Lectures.

La meva dona i jo estirats al llit, llegint. Ella, The boy in the stripped pyjamas. Jo, Snuff. En una pausa comú mirem de reüll el llibre de l'altre i tots dos posem cara de "el meu és miiiiiiil vegades millor". Va, demostra-m'ho, la repto.

D'acord, comencem. El meu està explicat des del punt de vista d'un nen. Pff, faig jo. El meu té quatre narradors, tres homes i una dona, cap d'ells la protagonista de la història, que només apareix en flashbacks ocasionals. Ho sento però aquí guanyo jo per punts. Molt bé, però és que el meu explica una història de l'holocauste jueu a la Segona Guerra mundial. Interès humà. Pff, faig jo altre cop. En el meu un dona intenta batre el rècord d'actes sexuals consecutius, fornicant davant una càmera amb sis-cents voluntaris, en un moviment desesperat per revitalitzar la seva carrera de porn star que pot ser també un suïcidi encobert amb l'objectiu de deixar un feix de diners al seu fill. La meva dona posa cara d'espantada. Espera, espera, que hi ha més. Un dels qui estan a la cua dels sis-cents pot ser precisament el seu fill, donat en adopció fa vint anys, i un altre pot ser el pare d'aquest fill il·legítim. Poso somriure de vencedor, que es troba amb una expressió de "llegeixes cada cosa que, la veritat, fa por" i un retorn desdenyós a les planes del seu llibre. I així acaba el torneig: victòria per abandó de la contrincant.

Així què fa que un llibre es pugui considerar "bo"? Que estigui ben escrit? Que tingui un argument impactant? Que estigui ben portada la història? Jo només tinc clar els llibres que m'agraden, que és molt diferent. Solen ser aquells que tenen darrera un autor que sap usar bé les paraules i a qui no li importa córrer riscs i explicar històries diferents, no una altra versió del drama que hem vist mil cops. Però ni tan sols això és una recepta infalible, és clar. Encara no puc dir si el llibre de Palahniuk m'agradarà o no, per exemple, malgrat tenir els ingredients necessaris. Saramago escriu prou bé com per a què li donin el Nobel, però a mi la història d'un elefant viatjant per Europa, sens dubte original com poques, no em motiva gens. M'està molt acabar el seu darrer llibre. I no és que necessiti que les històries siguin d'acció o de sexe i violència. A Cosmopolis, sobèrbiament escrita mininovel·la de Don de Lillo, no passa pràcticament res i a mi em va enganxar. Tinc mil exemples més per prendre com a referència i, malgrat tot, en un setanta per cent dels casos escullo llibres que acaben no agradant-me.

Aquest és el problema. Comprar un llibre és com llençar els daus i esperar que surtin els sisos. Per molt que creguis que controles tots els factors (autor, tema...) al final és l'atzar qui decideix que t'emportis el premi.