Aquest és un obituari que m'agradaria no haver hagut de llegir. En paraules del mateix Màrius Serra:
Aquesta tarda, havent dinat, el Llullu ha corregut més enllà dels límits d'aquest món. Ha mort a Horta, envoltat dels que l'estimem. Qui no recorda, no oblida. Qui no oblida, recorda. Estimo, però no ho recordo. M'estimen i no ho oblido. Mai no cauré en l'oblit.
Un llibre tan impressionant com Quiet havia acostat aquest nano als nostres cors, de manera que molts el sentíem com si fos de la família sense ni tan sols haver-lo vist mai. Costa trobar paraules per un moment així. Només puc enviar una abraçada ben forta als seus pares.
[Actualització: comentari sobre l'article de Màrius Serra a La Vanguardia]
25 comentaris:
Ostres, me n'assabento llegint això i tampoc sé que dir.
El meu condol i suport als pares.
Ho sent molt. Ànim a tots.
Gràies per fer-nos saber la notícia.
M´he quedat de pedra. Ara que tots ens havíem sensibilitzat una mica amb la diferència, on no tots podem fer les mateixes coses, ni tampoc cal.
Tot una alegria MOU-TE PELS QUIETS.
Imma
M'afegeixo al condol als pares. Una abraçada.
ostres...pobre familia!
Aquest migdia m'ho ha dit el meu marit...
Si em permets, uneixo la meva signatura a les teves paraules per en Llullu i la seva família.
me n'acabo d'assebentar aquí... una abraçada a en llullu... allà on sigui
Enviaré un missatge de condol al Màrius i la seva dona.
Però segur wque ells saben que han aconseguit fer estimar el seu fill a un nombre immens de persones i que el seu amor i dedicació envers el seu fill crea tot un model de paternitat que es fa respectar.
El meu condol a la familia.
No puc dir res, m'afegeixo al condol dels pares.
En Màrius Serra va saber aprofitar unes circumstàncies difícils per donar suport a moltes persones. L'enhorabona per això, i una abraçada per ell i la seva família.
Després de llegir Quiet, en Llullu era una mica de tots. Un moment dur que ens recorda que en som d'efímers i com cal aprofitar cada moment.
Una bona manera de no oblidar és llegint Quiet.
Bones, Salvador, et voldria demanar que m'adrecis al text complet de l'article o apunt que cites al tei blog... No he estat capaç de trobar-lo sencer en xarxa.
Moltes gràcies!
D.
Recordo quan vaig preparar el meu apunt sobre el llibre del Llullu i la col·laboració total d'en Màrius facilitant-me la feina.
La notícia aquest matí m'ha deixat de pedra i estic d'acord amb tu que el millor homenatge és rellegir el llibre i estar amb tots els llullus que en Màrius i família van voler fer visibles i que encara són amb nosaltres.
El que vaig pensar quan vaig vore la notícia, i havent llegint el llibre ja fa un temps, que la seua família va donar-li molt en tan poc temps de vida. Segur que encara que no recordava va rebre molt més amor en la seua curta vida que molta gent de 80 anys.
Gràcies a tots per les vostres contribucions.
David, el text que he penjat és la nota que el Màrius va escriure al seu Facebook i és íntegre.
Jo ho sabia, però dins la pena que un sent quan mor una criatura, una pena molt especial, em fa il.lusió trobar aquest record a casa teva. És una mostra d'amistat i de companyia que no té preu.
Petons, Salvador.
Gràcies, Salvador. Avui a "La Vanguardia", text magnífic en castellà. El reprodueixo al meu blog, per si t'interessa.
http://5cts.blogspot.com/2009/07/literatura-vida-en-estat-pur.html
Una abraçada,
D.
PS: Saps que avui t'he trobat a YoTuve en un vídeo amb el Sardà al Mount Sinai?
Gràcies, David. L'havia vist aquest matí. És un article molt emocionant.
Doncs sí, aquell del Sardà sóc jo.... no ho diguis a ningú! ;-)
Ei, tio, Macip... Això sembla la refotuda "Twilight Zone": m'ha semblat veure't ARA MATEIX en una reemissió de l'any 2008 d'un programa del Buenafuente. I de casualitat: la duquesa d'Alba cantava "My Way" i se'n ha anat cap al públic i ALLÍ ERES TU, picant de mans! És tard, veig visions, me'n vaig a fer nones.
David, deus haver vist algun dels meus clons, perquè per aquelles dates estava a l'altra banda de l'oceà! Em sap greu haver-me perdut l'oprtuntiat de veure en directe la Duquesa d'Alba i el My Way, això sí...
Una admirable història d'amor paternofilial. Sense llagrimetes ni sentimentalismes, amor i determinació.
Amor pel fill i determinació per a donar-li una vida feliç i digna. Encara que aquesta vida duri poc.
http://www.buenafuente.lasexta.com/articulos/ver/mix_de_verano/3852/la_duquesa_toda_una_artista/116173
OSTRES quina por!!!!!!!!! Al minut 2:47 hi surt un paio que és igual que jo!! No m'ho puc creure. Mira, estic començant a dubtar de si estava allà o no...
jo també he rebut la notícia amb certa tristesa... em passava com a tu, que d'una manera o altra el Llullu semblava de la família...
Publica un comentari a l'entrada