divendres, 17 de juliol de 2009

Plens de blaus

Em fa vergonya que la meva dona surti al carrer. Sobretot ara a l'estiu, que mànigues curtes i faldilles deixen més tros de pell a l'aire. Tinc por que algun dia em veí m'insulti i em digui que no es maco, això de maltractar l'esposa.

El cert és que el maltractador a casa no sóc jo. Els morats i les marques de mossegades les compartim els dos progenitors perquè el culpable és el dimoniet que està a punt de celebrar el seu segon aniversari.

Quan un es fica al negoci de la procreació ja sap que hi ha un escull anomenat adolescència que promet ser un tràngol amb maregassa forta. Com que queda lluny, hi ha temps per fer-se a la idea, penses. Però no et solen avisar que hi ha un tràiler de la catàstrofe imminent que et passen una mica abans. Els anglosaxons en diuen els terrible twos, he descobert i sí, són tan terribles com el seu nom indica, almenys a casa nostra.

El problema sembla venir del fet que qui va preveure l'evolució humana es va oblidar de fer créixer el senderi abans que les ganes d'independència. El resultat és un nap-buf que vol enfilar-se per tot arreu i que de sobte descobreix que pot fer-ho perquè les cames l'hi permeten. Per desgràcia, el dia que al parvulari ensenyaven els efectes nocius de la llei de la gravetat el meu fill deuria estar malalt. Fer-li comprendre que no són saludables la majoria d'activitats que se li ocórren provoca topades violentes de personalitat, amb el resultat d'una col·lecció de blaus repartida equitativament entre els guardians de l'ordre. Millor això que no que el nano s'obri el cap. [Consell per a pares inexperts: no aguanteu mai un nano per les aixelles de cara a vosaltres amb els seus peus a l'alçada del vostre engonal. És un test per als seus reflexes més poderós que un copet de martell al genoll.]

No tot són abismes generacionals a aquesta edat, és clar. Les criatures també comencen a descobrir els sentiments positius i les manyagues. Per demostrar que ens estima i que no ens té cap rancúnia pel fet que som uns tirans, el nano sovint ens abraça i ens regala el que ell considera que és la prova màxima d'afecte: una mossegada, feta amb dents noves i ben afilades. Un altre dia que va faltar a classe: quan explicaven com es fan els petons.

Tant per un costat com per un altre, el resultat és el mateix. Portem a la pell, ben visibles, les medalles de la paternitat. Llàstima que no les podem lluir amb orgull.

17 comentaris:

Clidice ha dit...

^^ cullera! els meus mai no van tenir aquestes tendències! vols dir que no t'has emportat algun virus estrany a casa? Espero que se li passi aviat, sinó us hauran de buscar un pis d'acollida com a pares maltractats :P

Montse/Arare ha dit...

vigileu, que no us surti boxejador i vulgui practicar amb vosaltres ;)

Josep ha dit...

Encara recorde el dia que li vaig ensenyar al meu nebodet a fer-se xuclets al braç. Estava entusiasmat i se'n feia constantment.

I després li va donar per fer-ne als braços de la iaia, els oncles i le tietes.

Els seus pares encara m'ho recriminen!

Deric ha dit...

els nens són encantadors, sobretot quan són dels altres!

SM ha dit...

Clidice, això diuen molts. El nostre ha sortit guerrer,t'ho asseguro.

Montse, li auguro un bon futur en el camp de la lluita lliure, com segueixi així!

Josep, tu ets el típic tiet catxondo, eh? Com t'acostis al meu nano veuràs...

Deric, això pensava jo abans! No es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Eixes blaures fan gust de vore, son com les que t'apareixen després de certes nits en parella, que després te les mires i et ve el somriure a la cara...

- assumpta - ha dit...

Uf! M'has deixat sense gairebé paraules. No sé com us puc/el podeu
ajudar.
Esperem que a mida que crèixi entengui millor el concepte petó.

Galderich ha dit...

Això és degut a una educació fonamentada en la violència. És qüestió de canviar d'educació o anar a l'oficina de reclamacions de l'Hospital on va nèixer i retornar el gènere...
Com es diu sempre: ja li passarà! El problema és que ningú dona terminis al ja passarà i per als pares és una eternitat!

carina ha dit...

Noi, és lo que hi ha, el Max a mi també em té blaïda (és el meu nen de 25 mesos) és un mossegador professional i fot un mal de ahí t'espero. És dur això de ser pares. M'ha agradat, això de les medalles, em recorda a la metàfora que va fer el Màrius Serra al seu Quiet, la vaig trobar preciosa i encertadíssima. Au, besets i betadine.

Toni ha dit...

Que mono, segur que és una forma de demostrar-vos el amor que vos té... jaja. Segur que és encantador :)

Salut!

Anònim ha dit...

Respecte al consell per a pares inexperts, l'engonal i els peus: és un missatge subtil que vos diu que no vol germanets, i si voleu fer-li un germanet, ell ja s'encarrega de llevar-te "vitalitat" reproductiva. És com els ocells que llancen els ous (mai més ben dit) on són els seus germans fora del niu.

Respecte als blaus: Vivint en aquelles illes que són famoses per la seua "disciplina" podeu, els dos progenitors, fer-vos els "xulos" i dir que són fruit de pràctiques d'adults entre adults i consentides. I sereu l'envetja del neighbourhood.

Albert Garcia

pH ha dit...

Per descomptat aquesta mena de "terminator" només traspúa sensibilitat i amor cap als seus progenitors...a la seva manera és clar.
I pels blaus, va molt bé una pomada que és diu Trombocid. No és tant agressiu com vestir-se amb una burka per sortir al carrer.....
Salut i sort (que ambdues coses us faran falta) :-))

Mi sa el ha dit...

està bé, això
és bonic,

no?

Marta ha dit...

Jo no us puc aconsellar, no tinc fills ni nebots. Ara pel que expliqueu el nen té molta vitalitat. Perqué no proveu de cansar-lo fent-li fer jocs que comportin despesa d'energia física, a veure si es cansa i no té força per mossegar ni donar cops de peu. Ara jo de tu tiraria algunes fotos dels blaus que porteu tu i la teva muller i les guardaria en un calaix i les hi mostraria quan ja tingués edat de fer-vos avis, llavors serà una anécdota divertida.

Metaljack ha dit...

Doncs ara et pots imaginar que passa quan tens DOS fills....

Núr ha dit...

Potser el problema és que aquesta criatura se salta massa classes, home! hehehehe

M'agrada la proposta de la Marta: sempre podeu guardar petites anècdotes per fer-li-ho passar malament durant l'adolescència –almenys per a fer-li xantatge en privat! hihihi

SM ha dit...

Comtessa, he de reconèixer que tens tota la raó...

Assumpta, més li val, sinó no trobarà mai parella!

Galderich, el "ja passarà" me'l conec bé. Compto els minuts per a què arribi el moment...

Carina, gràcies pel suport moral. Ajuda veure que no som els únics massegats!

Toni, sí: encantador ho és un munt, no cal patir per aquest costat...

Albert, ara que ho dius, em sembla que aquesta és exactament la seva estratègia... Provarem això de l'excusa de les pràctiques consentides, ja t'ho diré.

pH, Terminator és precisament el segon nom del nano :-)

Mi sa el, si es que em queixo de vici, perquè bonic ho és un munt.


Marta, t'asseguro que ens cansem nosaltres abans que ell. Però això de les fotos és una bona idea...

Metal, un és inconsciència, dos és masoquisme!

Núr, és el que em pensava: l'haurem de portar a classes de repàs ;-)