Una pregunta difícil

Torno avui de la feina i em trobo el meu fill esperant-me amb cara preocupada. Ulls entreoberts, les celles xoquen al mig del front. Ai, penso. N’ha passat alguna. No em dóna temps de treure’m la jaqueta.

- Papà, et puc fer una pregunta?

Una pregunta. Empasso saliva. No és una pregunta qualsevol, sinó me l’hagués llençat sense preàmbuls. Aquesta ha de ser de les difícils. De les que els pares no volen contestar. Respiro profundament.

Llavors se m’encén la bombeta. Ja? Em toca explicar-li allò de les abelles i les flors i com es reprodueixen els animals? Caram! Cada cop comencen més aviat, les noves generacions. Hagués preferit fer una mica de recerca, llegir llibres, mirar per internet què recomanen els pedagogs... Això serà un desastre.

Se m’ocorre que potser puc allargar una mica més l’engany de la cigonya i els viatges a París. Al cap i a la fi, encara creu amb els Reis Mags. No m’hauria de ser tan difícil mantenir la coartada.

Deixo de banda els remordiments i poso somriure de venedor de cotxes de segona mà.

- Sí, és clar. Va, vine cap aquí i em preguntes el que vulguis.

Ens asseiem al sofà. Dos homes cara a cara, disposats a parlar sense embuts dels misteris de la vida.

El que ve a continuació no m’ho espero.

- Papà, tu quina professió tens?

Somric. Em relaxo i li passo la mà per l’espatlla.

Deuen estar parlant a l’escola de les feines dels pares, és clar. Molt normal. Quin descans! Aquesta és una pregunta que puc contestar amb els ulls clucs.

- Sóc científic, recordes que t’ho he dit uns quants cops?
- Sí, ja. Però que és un científic?
- Doncs... doncs una persona que investiga i que...
- Què és investigar? –em talla.
- Es podria dir que és intentar buscar explicacions a les coses, saps?

No sembla que ho vegi clar.

- Busques pistes, com els detectius?

Segur que m’està imaginant amb una lupa a la mà. Estudiant un grapat d’empremtes dactilars. Li podria dir que la ciència també serveix per atrapar criminals, però potser m’embolicaria massa.

- No, no ben bé com un detectiu, encara que una mica d’això sí que té, ara que ho dius. Intentem resoldre misteris, també. Als científics el que ens interessa és com funcionen les coses.
- Com funcionen? Però no pots llegir el manual?
- És que no tot té un manual d’instruccions, fill. O no sempre està escrit en un idioma que s’entén. I si no saps com funciona una cosa, no pots arreglar-la després quan s’espatlla.
- Ah.

Això ja és diferent. Arreglar coses que s’espatllen. Té més lògica. Té una utilitat. Anem per bon camí.

S’ho pensa uns segons.

- Així arregles coses? Com un mecànic? El pare d’en Bill és mecànic i diu que arregla cotxes com ningú.
- Eeem, no, no ben bé. Per començar, els científics treballem amb peces més petites que els mecànics.
- Com un rellotger, llavors? La mestra ens va ensenyar l’altre dia un rellotge antic que estava trencat i a dins estava ple de peces petites d’aquestes i ens va dir que s’ha de ser molt bon rellotger per poder-lo arreglar.
- No, no: encara més petites. Tant petites que no es veuen.

Em mira de reüll. No s’ho ha empassat ni de bon tros. Es nota per l’escepticisme a la seva veu.

- Si no es veuen com és que les pots arreglar?

Llavors una idea li creua el cap i els ulls se li obren com finestres.

- Que potser tens superpoders? Com el Superman!
- Mmh, no, em sap greu, no: res de superpoders. Sóc una persona ben normal. Mira, és que els científics fem trampes: usem màquines molt complicades i molt cares per poder treballar amb les peces invisibles.

Ara sí que he aconseguit captivar-lo. Màquines. S’està imaginant alguna mena d’andròmina alta fins el sostre i plena de llums de colors, segur. Això l’hauria de tenir distret la resta de la tarda.
Assaboreixo el triomf. Sóc el rei donant explicacions! Em preparo per aixecar-me, treure’m d’un cop la jaqueta i anar a posar-me les sabatilles, que tinc els peus destrossats.

Però no serà tan fàcil.

- Màquines cares! Vol dir això que som rics? Els pares del Charlie són rics i li compren totes les joguines i màquines que vol.

Intento reprimir una expressió d’horror. Això no ha sortit com m’esperava. A veure com m’escapo d’una forma elegant.

- No, fill, no som rics, al contrari. Els científics només les utilitzem per treballar, les màquines. Les paga el govern, o alguna organització que recull donatius per a la ciència, no nosaltres. Sense els seus diners no podríem fer res de res. La majoria no som rics, no.
- Ah.

Està un pèl decebut. Pitjor encara: segueix sense tenir la resposta que busca.

- I les coses que arregles amb aquestes màquines també se les queda el govern aquest? No te les pots quedar tu i vendre-les? Els pares de l’Oliver tenen una botiga i diu que venen de tot. Segur que t’ajudarien!

Està resultant més difícil del que em pensava. He d’aprendre a no confiar-me quan explico coses al meu fill.

Veig com la meva dona ens mira des de la porta de l’habitació, mig amagada. Està rient, cosa que vol dir que no té cap intenció de venir a ajudar-me.

Està bé: aquesta batalla la lluitaré sol.

- El que passa és que les coses amb les que treballo no es venen. Es diuen cèl•lules i gens i proteïnes i les tenim tots dins els nostres cossos. Quan s’espatllen, és quan ens posem malalts.

Mira el sostre. Fa una ganyota, com si estigués processant la informació. Conec aquesta cara: alguna cosa no li acaba de quadrar.

- Però si em poso malalt em portes al metge, no? Per què no fas tu el mateix? Seria més ràpid! Quan una de les teves cèrules se t’espatlli, la pots portar al metge. Ell ho cura tot!
- Home, sí, però els metges saben què fer perquè també són científics. També investiguen. I parlen tot el dia amb altres científics com ells i com jo, i així els ensenyem com funcionen les cèl•lules, perquè es posa malalta la gent i què es pot fer per arreglar-ho tot.
- Ah, llavors tu ets com la Senyoreta Stevens? També ensenyes?

Però com m’he ficat en aquest embolic? Si no me’n surto ràpid avui no sopem ni a les deu.

- Sí, una de les coses que faig és ensenyar en una escola per a gent gran que es diu Universitat. Allà hi van els qui volen ser metges o científics a aprendre-hi. Els expliquem el que sabem i tot el que hem investigat, i així ells poden fer-ho servir per curar-te quan vas a veure’ls o per descobrir més coses ells mateixos. Però la nostra feina no és només explicar: al laboratori, com et deia, és on esbrinem com funciona tot.
- Ja. Llavors el laboratori on treballes és com un garatge.
- Un garatge. Mmh, sí, més o menys, però amb cèl•lules enlloc de cotxes. Te’n recordes? T’hi vaig portar una vegada quan eres més petit.
- Sí! Està ple d’ampolles i tubs amb líquids de colors i molta gent amb bata blanca que va d’un costat a l’altre amb els tubs a les mans i no es pot tocar res perquè es dolent o es trenca o es costimina...
- Contamina.
- Això. Llavors la gent porta les seves cèrules al teu garatge i tu les arregles i venen a buscar-les i se les emporten i ja no es posen malalts mai més, no?
- Doncs no ben bé. No és tan ràpid. Els nostres cossos són molt complexes, saps? Tenen moltes peces dins. Calen molts científics treballant plegats moltes hores per poder entendre tots els enigmes que s’amaguen dins les nostres cèl•lules. I encara més temps trobar una forma d’arreglar-les quan s’espatllen. Hem d’ajudar-nos els uns els altres, tots els científics i metges i farmacèutics d’arreu del món, per a poder aconseguir-ho, per això estem tot el dia parlant, i escrivint-nos. A vegades fins i tot ens trobem en congressos, com quan el pare se’n va de viatge. Així ens assabentem del que han descobert els altres. Tot plegat és una feina d’anys...
- Anys? Per això no som rics! Si tardeu tant ningú no us voldrà pagar! Tu et vas enfadar molt el dia que aquell senyor va dir que tardaria una setmana a arreglar-te l’ordinador!

És impossible! No ho aconseguiré mai. Em rendeixo.

Demano ajuda a la meva dona amb una mirada suplicant. Em fa que no amb el cap. He de continuar sol.

- Mira, tardem tant perquè la nostra feina és difícil. S’ha d’estudiar i treballar moltes hores abans no aconsegueixes res que pugui ser útil. S’ha de tenir paciència, passar-se temps sense veure la llum del sol, donar-li voltes a les coses, llegir i pensar tot el dia...

Em sembla que ho estic fent a l’inrevés. Es creurà que això de ser científic és un suplici. S’emportarà una sensació ben equivocada si no ho arreglo.

- Vols que et digui la veritat? Sóc científic perquè vull ajudar la gent. Perquè vull ajudar a construir un món millor, perquè quan siguis gran hi hagi menys malalties, la gent visqui més i sigui més feliç. Vull comprendre què passa dins els nostres cossos i contribuir a trobar noves formes de curar els malalts i salvar vides.

Somriu content.

- Ja ho he entès! Ja ho he entès! El pare del Mark és bomber i el Mark diu que també salva vides i ajuda la gent i que treballa moltes hores perquè és una feina molt difícil. Un científic és com un bomber, no?
- Un bomber... Sí, una mena de bomber. Però no és tant perillós. Als laboratoris normalment no hi ha emergències, ni sirenes, ni hem de sortir corrent amb un camió i una mànega. Però en el fons estem buscant la millor manera de poder apagar focs i evitar que la gent pregui mal, si ho vols veure així.
- Uau, que bo! El meu pare és científic, que és com un bomber detectiu que salva vides amb màquines molt cares i difícils de fer anar i que tarda anys a endevinar com funcionen les peces petites que tenim dins que es diuen cèrules encara que ell i els amics que té per tot el món són molt bons mecànics i molt llestos i al final ho descobreixen tot i llavors el meu pare va i ho explica a tots els metges i aquests ens curen. Oi?

Em sembla que per ser el primer intent em puc donar per satisfet. Més val que no tempti la sort volent polir els detalls.

- Una cosa així, diguem, sí.
- Papà, tens la feina més guapa del món sencer! Què genial! Ja veuràs quan ho expliqui demà als meus amics!

Surt corrent de l’habitació i gairebé topa amb la seva mare. El meu pare és científic, va cridant escala amunt.

Jo estic esgotat. Aquesta conversa ha estat més dura que tot el dia a la feina. I tinc la impressió que només acaba de començar.

La meva dona se m’acosta somrient.

- Ja has vist la curiositat i les ganes que té de saber-ho tot. Aquest serà científic com tu...

Em trec les ulleres i em frego els ulls.

- Només ens faltava això...