dilluns, 7 de desembre de 2009

Dilluns musical

Tenia uns 12 anys quan la meva mare i la meva padrina em van portar als Casablanca de Barcelona a veure (per error) una pel·lícula que s'acabava d'estrenar que es deia The draughtsman´s contract. Elles en van sortir escandalitzades/avorrides i jo totalment enganxat de per vida a Greenaway i a Nyman. Aquella mateixa setmana em vaig comprar la banda sonora, espectacular. Des de llavors he vist Michael Nyman en concert unes quantes vegades (i el moment màgic per mi és sempre quan toquen Chasing sheep is best left for shepherds) i tinc pràcticament tots els CDs que ha editat. Últimament Nyman està una mica baix de forma(com Greenaway... sóc l'única persona que conec que s'ha empassat les tres parts de The Tulse Luper Suitcases), però aquest single del disc que acaba de publicar trobo que és una bona mescla de pop amb el seu minimalisme habitual. Un experiment recomanable. McAlmont and Nyman, Take the money and run.

7 comentaris:

òscar ha dit...

"El contracte del dibuixant" i "El cuiner, el lladre, ..." són dos pelis que em van deixar hipnotitzat, enganxat a la pantalla, el primer cop que vaig veure-les. La música de Nyman em costa més de païr (sóc massa poppero): l'agraeixo com acompanyament però de plat únic m'acaba cansant.

Lluís Bosch ha dit...

Jo vaig quedar tan hipnotitzat com tu i em vaig empassar tots els Greenaways, fins a arribar a la Tulse Luper, amb qui ja no vaig poder més. Com passa molts cops, les primeres molt millors. I entre Nyman i Mertens, li van donar el toc definitiu.

Vicent Terol ha dit...

Molt bona aquesta cançó! No l'havia escoltada.

Vas veure Nyman al Primavera Sound d'aquest 2009? Va fer un gran concert.

Galderich ha dit...

Veig que aquest dilluns treballes i a Anglaterra no teniu constitucions ni immaculades...
Estic d'acord amb els companys pel que fa al Greenaways cinematogràfic (les seves obres d'art, però, són sensacionals i res a veure amb les pel·lícules que fa) i amb el Nyman ha aconseguit cansar-me. L'experiment popero amb el Nyman està bé però és una barreja estranya que tampoc acaba de funcionar... En fi, què hi farem!

Anònim ha dit...

El ventre de l´arquitecte, Greeenway tb és una bona pel.lícula.
Passava pel blog per dir-te que el premi ciutat de Badalona de novel.la l´ha guanyat Laberints de glòria, Amàlia Lafuente,fa investigació com tu. Sobre investigacions científiques, de l´Alzheimer, becaris...Tot el teu món, han comentat la novel.la aquest matí a la Com, en un espai de crítica literària.
Tal vegada ja ho saps o n´has parlat.
Imma .

Allau ha dit...

Amb perdó, m'ha recordat una mica Supertramp. Ara en Nyman ja em cansa. La meva favorita és la mozartiana "Drowning by numbers".

I d'en Greenaway una cosa molt bonica per a televisió: "26 bathrooms".

SM ha dit...

Òscar, al Nyman s'hi ha d'entrar, i sens dubte les imatges del Greenaway ajuden molt.

Lluís, el Mertens del Belly of an Architect no desmereix gens el Nyman. Quines bandes sonores, aquelles...

Vicent, ara fa temps que no el veig, la veritat. Imagino que els seus concerts deuen seguir sent emocionants.

Galderich, aquí la Immaculada Constitució és una altra, per això treballem. Mira que ets exigent... ;-)

Allau, menciones Supertramp com si fos una cosa dolenta... ;-) Són un dels meus grups preferits!

Imma, he vist això dels Laberints de glòria, gràcies. La tinc a la llista de llibres per comprar el proper cop que passi per casa, ni que sigui per solidaritat gremial!! ;-) La història pinta interessant.