Lexy Mae

Cada cop que el meu fill sortia el carrer i era un dia asolellat (cosa que passa poc sovint en aquest país, ho admeto) es posava a fer escarafalls i carotes, empipat per la molèstia que li representava tanta llum impactant-li la seva sensible retina. Per solucionar el problema, bons pares que som, li vam comprar unes ulleres de sol. Però no va haver-hi manera: preferia tentinejar d'un costat a l'altre mig encegat que no posar-se aquella andròmina a la cara. Bé, ja s'ho farà, vam dir.

La setmana passada, una tarda de cel clar, surt de la guarderia i immediatament ens demana les ulleres perquè li empipa el sol. Per què aquest canvi tan sobtat de parer? Un minut després, l'explicació: apareix la Lexy Mae, anant cap al cotxe de la mà de la seva mare, amb unes boniques ulleres de sol a conjunt amb la seva faldilleta blava, i li hem de tancar la boca al nostre nano perquè no se li caigui la bava. Resulta que la Lexy Mae és una companya de classe, rosseta i bufona, que amb poc més de dos anys els porta a tots de cap. Una mica la que, segurament sense proposar-s'ho, marca el ritme del que és cool i el que no al pis de dalt de la guarderia.

De Lexy Maes (i el seu equivalent masculí) n'hi ha hagut sempre i sempre n'hi haurà. Segur que tots n'heu interaccionat amb algun/a un moment o altre. És més que una simple cosa hormonal d'atracció física, perquè està clar que l'estímul funciona fins i tot abans que s'engeguin aquests mecanismes (el meu fill està ara mateix molt més interessat en els cotxes que les dones). I a més, afecta també els individus del mateix sexe. Aquestes persones peculiars deuen emanar algun tipus de magnetisme animal que els científics haurien d'investigar a fons (qui aconseguís embotellar-lo el podria vendre a preu d'or). Les Lexy Maes d'aquest món han nascut per ser pioneres, per mancar tendències i polaritzar l'atenció a les festes. Faran bé d'aprofitar els seus dons i dedicar-se a la política o a entrenar un equip de futbol.