "mamà", que mira que són fàcils, sinó "lluna"! Això ens passa per repetir-li "Mira la lluna" quan passàvem pel davant i cantar-li tot seguit "La lluna, la pruna". Quina badada. El nen ara cada cop que veu un llum, de qualsevol forma i mida, l'apunta amb el dit i fa servir orgullós l'única paraula que sap: 'una.