Una frase prou encertada del Joan Solà que es comenta aquests dies en algun que altre blog m'ha fet pensar en la paradoxa lingüística que vivim a casa. Jo quan escric procuro ser tan acurat com m'és possible i estalviar-me manlleus innecessaris o col·loquialismes absurds (si algun dia em veieu fer servir un "digue'm" us autoritzo a donar-me un bolet). Ara, quan parlo em deixo anar amb la tranquilitat que donen les paraules que s'emporta el vent. Per exemple, incorporo castellanismes i (sobretot) anglicismes quan millor em sembla, sense cap càrrec de consciència. És una mica el que diuen els addictes: no em preocupa perquè sé que puc parar quan vull.
Però ara que tenim una criatura a casa aprenent la nostra llengua, la responsabilitat m'ha fet afinar una mica més. Em sembla absurd que el meu fill, que no ha viscut mai a Espanya, parli el català contaminat pel castellà com els seus pares. Fet malbé d'acord, però amb la lògica adequada al seu entorn. Prou embolic es farà amb l'anglès, només falta que s'hi fiqui pel mig una tercera llengua que encara ni tan sols s'ha posat a practicar. És per això que la meva dona i jo hem bandejat els castellanismes tan com ens ha estat possible i ara parlem en família un català tan escaient (un pèl encarcart, potser) que semblem els del Digui digui.Entren en escena els avis, no tan conscienciats com nosaltres d'aquestes preocupacions filosòfico-lingüístiques. "Nen, on has posat el mandu de la tele". Nyiiiec! Alarma! Massa tard. "Mandu?", repeteix el meu fill. "Mandu! Manduuuuuuu". Apa, ja tenim la paraulota incorporada al seu minso vocabulari. Intenteu canviar-la ara per un artefacte tan impronunciable com "comandament". Esbroncada als meus pares, que prometen mirar-s'hi més d'ara endavant. Però el mal ja està fet.
L'altre dia, amb la meva mare de visita, arribo a casa i em trobo el nano amagat darrera la porta. Em fa "buuu!" i surt corrent passadís avall content d'haver-me espantat, cridant a tot pulmó: "sustu! sustu!". Li envio una mirada assassina a la seva àvia, que reconeix avergonyida la culpabilitat. El nen no perdona ni la més petita relliscada! Ja em teniu a mi des de llavors repetnint-li "ensurt" un i altre cop. Sense cap mena d'èxit, és clar. Les paraules acabdes en "u" tenen per ell un atractiu ineludible: només li cal escoltar-les una vegada per adoptar-les amb un gran carinyu (aprofito per dir-ho aquí, ara que no em sent). Els petits errors es paguen cars i la nostra missió de depuració lingüística em sembla que serà més difícil del que ens pensàvem...
18 comentaris:
Dóna-li temps... a mi els meus fills no em perdonen un "val" i em recriminen "d'acooooord!!". I això que a l'escola reben totes les males influències del catanyol que et puguis imaginar! Però no en perdonen ni una, han aconseguit eliminar de casa el sustu, el mandu i totes aquestes paraules que acaben en u!
A casa, de moment l'ensurt resisteix -ja veurem quan dura. En canvi, la pubilla ara ens surt amb un "pilla'm!" que em treu de polleguera -¿de què han servit els "ai que t'atrapo (o que t'enxampo)" repetits milanta camins?
A banda d'això, Salvador, et convido a replantejar-te això que has escrit: "en algun que altre blog". No vull ser o semblar repel·lent, però aquesta construcció em fa mal d'orella.
Salutacions!
buenu, después del sustu li pots explicar un cuentu, però vigila que no tingui pesadilles ;)
Missió difícil? No, missió impossible!
Em temo que hauràs de conviure amb tota mena de paraulotes.
O les aprèn amb els avis o les aprendrà a l'escola amb els seus companys de classe i de pati.
I procura que no et passi com a un que jo conec a qui el fill, ja ben crescut, quan el pare mira de corregir-lo, li etziba: "Mira, jo ho dic així, val, pare?
Els casos com els de Trena, són miracles excepcionals.
Són molt més freqüents els clidicedismes dits de la manera més natural del món i sense broma, com fa ella aquí.
De manera que... "bona sort"! I no t'hi posis gaire nerviós.
Apa, i tot això des de Leicester, espera't el que pots acabar considerant llengua "normal".
Tinc a prop dos parelles amb fills que entre elles s'entenen en englcatanyol, en un cas la llengua materna de la mare es l'alemany, i en l'altre el tailandès...
els pares son d'aquí i dels del buenu de tota la vida...
En aquesta edat la canalla són com esponges, ho xuclen tot. Només cal insistir amb el tema "ensurt" i aviat oblidrà el "sustu".
Guerra a les paraules amb u final, trena! algun dia ho aconseguirem!
Bona, Joan. Descontamina'm el blog! La construcció era per a què em cabessin els dos links, per això l'"algun" i l'"altre". Procuraré qeu el meu fill no ho llegeixi...
Clídice, el problema el tenim ara per diferenciar "conte" de "compte", ja que hem bandejat amb èxit (de moment) el cuidadu!
Sani, si controlem els avis, els companys d'escola no seran cap problema, perquè no saben parlar castellà! Amb els anglicismes ja hi compto.
Albert, vaig a fer alguns ensurts al meu nen.
Doncs jo, quan faig servir un registre col·loquial, no poso mai "digues-me", tot i que em surtin cuquets vermells sota el "digue'm".
Ahir, en unes jornades sobre revistes científiques que es feien a l'Institut d'Estudis Catalans, algú va lamentar-se que, pel fet que la llengua de la ciència sigui l'anglès, cal dedicar uns diners a la correcció que la gent dels EUA i del Regne Unit es poden estalviar. Vaig pensar en els centenars o milers de correccions que he fet de textos escrits en català o en castellà per gent d'aquí. I en la revista de microbiologia en què participo, els articles de persones de llengua anglesa sovint també necessiten correcció.
Salvador, m'ha semblat molt interessant el teu post. Ja tenia raó en Burroughs quan deia que "language is a virus from outer space".
Ensenya-li al teu fill la paraula "lloro", que crec que és correcta i acaba en "u".
Lectora, t'ho confirmo jo que he de corregir un munt d'exàmens d'estudiants de màster en bioquímica del càncer (els científics del demà): els mateixos anglesos escriuen fatal la seva proìa llengua. Tens feina per estona! (et perdono el digue'm perquè em caus bé ;-)).
Allau, gran frase, convertida en més gran cançó per la Laurie Anderson. Lloro i carro de moment son com una mena de metadona per la seva addicció a les paraules acabades en u.
Hi ha molts barbarismes que són com punyalades al ventre, però el llenguatge col.loquial de molts mots que s'han acceptat o s'accepten com a vàlids en català, els trobo més que això, imprescindibles. Si el 100% de la gent parlés com erudits de llarga i enrinxolada barba, com diccionaris amb potes, em sembla que em penjaria del pi més proper. Jo més aviat trobo a faltar exemples de registres col.loquials pròpis del català que es carreguint sustus, mandus, vale's i demés perles.
Tant esforç igual acaba en aigua de borralles.
Home mira que n'hi ha de paraules acabades en 'U' per fer content al nano!
Jo, per començar, li diria babau cada cop que en digués una de mal dita..
Per si et serveix d'alguna cosa, en aquest enllàç trobaràs paraules "per un tubU" ;)
http://www.dilc.org/u/1/
Santi, totalment d'acorda amb tu.
b.a., el diccionari invers 'es un tresor quan és hora de fer rimes. No se m'havia acudit usar-lo per buscar mots acabats en u!
És la vostra una missió molt complicada. Nosaltres també ho intentem i ens en sortim en paraules com "d'acord" en comptes de "val, o vale"; el problema són els "buenu" i paraules d'aquest estil que tenim tan incorporades a la parla quotidiana. Quan sigui més gran i aprengui a escriure intentarem que ho faci correctament, això ho tenim molt clar.
Salut
JAJAJAJAJA, Com he rigut!.
Nosaltres som a Catalunya, però creu-me que també tenim aquesta lluita, més del quaranta per cent de la classe del meu fill parla castellà, o son de descendència àrab, o sudamericans. Tot i aixi, diu:
mama haurem d'anar a dormir "promte" que estic cansat: aviat!
Salutacions.
Sort teniu de no viure al País Valencià. La veritat és que amb el meu fill també hem tingut una cura excepcional i fins fa poc ( i ara de vegades encara) usava aquell manlleu tant valencia de "entonses" i coses semblants. Ara sí, cal dir que en el tema de pronunciació m'ha ajudat a tindre molta més cura amb les s i les v, i ell ho fa perfectament. Coses de ser pare...
Publica un comentari a l'entrada