divendres, 19 de març de 2010

Dones modernes

Tot això del dia de la dona treballadora i el dia de la mare (versió britànica) de la setmana passada m'ha fet pensar en el concepte de dona que tinc imprès als meus circuits. Durant la meva adolescència, quan les hormones començaven a suggerir-me que hi havia coses més divertides que jugar a futbol, vaig cometre l'error de devorar apassionadament tota la literatura romàntica que em queia a les mans. El Werther era un dels meus llibres de capçalera. L'altre eren les Rimas de Bécquer, que em sabia pràcticament de memòria. Els efectes secundaris no es van fer esperar. Les dones es van convertir en éssers magnífics i quasi perfectes, nascuts per ser admirats i idolatrats. No cometien mai errors de judici, no s'emborratxaven, no coneixien la grolleria i possiblement els seus cossos excelsos ni tan sols realitzaven funcions excretores. A més, eren d'una fragilitat que demanava a crits la protecció d'un cavaller predisposat. Entendreu que per aquelles èpoques jo no lligués massa.

La meva és potser la primera generació del país que ha crescut sentint i veient que les dones poden arribar tan lluny com els homes si s'ho proposen. Són igual de fortes, decidides, emprenedores i valentes que nosaltres, o això almenys és el que ens han inculcat des de petits. Els nostres pares no fregaven plats ni canviaven bolquers. Per nosaltres (exceptuant algunes deshonroses excepcions) tot això és ben normal. No partim de cap suposició d'avantatge de cap tipus. Els privilegis ens els hem de guanyar. És evident que la dona real de finals del segle XX no quadrava per res en aquells esquemes juvenils d'amor cortès que us explicava.

Després d'un temps de dubtes existencials, vaig descobrir quina era la mena de dona que de veritat m'encaixava. Per un costat havia de ser prou feble com per a deixar-se protegir. Per l'altre, havia de ser prou guerrera com per enfrontar-se a tots els contratemps possibles sense parpellejar. Pot semblar una paradoxa però aquesta dona existeix. Ho vaig saber del cert quan vaig descobrir la Tinent Ripley a les escenes finals d'Alien. Se la veu més espantada que una mestressa de casa de fa dos segles davant d'un ratolí, però malgrat tot aconsegueix acabar amb la bèstia més malparida de l'espai exterior gairebé sense despentinar-se. Impossible no enamorar-se d'una dona que comunica a la vegada fragilitat i autosuficiència (suposo que també ajuda que tot això ho faci en roba interior). El millor és que amb el temps vaig acabar trobant la meva Ripley de carn i ossos. Compadeixo l'alien que s'atreveixi a encarar-se amb la meva dona, i a la vegada estic molt content de córrer al seu costat quan es fa un tallet al dit tot cuinant i em demana entre crits i plors que li faci un torniquet abans no es dessagni. Es pot dir que sóc un home afortunat.

[Actualització: la Rita comenta aquesta entrada al final del seu últim post.]

27 comentaris:

matilde urbach ha dit...

plasplasplas.
I l'enhorabona, home afortunat.

Rita ha dit...

Et felicito ben sincerament per pensar així.

Molt probablement has trobat la teva Ripley precisament per pensar així.

És un gust trobar homes que pensin així, no n'hi ha tants com la gent pensa, encara...

Novament, felicitats! :-)

Galderich ha dit...

Ha, ha... aquesta és una de les millors cartes d'amor que he llegit!

Ja "no volveran oscuras golondrinas" perquè els pardals d'aquí (ara alguns emigrats a Anglaterra...) s'ho munten millor!

Adéu Becquer, Bon dia Macip!

F.Puigcarbó ha dit...

Becquer no hauria escrit una declaració d'amor tan bonica com aquesta- Felicitats!

Clidice ha dit...

moltes felicitats per tenir una Ripley i ella que en deu estar de contenta que ho sàpigues veure :)

LEBLANSKY ha dit...

Amic meu, t'envio el meu guant virtual pel que fa a la Ripley, de la qual jo tembé n'estic enamorat virtualment.
Del món real, t'haig de dir que la Ripley no aguanta la comparació amb la Porter.

Agnès S. ha dit...

La teva noia també te sort, conec moltes que si es fan un tallet o els fa mal alguna cosa, s'hi poden quedar esperant que ell, trobi les tiretes, el desinfectant o la pastilla adecuada...

Yolanda ha dit...

Ui, ui! Em sembla que m’he fet un esguinç a la mà mentre traginava una caixa de munició pel Nostromo... Espero no haver de barallar-me amb cap alien avui. Després de llegir quest post em sembla que em fallaria la punteria, snif!
Gràcies per saber apreciar les dones guerreres! May the Force be with you ;-)
Leblansky, MUA!
Porter-Ripley (quin honor!)

Assumpta ha dit...

Ostreeeeees quin final més bunik!! ;-)) ♥

trena ha dit...

imagino que els dos sou afortunats, i m'agradaria felicitar-vos per això.

Carme J ha dit...

Uuuuaoo!, com m'agraden i valoro els homes que saben confessar que els agraden les dones febles i tendres, però "de pelo en pecho".

Segons diuen tothom té al costat la persona que mereix! He, he.

estrip ha dit...

abans a les dones de tant fràgils que se'ls pressuposava ni les deixaven fer exercici. No era saludable. I quan van començar a escalar muntanyes ho havien de fer amb els seus vestits amb farbalans. I elles vinga cap a munt! amb més mèrit, i tant! Com la Ripley potser?

Elvira FR ha dit...

Segurament si t'haguessin explicat la vida real del senyor Bécquer el romanticisme haguera baixat segur ....fantàstic haver trobat la persona que satisfà les nostres expectatives...M'has donat una visió sobre la protagonista d'Alien que he trobat molt bona....des d'ara me la miraré amb altres ulls!

Toy folloso ha dit...

La Ripley de veritat passa de 1´80 d´alçada...
No sé, tu.

El veí de dalt ha dit...

Ja saps que els fràgils som naltros. Les fortes, elles. Ës bonic tenir combats desiguals de tant en tant.

Albert ha dit...

I amb eixes calcetes...

Albert ha dit...

Les calcetes de la Ripley original, vull dir, clar!

Albert B. i R. ha dit...

Com dius, els més joves ja veiem amb total normalitat una cosa que fa quatre dies es veia com a impensable. Estic convençut que, a mesura que passi el temps, la situació s'anirà normalitzant. Sempre quedaran reductes. però, que caldrà vèncer.

Puigmalet ha dit...

A més és tan bona actriu la dona, dic, la Ripley. A la meva dona li vaig regalar tots els aliens durant el primer embaràs. Les parelles fan aquestes coses tan romàntiques.

Joan Salvador ha dit...

:)

et felicito per la dona que has trobat.

Jo he estat afortunada dues vegades a la meva vida (i els meus dos grans amors han estat de Blanes, per què serà? eh? eh? eh?)

ta mare em diu que "no em veu"... i jo hi sóc, encara que no piuli (de vegades val més callar, pel que s'ha de dir, jejejeje)

anna g. ha dit...

Que per molts anys duri aquesta felicitat :)

Joan Salvador ha dit...

Ep!!!! no sé què coi ha passat, que ha sortit Joan Salvador i era l'Arare!!! aquí hi ha "gat amagat", vaig a veure per què em surt!!!!

Arare ha dit...

provant-provant... juro pels déus de l'Olimp que no tinc cap mena de virus i que jo no m'he canviat el nom (a veure ara) sóc l'Arare, la Montse, jo mateixa mateixament!!!!

ÔÔ

Arare ha dit...

Salvdor, et juro que no entenc res!!!!! però hem salvat l'identitat! perdona la invasió al teu blog!

:)

SM ha dit...

Gràcies a tots pels comentaris!

Toy, la meva Ripley me l'he buscada més baixeta, per si de cas.

Arare, que tens poder per saltar d'una personalitat a una altra? Ets una mutant disfressada??? :)

Joana ha dit...

llegint-te veig que anem avançant per no celebrar "dies de la dona treballadora" dia de la mare", etc.Ni "dia del pare".
Mai serem iguals homes i dones però sí complementaris i el fet d'acceptar la diferència és un gran pas endavant.
Iguals aquí no és sinònim d'igualtat, no sé si m'he expressat bé!
Un bon post, felicitats!

Núr ha dit...

Vinc de ca la Rita, que t'ha enllaçat, i he quedat ben contenta amb aquesta lectura! :D És un goig trobar homes que penseu així i, com diu la Rita, en realitat no n'hi ha tants com sembla... N'hi ha que encara arrosseguen algun llastre "masclista" i molt em temo que encara trigarem una mica a erradicar-lo del tot.

Saps què m'ha faltat? Alguna rima d'en Bècquer per acabar! ;)