dissabte, 21 de febrer de 2009

Al servei de sa majestat (segona part).

No em pensava que escriuria una segona part d'aquesta història, però aquí la teniu. Per resumir el capítol anterior amb una frase, l'Office of National Statistics ens havia reclutat per fer una enquesta molt important. Un d'aquests casos en els quals et presentes "voluntari" perquè no et donen opció a dir que no. Després de rebre la carta, ens vam oblidar del tema fins que unes quantes setmanes després va aparèixer per sorpresa una senyora d'aspecte afable, amb totes els acreditacions en regla i les instruccions sota el braç.

Deixeu-me que us digui només que els britànics quan fan enquestes les fan de debò. Ho volen saber tot. En aquest cas es tractava de reunir dades sobre els diners que gasta diàriament el contribuent típic. És clar, això ens deixava la porta oberta per a una estratègia de fuga d'últim minut: nosaltres no érem gaire representatius, sinó uns simples estrangers acabats d'arribar. No va haver-hi sort: un cop t'han escollit, ningú no es lliura del deure de servir els senyors del departament d'estadístiques.

Així doncs, les properes dues setmanes vam haver d'anar a tot arreu amb una llibreta apuntant on anava a parar cada penic que sortia de les nostres butxaques. I calia donar tots els detalls. Si et menjaves un entrepà, havies de dir què portava, si hi havia mostassa o quètxup i si el pa era blanc o integral. Si anavem a dinar fora, calia detallar si el pollastre era arrebossat o a la planxa i de quina marca era la cervesa. Dit així potser no us sembla gran cosa, però quan portes tres o quatre dies omplint llistes amb tot el que fas, et comença a entrar la paranoia. Et sents vigilat. Big brother al cub. Fins al punt que comences a plantejar-te que avui millor no sortim a menjar fora, ja saps, per no haver de fer el número al pub anotant el que tenim al plat. O tens temptacions de menjar el mateix entrepà tota la setmana per no haver de fer-li l'autòpsia al dinar cada vegada i apuntar què conté. O, simplement, minimitzes les despeses tot el possible, només el més bàsic, per estalviar-te feina.

En aquestes condicions, costa bastant mantenir-se honest. No sé si la resta d'escollits d'arreu del país van ser legals i van complir les instruccions al peu de la lletra. Segur que sí, perquè els britànics són molt capquadrats. Nosaltres vam fer el que bonament vam poder encara que admeto que a la llista de la segona setmana hi ha més entrepans de salami, mostassa i pa blanc que no els que vaig menjar realment. No ho digueu a ningú. Només espero no haver creat cap cataclisme estadístic de repercussions funestes pel govern.

6 comentaris:

Jeroni Maleuff ha dit...

Odie les estadístiques.
Els anglesos me'ls estime més.
Salut!

zel ha dit...

Secret guardat...jo hagués fet el mateix...comptant que menjar a London és un suplici (si més no per mi...)

Jaume Puig ha dit...

Curiós. Col.laborar amb les estadístiques és obligatori com amb els impostos. I al final ambdues declaracions, de manera habitual, contenen "errades". És que l'intimitat cal preservar-la ;-)

El que mai et vaig dir ha dit...

Ara entenc perquè tanta gent mira els reporatges de la 2...és per no haver de pensar què cal dir quan et demanen....

Albert Garcia ha dit...

Per experiència puc assegurar-te que qui realitza les estadístiques ja sap que no es diu tota la veritat, és més, es compta amb això.

SM ha dit...

Gràcies Albert, em tranquilitzes. Almenys els meus entrepans de salami no causaran cap daltabaix important...