divendres, 27 de març de 2009

La vida entra pel nas.

Els anglesos són bruts. Que diguin el que vulguin: en general no els aniria malament una mica més de sabó i de raspall. Per exemple, tots coneixem la mania que tenen de posar moquetes a habitacions, escales i passadissos. Ja he descobert perquè: és una manera de marcar territori, com els gossos. Vas deixant que la teva ronya s'acumuli entre les fibres poroses de la moqueta, any rera any, de forma que quan vens la casa passes al comprador una sèrie de records en forma d'olors. Aquest afegirà també la seva capa d'història volàtil al terra, i així successivament, fins que al final un pobre desgraciat haurà d'arrencar tota la moqueta i fumigar la casa perquè l'acumulació d'experiències personals amb tendència a arrapar-se a les superfícies tèxtils ja és intolerable. Això li va passar recentment a un amic, és ben real.

I quan vas de cap de setmana a un cottage de lloguer més val que portis escafandre. No són les parets qui et podrien explicar històries dels anteriors estadants: són les catifes. I ho fan amb tot luxe de detalls, una simfonia d'olors de procedències diverses, tan cridaneres que per sort es bloquegen les unes a les altres. Al final t'arriba un tuf indescriptible, mesclat i amb elements tòxics misteriosos, cosa que almenys t'estalvia imaginar-te quines activitats lúdiques han fet sobre aquell mateix terra els qui t'han precedit.

A la meva feina tinc un company que no creu massa en les rentadores ni les dutxes. Ell i la seva roba formen una unitat compacta amb moltes experiències acumulades per explicar a cops d'aroma. El problema és que se m'enganxen. Quan arribo a casa, la meva dona arrufa el nas i em pregunta: per casualitat has menjat curry, anat en bicicleta, jugat a alguna cosa sobre la gespa i/o passejat un gos? Li contesto que no, que porto a sobre en préstec la vida del meu veí. Per sort els seus costums són prou innocents. La setmana que surti de marxa, s'emborratxi i se'n vagi de meuques més val que em quedi a casa, perquè em costarà justificar a la meva dona que sóc pecador només per transferència olfactiva.

16 comentaris:

Sadurní Vergés ha dit...

Realment les moquetes no són gaire higièniques, no. I sovint, al Regne Unit, fins i tot les tenen al lavabo, vorejant la tassa del vàter, la qual cosa encara ho fa més repugnant.

Salutacions,
S.

Ferran ha dit...

Coi, sempre m'han interessat molt les biografies, però aquestes que descrius no em criden pas l'atenció!

Mercè ha dit...

Fatal, fatal... I mira que els que s'enduen la fama són els francesos, eh? Però, com diuen els castellans, "unos cardan la lana y otros se llevan la fama". I això de la llana deu tenir a veure amb el tema aquest, que sempre m'ha semblat horrorós, de les moquetes... Però si fins i tot en posen al bany. Al bany! On hi ha humitat on poden arribar a viure tota mena de coses indescriptibles -que si tinguessin un microscopi a mà quedarien garratibats!!!
:)

Eulàlia Mesalles ha dit...

Sí! Aquest costum anglès és d'allò més fastigós. Si a sobre ajuntem el tema amb la primavera i les alèrgies als àcars, la pols, el pòl·len i demés substàncies alergèniques el resultat ja és insuportable!

Un cop vaig tenir un company (en el meu cas companya) que tenia problemes de transpiració. Tothom en parlava i algú suggeria que se li hauria de dir alguna cosa.. però com en la faula famosa el resultat sempre era "i qui li posa el cascabell al gat?". Mai ningú no li ho va dir. La cosa es va resoldre de la manera més sorprenent: va trobar "nòvio". Creiem que el noi li va fer adonar-se'n del seu problema...

Jean Robur ha dit...

Caram, segons per qui, la societat britànica és el súmmum de la civilització. El que tindries de fer amb el teu company de feina és clavar-li una coça i que anés a petar a dintre de l'autoclau cada cop que entres a l'edifici. Només faltaria que un tall de cascàrria caigués en un caldo de cultiu i produís alguna mena de mutació perillosa.

zel ha dit...

Aixxxxxxx, m'has fet venir angúnia i això que no sóc maniàtica...

mina. ha dit...

No hi ha res com sentir-se a casa. He rigut molt, gràcies,

miq ha dit...

Quin fart de riure! I això que tu vens de Nova York, on les olors no diríem pas que són fines i perfumades!

Les moquetes angleses encara en ple segle XXI evidencien que la decadència de l'imperi britànic és lenta i "olorosa".

F. Mompó ha dit...

Un molt bon tast de prosa irònica; l'enhorabona.
PS. No exenmpt de raó.

Joan Calsapeu ha dit...

Jo ja m'ho ensumava...

SM ha dit...

Gràcies a tots pels vostres ingeniosos comentaris!

Assumpta ha dit...

Això de les moquetes al lavabo ho trobo tan fastigosament terrible que estic fent unes ganyotes mentre ho escric... puajssss

En general no m'agraden enlloc... tampoc m'agraden les catifes normals i corrents, tot i que es puguin treure, moure, espolsar, netejar i airejar... però és que les moquetes i, a sobre, al bany... ufff

Mireia ha dit...

Uff! Jo tinc mooolt desenvolupat el sentit de l'olfacte i, la veritat, fins i tot resulta un entrebanc. allà on noingú no hi percep res "estrany" jo ja arrofo el nas!

Clidice ha dit...

Hola :)

arribo amb el nas desodorat de la muntanya i em trobo el teu post ("ya te vale eee":P).

I si només fossin els anglesos, pel que he pogut comprovar, això de la higiene no ho tenen gaire clar en tot aquest fantàstic nord civilitzat d'Europa :(

ecs

bajoqueta ha dit...

Quina angúnia!

El que mai et vaig dir ha dit...

ara em pica tot...