dissabte, 12 de desembre de 2009

L'escriptor i el personatge

Després de llegir un parell de llibres una mica intensos em venia de gust alguna cosa més lleugera. Vaig anar a la meva biblioteca i vaig escollir tres novel·les curtes que em van semblar fàcilment digeribles. Curiosament, dues estaven escrites per dones i la tercera per un home que es feia passar per dona.

Però això no vol dir res. O sí? La majoria d'escriptors produeixen d'una manera que ve molt determinada per les seves constants vitals, sense necessitat de caure en l'autobiografia. Expliquen històries diferents segons siguin homes, dones, blancs, negres, rics, pobres, males persones o sants. Al final l'acumulació personal d'adjectius et fa actuar de forma previsible, i això és el que atrau un grup fidels de lectors amb uns gustos determinats que saben que trobaran el que busquen llibre rera llibre. És una opció.

Fa no massa, algú que entén molt més de literatura que no pas jo es va llegir una novel·la de l'Agota Kristof. Li va agradar, i una de les coses que em va dir va ser que no li semblava fet per una dona. Era un elogi? Jo crec que sí. No pel fet que els homes escriguin per definició millor que les dones, això és absurd, sinó per la capacitat d'algú de sortir dels límits de la seva vida quan ha d'explicar una història. Això pot confondre alguns, però a mi m'estimula.

Però està clar que molta gent quan compra un llibre compra també la biografia de l'autor. Com es podria entendre sinó l'èxit d'una de les tres novel·les que vaig escollir aquell dia, una mena de memòries d'una adolescent amb molta passió pel fornici, que està mal escrit amb ganes, amb unes escenes de sexe que guanyarien qualsevol premi a les pitjors de la història, però que tot i això es va vendre com xurros fa un temps? Només el fet que han estat escrites per una noia de 15 anys amb amb menys vergonya que coneixements literaris pot haver atret tants compradors. L'altre llibre que he llegit, en canvi, són també unes memòries (falses però delicioses) d'una noia de la mateixa edat que no es treu les calces en tot el llibre, malgrat que parla de sexe i de tot el que calgui, i està escrit per un home que podria ser el seu pare. Òbviament això no impressiona ningú, i és una pena perquè aquest llibre li dóna deu mil voltes al primer.

El meu objectiu és no escriure com un home europeu caucàsic de calsse mitjana rondant la quarentena amb educació universitària, casa, jardí, cotxe, hipoteca i fill. I que algú un dia pugui dir: "Oh, aquest llibre no sembla escrit per algú com el Salvador Macip!"

[Actualització: no us perdeu el debat als comentaris, i aquí trobareu una interessant resposta defensant un punt de vista ben diferent.]

17 comentaris:

Allau ha dit...

No he llegit la Krystof, però em fa l'efecte que ella escriu molt tal com és; que el problema és més aviat dels que tenen prejudicis sobre com han de ser les dones.

I crec que, per molt que hi lluitis, en tot el que escriguis es transparentarà una mica d'aquest Salvador Macip que dus a dins.

Toni Ibanez ha dit...

"Je est un autre" deia Rimbaud. Però jo discrepo. Discrepo molt profundament de la concepció de la literatura com a "fugida" de la realitat i d'un mateix, de la ficció com a droga estupefaent que serveix per a "passar una bona estona". Ho sento però no. NO. El teu paràgraf final et delata... (segueix al meu blog)

Toni ha dit...

Estic d'acord amb tu. Tant mateix, jo crec que no s'ha de d'escriure per a ningú, s'ha d'escriure el que a ú li agradaria llegir.

Arare ha dit...

Aquesta vegada estic amb el Toni Ibáñez :)

Clidice ha dit...

La Kristoff, per mi, genial. No m'hi fixo mai en qui escriu, perquè potser com diu en Toni, per a mi qui escriu és el que escriu. Encara que, servidora ho fa més a la menuda, com si diguéssim :) trobar un escriptor que és l'escrit mateix és un gaudi, perquè la versemblança és total. Aquesta qualitat és la que diferencia l'escriptor de l'artista? la totalitat del seu lliurament a la seva obra? ai, aquest post i el d'en Toni només m'afegeixen preguntes. Ja està bé, imagino :)

Jaume Puig ha dit...

No estic d'acord amb el que deia el teu amic sobre la Kristof. La Kristof està ella mateixa en l'interior de la seva pròpia obra. I no entenc quin procés el va portar a pensar que semblava una veu masculina. Potser la comparança amb uns falsos atributs de la feminitat.

Ah, la grande madame Kristof !

palumbuscolumbus ha dit...

Si em permet ser tiquis miquis, els homes no escriuen millor que els homes. És, efectivament, absurd.

Toni Ibanez ha dit...

No sé si "la capacitat d'algú de sortir dels límits de la seva vida" és un mèrit elogiable. En el cas concret d'un escriptor em sembla fugir d'estudi. Recorda Montaigne en l'avís dels seus Assaigs: "je suis moi-même la matière de mon livre". Jo quan escolto que un escriptor s'ha hagut de "documentar" molt per a escriure una novel·la, ja tremolo... ¿De què collons em parlarà aquest paio? ¿De coses llegides o viscudes de tercera mà? Malo malo.

SM ha dit...

Allau, és cert: la Kristof potser no escriu com una dona, però sí com la persona que és (que potser deu ser poc femenina). Però no estic d'acord amb els prejudicis. A les dones els interessen unes coses diferents a les dels homes i també les veuen i interpreten de forma diferent. Per força han d'escriure diferent (i això s'aplica a qualsevol altra característica d'una persona). I sort que tenim d'això els lectors. Per altra banda, tens raó que el que ets acaba sortint d'una manera o altra en els teus textos, és inevitable i tampoc no crec que s'hagi de voler evitar. Però a mi m'agradaria que aquesta part estés sota control.

Toni I., sé que sempre que trec aquest tema puc comptar amb tu defensant el punt de vista contrari, gràcies! És un debat molt interessant i m'agrada tornar-hi de tant en tant. Jo crec que a la literatura hi ha lloc per a tots els tipus de concepcions, des de la meva a la teva, que és l'extrem de la implicació de l'escriptor en la seva història. Aquesta és la gràcia: n'hi ha per a tots els gustos. No crec que valgui la pena perdre temps intentant convèncer l'un a l'altre de quin és el millor camí. Al contrari: com més varietat millor pels lectors. Aquesta t'agradarà: porto mesos documentant-me per a la propera novel·la en la que, un cop més, intentaré agafar una veu totalment diferent a la meva. Com a novelista, aquests són els reptes que em fascinen, més que no plasmar el que em passa pel cap. Un dels meus millors moments com a escriptor va ser quan els lectors em van començar a dir que el narrador de El rei del món (un adolescent negre del Bronx) era totalment creïble. Tot l'esforç de preparació compensat.

Sé que estic en minoria, fins i tot clarament en aquest fòrum, però per mi un dels errors més grans és intentar convèncer l'escriptor que només pot escriure sobre el que coneix bé (norma número u de tot curs d'escriptura). És com si et donen un Porsche i et diuen "però no passis de vuitanta, eh?". Tots els límits són absurds, tots els reptes apassionants. Si vols escriure sobre una cosa que no coneixes, aprèn-la, no et tallis i tornis als temes de sempre.

Toni, totalment, d'acord, s'ha d'escriure el que t'agradaria llegir, és una llei que jo sens dubte segueixo. Però l'escriptor escriu per a un públic. Jo escric pels qui volen llegir coses com les que m'agradaria llegir a mi!

Jaume, aquests atributs de feminitat existeixen, per sort. Tu creus que The bell jar, per exemple, l'hagués pogut escriure un home? Necessitem escriptors amb atributs femenins i altres masculins. Però no cal que els primers siguin dones i els segons homes.

palumbus, gràcies pel copy-editing (els blogs tenen aquestes coses...). Corregit!

SM ha dit...

Un exemple de com dec estar d'equivocat. Aquesta és una propaganda d'un llibre que acaba de sortir:

44 ESCRITORES DE LA LITERATURA UNIVERSAL

Estas 44 biografías y media de escritores universales, ilustradas con sus retratos, nos cuentan hasta qué punto la manera de vivir de los escritores influye en su obra, siendo innegable que conocer la vida de los autores, sus más íntimas obsesiones, sus manías, sus preocupaciones, ayuda a los lectores a acercarse a su obra y a entenderla mejor.

Galderich ha dit...

SM i Toni,
Tots dos teniu raó! Malgrat tot he de reconèixer que estic una mica més d'acord amb el SM (no perquè estigui en minoria!) perquè posar-te en la pell dels altres et fa ser més reflexiu. Generalitzant (of course) us diré que en alguns escriptors identificar-se massa amb els personatges els fa ser massa farsants d'ells mateixos... no sé, crec!
Però també és cert (generalizant molt)que si no hi ha un coneixement molt fort dels personatges que t'inventes aquests cauen sense més transcendència... no sé, crec!

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Escriure sobre allò que coneixes o sobre allò que no coneixes, sobre tu mateix o sobre els altres, tot això no té cap importància.... Allò important és escriure amb talent i amb interès... No hi ha regles fixes establertes, i qui vulgui establir-les només és un idiota dogmàtic... Valga’m Déu, qui ha pogut mai posar l’art en una gàbia!?

Anònim ha dit...

Tampoc crec en la literatura de dones o per a dones, només en la literatura bona o dolenta.. La veu de l 'autor a vegades es deixa sentir i ensumes qui hi ha al darrera. Llegint Claus i Lucas jo també vaig tenir la sensació de que Agota Kristoff era un home.

viu i llegeix ha dit...

l'anonim anterior no és tal, que he enviat e missatge abans de signar-lo. Depiste d'home o de dona? ;-)

Jesús M. Tibau ha dit...

jo només sé distingir (de vegades, no sóc cap expert) entre lioteratura bona o dolenta.
M'agrada que un escriptor aboqui les seves entranyes en un llibre, però també m'agrada que m'hagi fet creure que és veritat, quan no ho és.
Com a escriptor, de vegades tinc la necessitat de remenar els meus records i sentiments, i d'altres em ve de gust fer tot el contrari, posar-me a la pell d'un altre.

Tot és prou correcte, mentre es faci bé.

rokins ha dit...

La imaginació el poder!
La ficció supera la relitat.

Anònim ha dit...

Hi ha tant per dir...
La dona-home és diferent, percep diferent i escriu diferent, si que es pot fer l´exercici de donar veu a un altre gènere, p.e
Laura a la ciutat dels Sants, Miquel Llor

us la recomano: Llor dóna veu a la Laura, una noia de BCN que va a viure a La Plana de Vic.
Imma