divendres, 5 de febrer de 2010

Oedipus rex, the prequel

Des que va néixer el meu fill, fa una mica més de dos anys, no he passat més de quatre o cinc nits fora de casa. En dues tandes, les dues per feina. La primera era petit i no es deuria adonar massa que li faltava un dels progenitors. La segona va ser fa unes setmanes, a Barcelona.

Els primers dies d'aquesta estada a la Ciutat Comtal dormíem els tres a la mateixa habitació, nosaltres al llit gros, el nano en un de viatge just al costat. Llavors jo vaig marxar a fer bolos. A la primera ocasió que va veure un forat, el trapella ho va tenir molt clar: el llit dels pares era més gran i més còmode, i era una llàstima desaprofitar tot aquest espai que de sobte  havia quedat buit. S'hi va enfilar i va aferrar-s'hi amb totes dues mans. La meva dona no va aconseguir fer-lo fora.

Quan vaig tornar a casa, esgotat d'un parell de dies viatjant amunt i avall, em vaig trobar que la meva plaça estava ocupada. Anava a imposar el meu dret de pater familias per la via directa quan la meva dona va decidir actuar de mitjancera i em va instar a donar-li una oportunitat a la solució salomònica. Però el petit colpista no tenia cap intenció de cedir els seus drets recentment adquirits. Provar de dormir tots tres plegats al mateix llit va acabar en una guerra a cops de peu que vaig perdre estrepitosament.

Resultat: vaig passar la resta de les vacances dormint al sofà. Si fos un dramaturg de la grècia clàssica segur que aquest episodi m'hagués inspirat com a mínim un parell de tragèdies.

17 comentaris:

Galderich ha dit...

En això si que sóc intransigent. Agafo la criatura, la poso a dormir on correspon i cap problema. No se'm trenca el cor! És greu, doctor?

òscar ha dit...

Hostes vingueren que del llit ens tregueren. Però amb hostes com aquests, no en queda altra que cedir. I amb un somriure a la cara.

Olga Xirinacs ha dit...

Ja prou que els vaig haver de gronxar quan marranejaven, després només hauria faltat que els cedís el llit. Cadasscú ha de saber quin és el seu lloc, si no et faran fora de casa i no te n'adonaràs.

viu i llegeix ha dit...

que monos!

Elvira FR ha dit...

Encara que costi el petit reietó ha d'aprendre que després en la dura vida adulta no li faran fàcilment tantes concessions.....però recordo que de petita era tot un plaer i un joc dormir al llit gran dels pares precisament un plaer desitjat però poquissimes vegades satisfet....

Criticartt ha dit...

Quan em vaig casar ens varem comprar un llit de 2 x2 metres. Tothom es quedava parat amb aquesta elecció, però passats 8 anys i amb tres fills, ara ja ningú em pregunta el pq d'un llit tan gran. Amb el primer vaig fallar i molts dies dormia al mig, la segona algún dia, i el tercer.... mai!!!! Així que tu tries (ja ja ja )

El veí de dalt ha dit...

JA l'has cagat, xaval! Ara, a esperar el dia que et digui (com va fer el meu a 4 anys): "Papa, ja te'n pots anar de casa. Jo em quedo jo a cuidar la mama. No ens fas falta."

joanfer ha dit...

Doncs noi, em sembla que has begut oli! Que et sigui lleu! ;P

kweilan ha dit...

És un costum que costa una mica de què el perdin. Sort!

F.Puigcarbó ha dit...

els nens són petits carbons, a la que et descuides t'han pres el número, la cartera té la prenen més endavant.

Clidice ha dit...

no ens treiem del llit matrimonial cap dels dos espèciments que havíem engendrat. L'única cosa bona és que podia dir als desconeguts, tota fatxenda, que dormia amb tres tios al llit :P però això no podia ser, l'endemà son pare i jo anàvem a la feina fets una misèria. Vaig llegir no sé on que, en el cas dels fills mascles, és el pare qui els ha de "posar al seu lloc". Ho vam provar i oli en un llum :)

LEBLANSKY ha dit...

Salvador: la resisténcia és fútil!

Lluís Bosch ha dit...

Em temo que això li ha passat a tothom... Però explicar-ho així ja no.

gerardeli ha dit...

Aquestes decisions creen jurisprudència: ja no hi ha marxa enrere possible.
Parlant clar: l'heu cagat!!!

Ferran ha dit...

Cara, caram, veig que la decisió de no tenir fills té conseqüències que van més enllà d'un estalvi important de responsabilitats: afavoreix el descans!

Ànims, tu pots :)

SU ha dit...

Salvador,

És qüestió que et posis a la feina (ara ho tens una pèl més difícil), per destronar el reietó...

A casa, amb dos de cop, només ho hem resistit un parell de nits i perquè érem fora de casa. En tornar jo em vaig posar en mans de la massatgista!!!

Paciència, no?

SU

SM ha dit...

Gràcies a tots pels consells! Estic d'acord que cal marcar terreny, sinó has begut oli. Per a què estigueu tranquils us he de dir que quan vam tornar a la vida normal vaig aconseguir posar les coses al seu lloc i cada ovella al seu corral... Fins que torni a despistar-me, és clar.