divendres, 9 d’octubre de 2009

Bestsellers

Imaginem que ets un dels guionistes més cotitzats i respectats de Hollywood i un dia un director solvent i de bona reputació et deixa sobre la taula un projecte molt obvi. Es basa en un llibre que s'ha venut a carretades i és el segon d'una sèrie. A més, un actor important ja hi està compromès i la pel·lícula és un blockbuster garantit que et permetrà desfer-te de la hipoteca de la teva casa de Malibú. El més possible és que signis el contracte sense ni tan sols parpellejar. Suposem també que no has llegit el llibre. Quan t'hi poses et quedes esfereït. "Mecagoen els espectres dels germans Lumière!", exclames quan s'acaba la darrera plana. "Això no ho salva ni el millor guionista del món (que sóc jo)!". Què fas?

Respecto absolutament el bestseller. Té les seves normes i convencions, com qualsevol altre gènere, i un munt de seguidors fidels. Part de la seva gràcia sembla ser omplir centenars de planes amb detalls secundaris, que els lectors troben tant o més fascinants que la línea argumental bàsica. Jo prefereixo centrar-me en una història i que no m'atabalin amb distraccions innecessàries, per això em fa mandra per principi llegir aquesta mena de llibres. Una opció personal. Ara, quan en fan una versió cinematogràfica les coses canvien. Per qüestions de temps, els guionistes es veuen forçats a eliminar les floritures i presentar l'argument bastant despullat. Això a mi em va perfecte. En un parell d'hores aconsegueixo sintetizar l'experiència d'una lectura que duraria setmanes i se'm faria massa pesada. Atacar el gall sense haver-me d'empassar el farciment.

La pel·lícula és també la prova del cotó fluix del bestseller. Si darrere de tota l'ornamentació no hi ha una història sòlida, els forats es fan molt evidents. És imperdonable, especialment quan ens expliquen una de misteri i intriga. Hi ha uns mínims de coherència i lògica que s'haurien de respectar. Perquè de bestsellers n'hi ha de bons i de dolents, com tot a la vida, i no necessàriament els més venuts i populars són els primers. Això només demostra que una gran majoria de lectors té uns nivells d'exigència subterranis i que estan molt contents que els arbres no els deixin veure el bosc. Tota una sort.

El nostre amic guionista del primer paràgraf va servir-se un vas de whisky i va dir "A la merda! L'Óscar ja el guanyaré un altre dia" (o potser ja l'ha guanyat). Uns mesos després, conduïnt el seu nou Porsche descapotable per Mullholand, el guionista no va dedicar ni un segon a pensar com d'estafat em sentiria jo quan posés el DVD de la seva pel·lícula al reproductor. Egoïsta.

19 comentaris:

òscar ha dit...

segurament no acabarà esdevenint un best-seller però et puc garantir que el rei del món m'ha fet passar un parell de dies extraordinaris. d'extraordinària lectura.

felicitats salvador. de crack!

LEBLANSKY ha dit...

Ja posats, hauries pogut posar uns quants exemples, i per acabar-ho d'adobar, citar-ne alguns de catalans. Per allò d'escandalitzar i tal, haw, haw.

Josep ha dit...

No sempre cal una història, sovint un bon ambient fa una bona novel·la.

Crec que va ser en Raymond Chandler qui va protagonitzar la següent anècdota:

Estaven fent l'adaptació al cinema d'una novel·la seua i, acabant de polir el guió, es van adonar que no sabien QUI era l'assassí. Van telefonar l'autor per a preguntar-li i aquest els respongué "no en tinc ni idea".

Una novel·la pot tindre descripcions i anotacions col·laterals molt més interessants que la història central en sí. I això en el cine passa factura.

marta ha dit...

Jo els bestseller tampoc els llegeixo, em fa ràbia llegir lo mateix que tothom :)

Josep ha dit...

Ai MARTA, jo tinc una amiga meua que diu el mateix que tu.

I et dic el mateix que a la meua amiga: classista, elitista, pedant!

marta ha dit...

Josep, no ho dubtis :P

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Molt ben expressat aquest post. Coincideixo amb tu en que la pel.lícula t'estalvia l'excés de pàgines.

D'altra banda, m'has fet pensar en un capítol dels Simpsons en el que Bart, després de passar pel campament Krusty que es una tapadora d'una fàbrica on treballen nens, li pregunta "com has pogut...?" i ell li respón: "veuràs, és que van aparcar davant de casa un camió carregat de bitllets".

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

Josep, a mi em passa el mateix que a la Marta. Em pensava que era atípica (sona millor que rara) però començo a pensar com tu: que sóc elitista, classista i pedant.

McAbeu ha dit...

Jo no tinc cap problema en llegir best-sellers però no són garantia de res només pel fet de ser-ho.
Jo si dono un exemple personal, a mi "El Codi Da Vinci" no em va semblar una novel·la tan i tan bona per tenir l'èxit que va tenir però es deixava llegir en canvi la versió cinematogràfica em va avorrir, per tant tens raó en això de la prova del cotó del cinema.

Clidice ha dit...

Jo, els best-sellers me'ls llegeixo, de fet m'ho llegeixo tot, fins i tot les etiquetes del xampú i el registre sanitari del paper de vàter, viciosa que és una. Però si El codi da Vinci era un llibre horrible però relativament divertit i la pel·lícula va ser un pitafi de ca l'ample, Àngels i dimonis no s'aguanta per enlloc, ni llibre ni pel·lícula.

Allau ha dit...

Salvador, has estat massa sibil·lí. Hauries fet un servei públic si haguessis aclarit que "Àngels i dimonis" (la pel·lícula) et sembla un pitafi.

Júlia ha dit...

Tot això de la literatura i el cinema és relatiu i té grans sorpreses, de llibres dolentets n'han sortit pelis bones i a l'inrevés. Quan el llibre era pitjor acaba que ningú recorda que aquella peli era 'd'un llibre'. És clar que els directors i guionistes han de ser eficaços amb els arguments, un excessiu respecte al llibre pot matar la peli, això els va passar als russos fa anys, que van fer una versió llarguíssima de Guerra i Pau que era més pesada que el plom, molt ben feta, això sí, però fredeta i ensopida.

Sobre qualitats, hi ha best-sellers molt bons i molt dolents i novel·les de culte molt bones i molt dolentes, també. Pel meu gust, és clar.

Toni ha dit...

Jo m'he de posar a llegir urgentment algun llibre dels teus, però tinc taaannts pendents.

Salut SM! :)

Arare ha dit...

Jo, com la Clidice, si no tinc res més a mà llegeixo les etiquetes del xampú... una altra viciosa, ja veus!
la qüestió és que hi hagi lletres!!!

què et sembla, la premi nobel de literatura? jo no la coneixia :/

ah! i a mi no em fa res que em "pillin" llegint un bestseller, n'hi ha que no estan tan malament!
les pelis ja són tota una altra cosa... com diu la Júlia, hi ha de tot!

Eulàlia Mesalles ha dit...

Jo he llegit best sellers i bona literatura. Tot depèn de l'estat d'ànim en què em trobi.

De vegades evadir-se amb una històrieta trepidant i que et va mantenint l'atenció fins al final és una opció per fugir dels mals de cap diaris. En això els llibres de "pes" (perquè els BS acostumen a tenir moltes pàgines) poden ser una opció igual de vàlida que qualsevol altra.

Altres vegades, en canvi, em crida poder delectar-me en altres coses que no sigui purament "passar l'estona".

En tot cas, millor un best seller que una bona pila de programes de la televisió actual. I sembla que no vingui a tomb però en realitat triar entre llegir, o veure la tele, o passejar pels blogs, no deixa de ser una opció de com utilitzem el nostre temps lliure.

EL.GAT.TELEPATA ha dit...

els bestsellers tipus pilares de la tierra , edicions barates aeroport, dan browns , etc , etc són ,crec jo , per gent que no llegeix mai....

si tu llegeixes ja no els llegeixes ( valgui la ....) no per que siguin dolents sino perque es temps que no tens per dedicarlo a lectures certament mes profitoses.


Aixo es com si toques el piano....no obtens plaer fent escales ...sino interpretant una composició amb certa dificultat ...

doncs amb el llegir el mateix..crec jo..

Salutacions !

SM ha dit...

Gràcies per llegir El rei del món i pels comentaris tan positius, Òscar! Estic content que el llibre hagi aconseguit el seu objectiu.

Síliva, jo amb un camió d'aquests aparcat davant de casa no sé què faria...

Allau, diguem-ho tot clarament: Àngels i Dimonis (la història) i El Codi da Vinci (la història) em semblen dos grandíssims pitafis en qualsevol format que es presentin.

Si algú mereix ser qualificat de classista, elitista i pedant són els de ca'l Nobel. Sembla que és condició bàsica per donar el premi que l'autor no el conegui (ni el llegeixi) pràcticament ningú!

L'Eulàlia té raó: millor llegir les etiquestes del xampú que mirar molts dels programes que fan a la tele.

Marta ha dit...

Jo sí el llibre té bona crítica el llegeixo sigui bestseller o no. També he de dir que de vegades quan he llegit el llibre he discrepat del crític.

Josep ha dit...

SÍLVIA i MARTA:

a la meua amiga elitista, classista i pedant (només en matèria literària) li perdono tot.

Li perdono tot en matèria literària, és clar. Quan em ve amb Lars von Trier li trec la tonteria amb teràpia de xoc.