dissabte, 28 de novembre de 2009

Possessius


Un altre pas clau aquesta setmana en la lenta transformació que fan els nens de forma de vida semi-vegetativa a persona: el meu fill ha dit el seu primer possessiu. Recull una joguina del terra, em mira amb cara de ni-se-t'ocorri-agafar-me-la i crida: "MINE!!". En anglès. Per tant, ho ha après a la guarderia, que és la font de tots els mals del món, un lloc terrible on és forçat a interaccionar amb altres individus de la seva condició, cosa que no pot ser mai bona.

La possessió és òbviament un sentiment molt arrelat en l'ésser humà, si surt amb aquesta virulència tan aviat. Des de ben petits que les criatures es queden entre pensatives i emprenyades quan els expliques que les coses s'han de compartir. Com si fos una ordre que va en contra de la programació bàsica del seu sistema operatiu. Els primers cops no diuen res, perquè encara es refien de tu i creuen que sempre actues tenint en compte els seus interessos. Després aprenen a plorar impotents si els treus un objecte de les mans, perquè saben que és la seva única arma per fer-se sentir. Però arriba un moment que les neurones estableixen les connexions necessàries entre elles per comunicar-se a un nivell més avançat i dir "espera un moment... això no ho he agafat jo? Llavors quin dret té aquest paio a reclamar-ho? A veure com ho expresso... MINE, punyeta! Que quedi ben clar!"

Delimitem el terreny com els gossos, però sense embrutar-ho tot amb les nostres excrecions, cosa que és un detall, s'ha de dir. Ens surt de dins. La propietat privada és un dels instints animals més bàsics de la nostra raça. Al cap i a la fi, hem bastit el nostre sistema social al voltant d'aquest concepte. Per què pretenem doncs enganyar els nostres fills pintant-los un socialisme bucòlic de parvulari que s'esvairà poc a poc a mida que vagin entrant en contacte amb la dura realitat? No. Sí, rei, això és YOURS. Si aquell nano també en vol un, que li demani al seu pare que l'hi compri. Això és el que et tocarà fer quan siguis adult, amb la petita diferència que els diners sortiran de la teva pròpia butxaca, així que més val que vagis practicant.

14 comentaris:

Clidice ha dit...

i espera't! això només ha començat! muahahahahahahaa :P

Helena Arumi ha dit...

que maco el neennn!
quines galdufes per mossegaarr!

Sí, la selva humana és així, fins i tot en aquestes edats tan tendres.

:)

Ferran ha dit...

Haha!, molt ben expressat, trobo; per part teva i per part seva, també!
Per cert, el vostre nen no s'està per punyetes quan li agafeu una cosa HIS, no? Quina cara de mala llet! Devieu estar-li agafant alguna cosa que considerava molt seva!

el llibreter ha dit...

La foto és genial!

Salutacions cordials

matilde urbach ha dit...

En això dels possessius, tot és començar, com diu la Clidice. Li queden uns quants, (milions, crec) fins a arribar al TEU d'avui: el MEU fill ha dit el SEU primer possessiu. Rodó.

Toni ha dit...

Quin xiquet més internacional tens... :D

Galderich ha dit...

Fantàstica fotografia... deu fer por dient MIEN!

Jo crec que els eduquem en el socialisme utòpic perquè és el que voldríem, però la realitat ens traeix!

SM ha dit...

Gràcies a tots, però què us ha fet pensar que la fera de la foto era la meva? L'he trobada al google posant "evil baby". Per sort no mantenim cap grau de consanguinitat! (tot i que el meu fill quan s'enfada hi té una retirada).

Arare ha dit...

Que no li parles en català? eh? eh? eh? eh? ÔÔ

:)

Joan Calsapeu ha dit...

Of course! Els pronoms personals forts (personals de debò i forts de bon de veres) no són "jo, tu, ell, etc.". On vas a parar. Són els possessius.

kweilan ha dit...

Aquest nen té molt caràcter. Prepareu.vos!!! I ésswo molt guapo :)

Josep ha dit...

Encara recorde quan el meu nebodet, també criat a Anglaterra, deia MINE!.

Després ho matisava "a tu t'agrada aquest" i em donava la joguina que ell no volia.

- assumpta - ha dit...

Espavilat sí que ho és, no?
Doncs deixa'l fer... ara d'aquí uns anys ja en parlarem.

Núr ha dit...

Compartir només és bonic quan algú et deixa una cosa que tu no tens. Haver de compartir les teves coses és una marranada! ;)

Faré un cop d'ull a aquest article, que m'ha cridat l'atenció!