No entenc el famós concepte del writer's block, la incapacitat de trobar un tema sobre el qual escriure. Si no se t'ocorre res, deixa el bolígraf. Per què t'has de forçar? No inflingeixis sobre la resta dels humans les conseqüències funestes de la teva manca d'imaginació gargotejant quatre idees a mig coure només per complir l'expedient. I, sobretot, no escriguis la típica novel·la (o conte, o guió, o el que sigui) sobre l'escriptor que s'asseu davant un paper i no té res a dir i pateix molt i espera la inspiració que no arriba i al final té una gran experiència vital i escriu l'obra de la seva vida. Un altre cop no, sisplau.Quin problema hi ha en fer una novel·la cada vint anys? Qui obliga a l'escriptor a treballar seguint un horari i un ritme de productivitat prefixats? La gana, suposo. Però això no val. Des del punt de vista artístic, l'acte de l'escriptura no té sentit si primer no hi ha una cosa interessant a explicar. Després ve allò d'haver de pagar factures, és clar, i qui ha comès l'error de voler-se dedicar exclusivament a escriure es veu obligat a omplir fulls encara que no en tingui ganes. Molt trist.
Solució? El que fem el 90% dels escriptors catalans: viure d'una altra cosa. Nosaltres no patim de writer's block. Hem entès clarament que no ens podem obligar a escriure si volem mantenir els nostres nivells de qualitat. Per tant, les garrofes ens les guanyem amb oficis ben corrents. De nou a cinc, segellant formularis, el que sigui... Així quan ens seiem a l'ordinador és perquè volem, perquè tenim la urgència, ens surt de dins, no perquè hem de comprar-li sabates noves a la criatura i necessitem un altre xec. Això no ens hauria de convertir en els millors escriptors del món?
Abans que algun eixerit m'ho pregunti: no, no he fet aquest post perquè no se m'acudia cap altre tema i sobre alguna cosa havia d'escriure....
17 comentaris:
He rigut molt amb el final i a aquesta hora del divendres, és d'agrair.
Salvador, és cert que els escriptors “professionals” es veuen obligats a publicar sovint molta morralla (sobretot en les seves col•laboracions a la premsa) i que el mercat, tal com està muntat, obliga a una presència permanent, que qui no es troba a la secció de novetats ja és com si pràcticament no existís. Molts escriptors d’aquests que et trobes fins a la sopa, farien bé, per respecte als seus lectors, d’aplicar-se un control de qualitat més estricte, donat que aquí els editors no sempre estan per la seva feina.
I malgrat tot també crec que tot escriptor, sigui o no “professional”, hauria d’intentar escriure una mica cada dia, per practicar i “fer dits” com si fos un pianista, encara que només sigui per ell i sense intenció de publicar-ho comercialment. I per això segurament es van inventar els blocs ;p
Jo també l'he trobat simpàtic aquest post! I si-us-plau, un altre llibre sobre l'escriptor sense inspiració, no!!!
Ei, i que en feines corrents trobes un munt de fonts d'inspiració, fins i tot pensant en les factures de final de mes!! ;)
Ho sento, no sé quin comentari escriure...
"Des del punt de vista artístic, l'acte de l'escriptura no té sentit si primer no hi ha una cosa interessant a explicar".
Aquesta afirmació em sembla interessant; i supose que ha de ser interessant per al creador... però fa uns dies en un altre post teu afirmaves que cal escriure per als demés, tenint compte dels gustos i registres dels lectors( no podem caure en una mena de solipsisme, en un món que tan sols entén el propi autor).
Açò no és que siga una contradicció, però demostra que la creació literària és una realitat estranya, màgica, que ens supera i sorprèn.
Estic d'acord, sobretot, que l'acte de l'escriptura ha de ser un gaudi, una experiència gratificant i generosa. El masoquisme literari i l'autoflagel·lació no duen enlloc.
Una abraçada, Salva...
Per cert quan emeten el programa on participares? Ens ho has de dir amb data i hora...
Està clar que sempre que fas alguna cosa ho hauries de fer perquè vols i gaudeixes fent-la, però em sembla que no pot ser sempre així, ni tan sols el món dels llibres "professionals"...
Cal que t'agradi escriure, per dedicar-t'hi, o pot ser una feina normal i corrent per anar passant?
Al final es deu assemblar bastant al pagès, autònom o professional liberal, com més fruita i de més qualitat, millor va la caixa. (sobretot si als del costat els ha pedregat i en tenen poca!)
Està clar que com en totes les professions s'ha d'intentar oferir un producte de qualitat, ja que si no, potser que el client no repeteixi.
Vivim a un món que es regeix pels diners i el món dels llibres no és una excepció. La clau, crec, està en el que has dit: escriure independentment del teu modus de finançament, sinó, estaràs subjecte al ritme i requeriments de la compra-venda.
D'altra banda, comparteixo el que diu Allau, que cal una mica d'autodisciplina.
Roald Dahl s'estacava a la cadira fins que li sortia alguna cosa. També portava una llibreta al damunt sempre per si de cas.
Em sembla que hauríem d'establir ben clara la diferència entre l'escriptor i el publicador. Avui tothom vol veure la seva obra publicada, més per un excés d'ego i de veure el seu nom a la portada d'un llibre, que no pas perquè cregui que ha escrit el llibre que volia llegir.
Tens raó quan dius que no hi ha cap mal en estar 20 anys escrivint una obra, però ara sembla que quan surt el nou llibre ja hem de llençar el vell: córrer, córrer, córrer!
Ah! i convertir-se en funcionari de l'escriptura, allò d'anar plorant perquè no es guanyen la vida escrivint. No ho sé, però aleshores penso: "doncs escriu el Harry Potter i ja està, no?" D'ençà quan les grans obres de la literatura han servit perquè el seu autor s'hi "guanyés la vida"?
La llibreta que comenta l'Helena és una bona cosa; mai se sap quan t'arribarà la inspiració, una associació d'idees que més endavant pots convertir en el fil argumental d'una història.
Cert, no cal obligar-se a escriure. Però no ja pels lectors, que al cap i a la fi és ben senzill deixar un llibre a mitges, si no t'agrada; per un mateix! Deu ser un patiment, obligar-se a fer una cosa que no et surt de dins. Com en qualsevol àmbit, oi?
Salut.
Me ha sorprendido la caricatura y el título de tu entrada.
Coincide exactamente con la que escribí en mi blog en Marzo de este año.
Supongo que es fruto de la casualidad.
Aparte de esto creo que pocas personas pueden vivir exclusivamente de escribir.Hacen falta cualidades innatas, suerte y muchas horas de trabajo.
Los blogs están llenos de escritores frustrados, la mayoria escribimos de pena, pero lo pasamos muy bien.
Una abraçada.PERE.
Allau, estic d'acord amb el que dius. Alguns "professionals" s'haurien de controlar més... Estic a favor de la pràctica, i tant, però no cal publicar els exercicis! És com si un músic tragués un CDs només tocant escales. Jo també veig els blogs com un camp d'entrenament, ho admeto. Almenys així evitem (no sempre) que tot això acabi en un llibre. :-)
Thera, això dic jo: d'inspiració en pots trobar per tot arreu!
Galderich, em sembla que aquest és el primer cas de Comments block que veig. ;-)
Príncep, ja fas bé de controlar que sigui consistent ;-). Crec que són tesis complementàries: el primer pas de pensar que estàs escrivint pels altres és assumir que els has d'explicar una cosa interessant. La nova temporada d'Afers esteriors ja ha començat, però encara no em toca. Us aviso amb temps, no patiu.
Ramon, al cap i a la fi, això és el que volia deixar clar: l'escriptor ha de passar un control de qualitat, com qualsevol altra professió, i està bé que comenci fent-se'l ell mateix.
Sílvia, jo sóc el primer a reconèixer que els pobres escriptors també no s'han de morir de gana!
Helena, per sort al Dahl li sortien coses bones de la ploma. En el seu cas pagava la pena.
La Clidice diu "quan les grans obres de la literatura han servit perquè el seu autor s'hi "guanyés la vida"?". Quanta raó! Alguns farien bé de recordar-ho.
Ferran, exacte: qualsevol cosa per obligació pot arribar a convertit-se en un patiment.
Pere, em sap greu però el teu blog no el coneixia, així que no m'hi he pogut "inspirar". Ja hagués estat massa: escriure un post sobre el writer´s blog i a sobre copiar-lo! ;-) No és res paranormal: si mires al google hi ha 20 milions i mig d'entrades sobre el tema. És prou comú. I el dibuix el deuríem trobar de la mateixa manera: és dels primers que apareix quan busques imatges al google sota aquest nom. Coincidència explicada. No sé si et deixes caure molt sovint per aquí, però tinc la impressió que t'ha passat una mica per alt la ironia marca de la casa ;-) No crec que qui escrigui un blog sigui un escriptor frustat ni necessàriament dolent. Jo llegeixo coses molt interessant cada dia de blogaires que no han publicat mai un llibre.
Escriure per gust ja és fotut, però escriure per obligació deu ser pitjor encara...
d'altra banda, aquestes feines que ens subvencionen l'alimentació i la hipoteca, ens ocupen un nombre d'hores i d'energies al dia que sovint mermen la nostra capacitat de posar-nos davant l'ordinador a escriure quan tornem a casa.
Aquesta feina és alhora un salvavides i un llast, un plat a taula i un jou. Cal trobar l'equilibri, i aventurar-se a deixar la feina per a dedicar-se en exclusiva a escriure provoca vertigen.
Moltes vegades si els escriptors no estessin tan pressionats pujaria molt la qualitat de moltes de les obres que es publiquen.
No sé si ho fa la falta d'idees, però jo m'ho plantejo així. A banda que la meva feina m'agrada, i sincerament no ho canviaria per estar-me assegut tot el dia escrivint. És cert que quan em mori no deixaré una obra gaire gran ni en extensió ni en profunditat, però m'és força igual. També he "tocat" la literatura infantil, per cert, i la veritat és que donava més diners que l'altra. Però mira, me'n vaig cansar.
Picasso deia que la inspiració t'ha de trobar sempre treballant. No crec massa amb "la por al full en blanc" de què parlen sovint molts escriptors. No hi ha por si escrius sobre temes que t'interessen, t'afecten d'alguna manera o sobre els quals pots aportar la teva pròpia experiència. Crec que aquesta és la manera d'avançar, i no només en la literatura sinó en tots els camps.
Publica un comentari a l'entrada