bloGuejat Greatest Hits: el naixement.

Sense ànims de voler començar una secció nova, m'ha semblat adient celebrar la festa d'avui rescatant un post de la primera etapa d'aquest blog, i és un dels meus preferits, per motius que entendreu ràpidament. Explica què estava fent un 11 de setembre de fa dos anys. És una versió retocada del text original, o sigui que es pot considerar un escrit més o menys inèdit. Sento que la llargada sigui una mica inusual, però espero que el contingut us compensarà. Demano també disculpes als qui ja sabeu com s'acaba la història. Per la resta, que gaudiu del thriller. I feliç diada.

*******

Volar un onze de setembre no fa massa gràcia. I menys encara cap a una ciutat sense torres. Però no sóc supersticiós, així que em trobo damunt l’Atlàntic en un avió ple de jueus ortodoxes que van a veure els seus parents de Brooklyn. Estic de tornada d’una entrevista de feina al cor del Regne Unit.
Un minut després d’enlairar-nos l’hostessa ens informa que té dues bones notícies: una, anem sobre l’horari previst. Dues, tots els integrants de l’equip de rugbi escocès que viatja amb nosaltres són solters. Se senten crits d’alegria. Masculins tots ells. Intento concentrar-me en una pel·lícula vella del Woody Allen que ja he vist mil cops.
El meu pare em va ensenyar que per la Diada es penja la senyera al balcó. Des de petit que l’ajudo, tot i que sempre he estat un desastre amb els nusos. El primer any a Nova York em vaig fer enviar una bandera i vaig guarnir la meva finestra com si estigués al Passeig de Gràcia. Un acte inútil que es va perdre en la immensitat d’una illa on les quatre barres no tenen cap significat. Però a l’emigrant, fins i tot els gests més estúpids el poden ajudar a sentir-te part d’alguna cosa. Des de llavors no he fallat mai a la cita
Aquest any li he demanat a la meva dona que la pengi per mi i m’ha enviat a pasturar. No per raons polítiques: està embarassada de vuit mesos i em diu que per molt patriota que se senti, no s’enfila a una cadira i es juga una relliscada perillosa. No em queda més remei que reconèixer que té raó. Per un dia arxivo les tradicions en nom de la seguretat.
El noi jueu que tinc al meu costat mira per sobre l’espatlla. Convençut que no el veu ningú, engega el televisor del seu seient i es posa un programa qualsevol. Deu minuts més tard, quan el meu company està totalment absort en la història, apareix la seva mare a traïció i arrenca a escridassar-lo en hebreu. El nano tanca la tele consternat i treu un llibre de pregàries. Es posa a mormolar amb cara de fastiguejat.
Abans d’embarcar, he intercanviat uns SMSs amb la meva dona. “Has dormit bé?” “Sí, més o menys; la panxa em molesta una mica”. “Jo estic a punt de sortir”. “Jo ara m’aixeco i em dutxo o arribaré tard a la feina”. “Mira, ja anuncien l’embarcament del meu vol. Ens veiem d’aquí set o vuit hores! T’estimo!”. Res. Repeteixo: “T’estimo!”. I al telèfon finalment apareix: “OK”. Quina resposta més sosa, penso, trec el meu boarding pass de la butxaca i em poso a la cua, entre un paio fornit amb faldilletes i un nano esprimatxat amb tirabuixons sobre les orelles i vestit de negre de cap a peus.
Sense que jo ho sàpiga, la meva dona acaba de trencar aigües entre el penúltim i l’últim missatge.
Durant un moments, el pànic l’ha dominada. M’estic posant de part, sola a casa, amb el pare de la criatura a l’altra banda de l’oceà. Què faig? L’hi dic i que es passi les properes hores patint com un desesperat? Després ha respirat fondo. Ha agafat un munt de tovalloles i ha pres una decisió.
“OK”.
Dues lletres que m’estalvien la que hagués estat la pitjor estona de la meva vida. En canvi, em faig un bon dinar (pollastre amb cus cus), enllesteixo el Woody Allen, continuo un llibre que tenia a mitges i encara em dona temps d’enganxar un tros dels Sospitosos habituals, per a enveja del pobre jueu de la meva esquerra. Quin vol més relaxat, penso.
Unes quantes milles cap a l’oest, la meva dona ha cridat una amiga que viu a prop i juntes han anat a la consulta de la ginecòloga. Les contraccions han començat. Millor que vagis cap a l’hospital, li diuen. Ella, contenint amb prou feines les llàgrimes, només pot preguntar una cosa: “arribarà el meu marit a temps?”. La metgessa i la infermera es miren. “Dius que ve des de Londres? Ja... I d’això, a quina hora ha sortit?”. Una contracció li talla el plor que estava a punt d’esclatar.

La veu de l’hostessa em desperta de la becaina. A la pantalla, els sospitosos habituals ja estan tots morts. A Manhattan, està plovent a bots i a barrals. Ens recomanen que fem temps per no enganxar la tempesta. Això vol dir una hora llarga de retard. Quina ràbia, penso. Ja tinc ganes de ser a casa. Què hi farem, tampoc no és que tingui cap pressa. Em frego els ulls i torno al llibre.
L’habitació de parts no té finestres, però la meva dona sap què passa. La seva amiga està en contacte amb el seu marit, assegut davant l’ordinador, mossegant-se les ungles, enganxat a la plana de British Airways. “Hora d’arribada estimada: 5 i 30”, li diu per telèfon. Ella li passa la notícia a la meva senyora, ajaguda al llit on ha de néixer el nostre fill. Mira la metgessa. La metgessa mira la infermera. “Quants centímetres està dilatada?”. “Vuit”, li contesta. No cal que digui massa més. Amb la cara paga. Comencen a aparèixer llàgrimes. Infermera i metges intenten donar-li ànims. No són gaire convincents.
El jueu fa veure que recita el salms però de reüll mira la pel·lícula del veí de l’altre costat. Encara que no li arribi el so, millor això que res. A la meva pantalla hi ha el mapa amb el recorregut del vol. Sembla que el pilot estigui borratxo. Per sobre de Canadà, hem brodat més esses que una serp movent-se per la jungla. Per sort, sembla que ja encarem la recta final sense massa distraccions més. “Un quart per aterrar”, ens diuen pels altaveus. Es veu que fa bon temps a Manhattan. Ja era hora.
“Quants centímetres?”. “Nou”. “I quina hora és?”. “Les 5:15”. Sospirs de preocupació. Un centímetre més i el cap del nen pot començar a sortir. No pinta gens bé. A la planta, han obert una porra. Metges i infermeres estan jugant a veure si arriba o no a temps el marit desnaturalitzat que ha deixat la seva dona abandonada el dia del part. Que el nen s’hagi avançat gairebé un mes no compta. Que el meu viatge fos de feina i només de dos dies, en teoria tot molt segur, tampoc no figura enlloc. L’únic que val és que les apostes es paguen 2 a 1. En contra meva.
I jo, de tot aquest drama, encara no en sé res.
“Hola... No passa res, no t’espantis...”
Quan sents aquestes paraules, el primer que fas és espantar-te. Estic de peu al passadís de l’avió. Acabo d’engegar el telèfon. Mentre l’aparell buscava la xarxa, jo anava traient la meva bossa del compartiment de sobre els seients, sense presses. Uns segons més tard, rebia el senyal de tenir un missatge.
“...però seria millor que vinguessis corrent cap a l’hospital. La teva dona s’ha posat de part i...”
I ja no sento res més. La primera idea que se’m passa pel cap és estúpida: es tracta d’una broma. Quin broma més bèstia, no? La veu de la nostra amiga segueix parlant però jo m’he quedat clavat en la lògica innegable dels meus càlculs: falta un mes per a què neixi el nen. Seria molta mala llet que hagués decidit aparèixer per sorpresa just quan el seu pare està en un altre continent. Impossible. En aquells segons d’atabalament, no se m’ocorre que a la naturalesa no li pots anar amb calendaris. Les coses passen quan han de passar, t’agradin o no.
El missatge encara no s’ha acabat quan el mòbil fa un parell de bips. Està entrant una trucada. És la nostra amiga, de nou. El primer que li dic: va de debò? Abans d’acabar la pregunta les neurones ja se m’han posat a lloc i he entès que sí, que l’hem feta bona. La segona: ha nascut o encara no?
Encara no. Sense massa més detalls. No em diu que la dilatació és ja de deu centímetres. Que ja li han posat l’epidural fa estona. Que no li han endollat el degoteig d’oxitocina, com se sol fer per accelerar els prolegòmens del part, per veure si així guanyem uns minuts. Que les apostes ja estan 3 a 1.
Penjo el telèfon i comencen les olimpíades. Primera prova: sortir de l’avió. M’esmunyo pel passadís estret ple de gent, donant empentes discretes. Per desgràcia, i era d’esperar, el meu seient està just cap a la cua de l’avió. Cada posició que guanyo són uns preciosos segons més, així que jo segueixo la batalla a cops de colze. Tan li fa que em mirin malament. El cor em batega a tota castanya quan travesso la porteta. “Esperem que hagi tingut un bon vol.” Sí, és clar: el vol, fabulós. El que m’espera ara potser no tant.
Em preparo per a la següent pantalla: els cent (o més) metres llisos que em separen d’immigració. Se’m posa un jueu ortodox al costat i em dona conversa. Me’l miro amb cara de deixa’m tranquil que no estic per orgues però no entén la indirecta. Ah, i quin accent més maco que tens, d’on ets? I on vius? I que fas aquí? Em continc per no dir-li una de grossa. Però home, no veus que tinc pressa? Contesto amb evasives i arrenco a córrer (literalment: a córrer) quan sortim del finger. Sorprenentment, el jueu xerraire accelera amb mi. No vol deixar anar el seu interlocutor tan fàcilment, ara que es creu que ha trobat algú que li fa cas. Ell segueix amb les seves preguntes, com si res. El món és ple de sonats. Em desconnecto i vaig a la meva. Conversadors a la carrera. Devem donar una imatge curiosa.
Topem amb un grup de hasídics, homes i dones, que bloquegen el passadís amb la seva marxa lenta. Les faldilles llargues i negres que porten elles no són molt adequades per agafar altes velocitats, cert, però és que la tropa va a ritme de costellada. No m’ho puc permetre.
Sense parpellejar, començo a empènyer a tort i a dret deixant anar algun excuse me pel camí. El fins ara meu company de cursa s’atura esparverat, segurament a atendre els congèneres masegats que vaig deixant darrera meu. Que imbècils que són a New York, deuen pensar, sempre amb tantes presses. Com si s’estigués acabant el món.
Arribo a la cua d’immigració i gairebé no hi ha ningú davant meu. El primer cop de la meva vida, el primer rècord de la jornada. Ha valgut la pena cada gota de suor. Els papers són correctes, pot passar.
Pocs segons després estic davant la cinta on ha de sortir la meva maleta. Valoro els riscs: espero que aparegui o la deixo allà i que les autoritats facin el que vulguin amb ella? Al cap i a la fi només hi ha el necesser, un parell de mudes i uns llibres que ja he llegit. S’ho poden confitar. Que la incinerin els de la brigada antibombes quan vegin que ningú no la recull, a mi rai. Truco l’amiga per valorar les opcions. La informació que em dóna segueix sent vague. Enlloc de tranquil·litzar-me, que és la idea, encara em posa més nerviós. Però ha nascut o no, punyeta? No, encara no però espavila. Mentrestant, les maletes ja han començat a sortir.
Tinc una sort inaudita: la meva és de les primeres. L’agafo al vol i apunto cap a la sortida. Entre la porta i jo, tot l’equip de rugbi escocès, barrant-me el pas. De debò, algú m’ha ficat sense avisar-me dins una pel·li? Quines són les probabilitats que una conxorxa d’ortodoxes i d’atletes fornits s’entesti a alentir-te? A cap guionista no se li hagués ocorregut escriure una escena així: resultaria poc creïble.
I malgrat tot, aquí estem. A aquests no els puc fer fora del pas a empentes, és clar: són tres cops més voluminosos que jo. I un equip sencer. Els demano pas educadament, com aquell qui no està desesperat. Em costa una mica desfer el coàgul però els nanos al final em deixen passar. Són bona gent. Em dediquen somriures, alguns amb menys dents de les que toquen.
Prova final: el taxi. Hi ha cua, però poca. Un altre cop de sort. I els cotxes van arribant a bon ritme. Perfecte. Faig un esprint i avanço unes quantes persones sense contemplacions. De seguida arriba un vehicle per a mi. Al Mount Sinai Hospital, cagant llets. Em mira pel retrovisor, un home de nom musulmà. No, no és broma: la meva dona està de part. Premi l’accelerador, no es pari als semàfors i li dono vint dòlars de propina. Al cinema ho fan així i funciona, oi?, penso. Em pica l’ullet i em diu que sí. Segurament porta tota la vida esperant un moment com aquest. El taxi arrenca, les rodes grinyolen i deixem un rastre de fum darrera.
Esmicolem el segon rècord del dia: JFK-Mount Sinai, un dimarts a la tarda, hora punta, amb pluja (tot això, circumstàncies molt adverses) en vint-i-cinc minuts escassos. Increïble. I increïble que no ens haguem topat amb la policia. O estavellat contra algú. El taxista s’ha portat bé. Un conductor excel·lent. Li allargo els bitllets i les gràcies més sinceres. Em desitja sort.
Faig la meva entrada triomfal a la planta. Els de recepció em veuen arribar i se’ls il·lumina la mirada. El marit de Londres? Fàcil d’endevinar. Qui més apareixeria amb una maleta a l’espatlla, suat, cara desencaixada i gavardina més adequada pel clima anglès que per a la xafogor que fa avui a la ciutat? On és la meva dona, pregunto? Sala onze. Però corri, home, corri!
No cal que m’encoratgin. Pels passadissos em trobo metges i infermeres. Tots, evidentment, coneixen la història. La història del dia. “El de Londres, oi? Ànims, que ja hi ets!”. “Et queda poc! Bona sort!”. Sóc la persona més famosa de l’ala de maternitat de l’hospital.
Habitació onze. Obro la porta sense trucar. Tardo uns moments a entendre el que veig. Un parell de persones vestides de verd, metgessa i infermera. Un parell de màquines que van fent ping. L’amiga. I, finalment, sobre el llit, la meva dona, donant-me l’esquena. No li veig la panxa. I el nen? Miro per tot arreu. Ha sortit? On és? La metgessa somriu. La meva dona es posa a plorar com una magdalena. L’amiga també. La infermera em tusta l’espatlla: tranquil, has arribat a temps.
Deixo anar la maleta, la gavardina i abraço la meva dona. Ho he aconseguit.
Vint minuts després, comença el part. Una hora després, el meu fill arriba al món sense tenir ni la més remota idea de la mala estona que ha fet passar als seus pares. L’endemà, rebo l’oferta d’Anglaterra. Tres mesos després, marxem de Nova York.