Súnion! (Homenatge a Carles Riba)

Carles Riba (1893-1959)

Commemorem avui a la catosfera el cinquantè aniversari de la mort del poeta (gràcies a la iniciativa d'aquest, amb l'ajut d'aquest i aquest, entre altres). Començo confessant que vaig arribar abans al Pau que al Carles, coses de joventut. Va ser aquest poema seu de les Elegies de Bierville (1942) el que finalment em va cridar l'atenció:

Elegia II

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,

dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força la força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

Vaig deixar aquests versos oblidats en algun racó del cervell durant molt de temps. No va ser fins quan anys després vaig convertir-me en emigrant que els vaig rescatar i van prendre un nou significat per a mi:

En el segon d’aquests poemes de to elegíac, el poeta evoca Súnion, amb qui se sent identificat pel seu estat ruïnós i pels valors que representa (la democràcia i una cultura clàssica perdurable). Riba hi descobreix també, en el temple, la imatge protectora i enlluernadora del far que guia el mariner que ha perdut el seu rumb, que atrau el qui se sent embriagat per l’antiga saviesa d’aquest poble i condueix l’exiliat desitjós de retornar a la seva pàtria. [tret d'aquí].

El fet que Riba havia aconseguit convertir Súnion en un compendi del que sent qui està lluny de casa em va impactar suficientment com per dedicar un post al tema durant la primera etapa d'aquest blog i fins i tot fer servir el nom pel grup de rock que vaig muntar a Nova York, on tres quartes parts dels membres erem precisament emigrants. Una de les nostres cançons, Home, era una reinterpretació del concepte de Súnion. Un homenatge que segurament el poeta no s'hagués esperat mai. Gràcies, Carles Riba!

[Actualització: la Clidice m'ha fet recordar que hi ha un altre Carles Riba, el contista, que tenia totalment oblidat i que ara m'adono que havia descobert molts anys abans que el poeta, quan encara duia pantalons curts].

[Llista dels qui han respost la crida aquí i aquí.]

[Foto: el seu despatx, treta d'aquí.]