divendres, 22 de maig del 2009

Cinc estrelles.

Hi ha cinc moments clau en la vida dels escriptors que, si tens sort, es repetiran com més vegades millor:

1- Quan se t'ocorre una idea per escriure un llibre.
2- Quan comences a escriure un llibre.
3- Quan acabes d'escrirue un llibre.
4- Quan un editor diu que et publicarà el llibre.
5- Quan es publica el llibre.

A ningú no se li escapa que és una cursa d'obstacles piramidal. La primera tanca és la més fàcil: tots tenim calaixos, carpetes, fitxers i neurones plens fins dalt d'idees fabuloses. Aconseguir la segona medalla és encara relativament senzill. Quants no han començat novel·les una nit de rampell o esperonats per la confiança que donen els excessos etílics? La piràmide s'estreny espectacularment al tercer punt. Acabar un llibre requereix una certa disciplina i una sèrie d'habilitats especials, com per exemple saber treure temps de sota les pedres.

L'autèntic embut arriba al quart pis. Aquí és on la majoria de projectes s'encallen. El control de qualitat. Hi ha maneres d'intentar assegurar la jugada, com convèncer el jurat d'un premi (amb un llibre excel·lent o amb una col·lecció de pernils excel·lents) o fer servir els teus contactes en el negoci. Però res no és cent per cent segur. Fins i tot els escriptors consagrats han de fer reverències als editors un moment o alre, i mai no hi ha garanties que el que tu creus que és la teva obra mestra serà rebut amb igual entusiasme per un editor amb prou visió de la jugada. És l'únic obstacle per al qual no serveixen ni els consells ni els trucs de gat vell. Finalment, el pas al darrer nivell és, al contrari que als videojocs, el menys difícil. Una mera formalitat. Però tot i això, et fa mossegar les ungles. Encara que sobre el paper el projecte ja ha alçat el vol, fins que no el veus intentant fer-se un lloc a les llibreries no estàs del tot tranquil. El moment culminant de la teva feina i, potser, el més carregat d'emocions.

Aquest serà el primer any des que vaig començar a publicar, allà pel 2005, que no trauré cap llibre al carrer. Tinc històries repartides pels quatre cercles inferiors, però els que havien d'aconseguir la cinquena estrella el 2009 s'han acabat endarrerint. Prepareu-vos això sí pel meu retorn el 2010, que començarà, si res no es torça, amb l'aparició a principis d'any del segon llibre de divulgació científica. Ja us aniré informant.

16 comentaris:

Ramon ha dit...

Quedem a l'espera doncs!!!
Jo no he pogut passar mai del primer pas, tens tota la raó, cal molta constància i treure temps de sota les pedres... A més d'inspiració.

Unknown ha dit...

Entre el punt 2 i el 3 hi ha un món de paradoxes: per una banda arribes a disfrutar com un nen tonto i per l'altra pateixes com la mare d'una adolescent.

I el punt, almenys en el cas de la meva primera novel·la, va ser duríssim.

Josep ha dit...

Vostè creu que un paio com jo pot treure un llibre i que aquest llibre sigui llegit per més de cinc-centes persones no emparentades amb l'autor?

Montse ha dit...

jo, com en Ramon, no he passat mai del primer pas...
segurament m'he rendit massa ràpid!
i també penso, com en Josep, que, fora de la família i amics... qui hauria de voler llegir un llibre escrit per mi? això ho acostumo a pensar quan trepitjo qualsevol llibreria i em passejo per entre les piles de llibres i llibres i llibres... encantada de passejar-m'hi, però pensant justament això: a qui li interessaria llegir-me a mi?

Esperarem el teu segon llibre amb moltes ganes!

O. ha dit...

Si m'ho permets, jo hi afegiria un sisè moment. Quan algú et diu: he llegit el teu llibre.

Salvador Macip ha dit...

Doc, estic d'acord: escriure un llibre és com un embaràs, amb les coses bones i les dolentes. Llàstima això de l'anonimat, perquè ara no sé si he llegit mai un llibre teu.

Senyor Josep, vostè pica alt, eh? Cinc-centes persones de públic és molt en la nostra literatura! Jo crec que amb temps i paciència pot arribar fins i tot a creuar aquesta xifra mítica.

Montse, el més important quan escrius un llibre és tenir alguna cosa interessant a dir. Massa vegades t'adones tard que l'autor d'una novel·la s'ha oblidat aquest petit detall... Però bé, si la gent llegeix el teu blog, per què no hauria de llegir un llibre teu???

Trapezista: gran error el meu. El sisè punt és tant important com els altres cinc, ho admeto. Et puja més l'ego que quan el veus en una llibreria. I si t'ho diuen cinc-centes vegades no vegis quin viatge!!

Josep ha dit...

El blog es llegeix de franc, en canvi pagar set euros per un llibre ja és una altra cosa.

I pel que fa el Doc Moriarty, he de dir que el llibre La mala dona és força recomanable.

Salvador Macip ha dit...

Ha! Que burro! Tenia les pistes davant i no me n'havia adonat. Sorry Doc! (i gràcies Josep).

Josep, llavors vol dir que el que poses en un llibre ha de ser almenys set euros més interessant que el teu blog. Més val començar a comptar...

Anna ha dit...

Jo m'he quedat al 4 pas.... Sempre penso que ningú voldrà llegir el que he escrit... I allà m'he quedat.
Potser si tingues "aquets contactes" i m'atrevis.... Intentaria el punt 4.

De momentallà està, desat..

Petonets.

Garbí24 ha dit...

Començar escriure un llibre es facil , donar-li gruix i acabar-lo es el que més costa . La publicació ha de ser ja una batalla sagnant sense treba .....

Clidice ha dit...

"el que poses en un llibre ha de ser almenys set euros més interessant que el teu blog" :D com més conec els escriptors més m'agraden els blogaires :P És que si mai baixés l'esperit sant, m'il·luminés, i em dictés la "novel·la de la meva vida", i després l'hagués de veure entre un esguerro del senyor follet i un del senyor hristo mejide, t'asseguro que em faig l'harakiri :P

Realment us admiro, sembleu incombustibles al desànim :D

Josep ha dit...

Serà que nosaltres no cobrem, i que els nostres lectors no han de pagar.

Lucia Luna ha dit...

Vols dir que tots tenen enginy, i sentit de l'humor que tens tu? crec que és una avantatge fantàstica per escriure.
Un peto

Salvador Macip ha dit...

Clidice, si veus el teu llibre al costat del del Mejide el que has de fer és saltar d'alegria: vol dir que a aquella llibreria t'han posat a la taula dels que venen, i això és el millor que li pot passar a un llibre!

La incombustibilitat al desànim és el primer que s'aprèn en aquest negoci.

Josep, no crec que el preu hagi de fer diferències. És com dir que no vas al teatre perquè ja veus la tele que és de franc. Blogs i llibres són coses diferents, no cal escollir.

Luluji, gràcies! Tenir sentit de l'humor és un avantatge per a qualsevol cosa...

pepi ha dit...

Mai m'havia parat a pensar en tots aquests punts que descrius. Com que només em dedico a llegir!
M'ha agradat veure aquesta visió d'un que a més de llegir també escriu.

Sàlvia ha dit...

Falta l'últim, que penso deu ser el més plaenter: quan els lectors lligen el llibre i, a més, els agrada.

Besadetes