divendres, 11 de juny de 2010

Lexy Mae

Cada cop que el meu fill sortia el carrer i era un dia asolellat (cosa que passa poc sovint en aquest país, ho admeto) es posava a fer escarafalls i carotes, empipat per la molèstia que li representava tanta llum impactant-li la seva sensible retina. Per solucionar el problema, bons pares que som, li vam comprar unes ulleres de sol. Però no va haver-hi manera: preferia tentinejar d'un costat a l'altre mig encegat que no posar-se aquella andròmina a la cara. Bé, ja s'ho farà, vam dir.
La setmana passada, una tarda de cel clar, surt de la guarderia i immediatament ens demana les ulleres perquè li empipa el sol. Per què aquest canvi tan sobtat de parer? Un minut després, l'explicació: apareix la Lexy Mae, anant cap al cotxe de la mà de la seva mare, amb unes boniques ulleres de sol a conjunt amb la seva faldilleta blava, i li hem de tancar la boca al nostre nano perquè no se li caigui la bava. Resulta que la Lexy Mae és una companya de classe, rosseta i bufona, que amb poc més de dos anys els porta a tots de cap. Una mica la que, segurament sense proposar-s'ho, marca el ritme del que és cool i el que no al pis de dalt de la guarderia.

De Lexy Maes (i el seu equivalent masculí) n'hi ha hagut sempre i sempre n'hi haurà. Segur que tots n'heu interaccionat amb algun/a un moment o altre. És més que una simple cosa hormonal d'atracció física, perquè està clar que l'estímul funciona fins i tot abans que s'engeguin aquests mecanismes (el meu fill està ara mateix molt més interessat en els cotxes que les dones). I a més, afecta també els individus del mateix sexe. Aquestes persones peculiars deuen emanar algun tipus de magnetisme animal que els científics haurien d'investigar a fons (qui aconseguís embotellar-lo el podria vendre a preu d'or). Les Lexy Maes d'aquest món han nascut per ser pioneres, per mancar tendències i polaritzar l'atenció a les festes. Faran bé d'aprofitar els seus dons i dedicar-se a la política o a entrenar un equip de futbol.

16 comentaris:

òscar ha dit...

Pregunteu-li a la Lexy Mae si per les nits d'estiu a la costa continua resultant adequada la combinació de pantalons pirates amb camisa de lli blanca?
Es que amb això de la crisi encara no he passat pel Zara homes, la veritat. :)

sànset i utnoa ha dit...

Si la gent amb aquests dons es dedica a la política ens deixaran distrets. No hi ha res pitjor que intentar "despistar" a algú per aconseguir alguna cosa.

Però, que hi farem, potser sí que marcarà tendències...

Clidice ha dit...

hi ha persones que tenen un atractiu innegable i que et deixen embadocada, no fan res més que existir i sembla que això sigui suficient :) a mi em cauen de fàbula! són tan ornamentals! i en són del tot inconscients a vegades :)

Aristofeles ha dit...

els ultims anys, pel dia de sant valentí, la meva filla rebia fins a quatre caixa de bombons (que em menjava jo, a ella no li agraden). Fins aquest any. Els admiradors s'han cansat d'esperar i han obtat per daltres novies més asequibles. A ella diu que li es igual però jo m'he quedat sense bombons.

Galderich ha dit...

Suposo que deuen ser unes Ray-Ban... com a mínim!

Puigmalet ha dit...

Jo per algú que es fa dir Lexy però que es deu dir Lexicography també bavejava.

A Anglaterra ja heu tingut precedents de Lexy Maes polítiques. Fa anys hi havia una tal Margaret...

Brian ha dit...

Pregunta de neòfit: en què difereixen la simple cosa hormonal de l'atracció física?

rokins ha dit...

Segur que aquesta rosseta és tenyida... ji, ji...
Divertida reflexió ;-p

Montserrat Brau ha dit...

El més trist és que les Lexy Maes del món acostumen a saber que ho són... i això les fa insuportables!

SM ha dit...

òscar, diu la Lexy que ella això de les nits d'estiu mediterrànies no ho té controlat, però que pengis una foto al teu blog amb els pantalons pirata aquests i ja et dirà el què.

s & a, serà que els polítics que tenim ara no ens deixen distrets!

Clídice, m'ha agradat molt això d'ornamental! Clar que a les Lexy Maes no els farà tanta gràcia...

Aris, ets (eres) un pare afortunat. No pateixis, que tornarà l'època de bonança! Convença la teva filla que els doni una mica de peixet...

Galderich, evidentment, què et pensaves?

Puigmalet, el temo que aquesta Lexy nostra deu ser una vulgar Alexandra o Alexa o una cosa així. Ara qeu ho dius, la Maggie Mae si que era tot un tros de dona! :-)

Brian, jo diria que tot és part del amteix procés. L'atracció física la determinen en gran mesura les hormones dels implicats.

rokins, no sé si m'atreviré a preguntar-l'hi!

Montserrat, tens raó. Ser conscient d'aquestes coses t'acaba espatllant el caràcter.

F.Puigcarbó ha dit...

la vida continúa i tot segueix igual que sempre. Estic amb en Galderich, les ulleres deuen ser RAY-BAN, oi?

Brian ha dit...

Jo soc crèdul per naturalesa, si més no de bell antuvi. Després rumio i penso: "aquestes coses no solen passar".

En aquest cas, era poc probable que, simultàniament, la Lexi Mae fos tant encantadora i el Salvador un fotògraf gairebé professional. Avui he tornat a passar pel bloc i, fascinat per la criatura, n'he volgut saber alguna cosa més. No sé (i ja no te cap importància) si he trobat la veritable Lexi Mae, però la recerca m'ha portat a una història que per un moment m'ha posat un nus a la gola. I es que, a més a més de crèdul, soc una mica tou. Què hi farem.

SM ha dit...

Brian , estàs fet tot un detectiu. Evidentment, no vaig aconseguir que la lexy mae posés per a mi. Però em temo que tampoc no és la protagonista d'aquesta bonica història que linkes (que, per cert, ja havia sentit en algun lloc... ves a saber si és certa o només un d'aquests fakes que circulen): la foto la vaig trobar en algun altre lloc. Tornant a la història, si no és veritat almenys està ben trobada!

Brian ha dit...

Segur que és un fake, Salvador, però, (entre tu i jo, ara que l'apunt ja està soterrat i no ens veu ningú) es que soc d'aquells toies que cada cop que veuen "Casablanca" els hi cau el moquet (snif) :)

SM ha dit...

Ara que no ens llegeix ningú, Brian, confesso una certa esgarrifança quan vaig llegir la historia de la nena del cap pelat. I a mi em cau la llagrimeta cada cop que es mor la mare d'un protagonista d'una pel·li de la Disney (que és cada dos per tres).

Assumpta ha dit...

Jejejeje ai la Lexy Mae! ;-)

D'aquí uns anyets algú li dirà allò de "the morning sun when it's in your face really shows your age" jejeje (la culpa d'aquesta reflexió és teva i d'en Puigmalet, jo soleta no hagués atinat... i això que el nom em deia alguna cosa :-))