divendres, 18 de juny de 2010

Lletjo

A quina edat es comença a formar el concepte de bellesa dins el nostre cervell? Ens l'ensenyen o és fins a cert punt innat? No sé si són preguntes per a filòsofs del llenguatge o per a neurofisiòlegs, però la resposta me l'ha donat aquests dies el meu fill de menys de tres anys.

Anem pel carrer, passejant tranquil·lament, i de sobte el nano s'atura davant un senyor. L'assenyala i diu "lletjo!" (que per ell és el singular de "lletjos") amb cara de fàstic, i després continua com si no hagués passat res. Dues consideracions. Primera, sort que vivim a Anglaterra i aquí no ens entenen quan parlem català, sinó ja li haurien fet la cara nova (i a mi de retruc). Segona, evidentment nosaltres no li hem ensenyat mai a distingir les persones lletges, al contrari: ens estem esforçant a explicar-li que no pot anar fent servir el dit índex indiscriminadament i que ningú no és realment lleig (ehems), sinó que tots som macos, almenys per dins. Però no s'ho empassa.  Això demostra que ell solet ha arribat a determinar què li agrada i què no, sense influències externes, i no té cap intenció de sotmetre's als criteris estètics que li volen imposar els seus pares.

Segons aquest petit experiment de camp, la bellesa podria ser un concepte universal, ancestral i molt menys lligat a condicionaments culturals del que ens imaginem. Quan el meu fill diu que algú és lletjo, us asseguro que l'encerta (cosa que és tot un problema en aquesta ciutat on visc, amb un gran percentatge de gent poc afavorida). De la mateixa manera, sap reconèixer perfectament les dones boniques (amb els homes no funciona, de moment). Igual que fa un obrer de la construcció ociós, quan li passa per davant una bellesa la repassa de dalt a baix i diu: "Oooooooh! Maaaca!". Llàstima que la noia no s'adona que li acaben de llençar una floreta.

19 comentaris:

Alyebard ha dit...

Jo crec que en certa manera és innat, que forma part de l'atavisme de la selecció natural de l'espècie.
Després, potser, és pot anar educant sobre patrons o models culturals. Tot i que la bellesa és en l'ull del que mira.

Clidice ha dit...

vam tenir un nen saharaui un estiu a casa i, per a ell, com més clara tenia la pell una persona més guapa era. Evidentment la seva apreciació era cultural, associar la blancor de la pell amb la riquesa i la bona vida. En un nen tan petit pot semblar-nos mentida, però m'hi jugo un peix que tot en el nostre entor està determinat perquè poguem "detectar" la bellesa o la lletjor segons els nostres propis cànons. Vaja, com a comptable en tinc aquesta sensació ;)

lolita lagarto ha dit...

Quan dius que l'encerta vols dir que hi estàs d'acord, però això no demostra que sigui cap certesa, demostra que el nen reconeix allò que se suposa que és bell per a la gent de l'entorn on viu.
No crec que el concepte de bellesa sigui universal,el concepte canvia a través dels temps i a través dels tipus de societat.
Crec que una possibilitat de definir la bellesa seria la bellesa com a desig (no únicament sexual), és a dir veiem bell allò que desitgem o estimem i en el cas del teu fill desitja elque els pares li han mostrat encara que sigui de manera subliminal.

Puigmalet ha dit...

Ma filla també diu "lletjo" i no l'hi corregeixo pas, que em fa molta gràcia. Veig que és un mot comú fins i tot a les colònies catalanes d'ultramar.

rokins ha dit...

Crec que la el fet estètic va molt lligat a la sensibilitat.

A mesura que vas evolucionant, que la teva sensibilitat va augmentant, els teus patrons estètics tb s'amplien, els van enriquint...

...i l'adjectiu bell, bonic, l'apliques més sovint perquè descobreixes la bellesa en més situacions, ets capaç de veure més matisos...

Per tant, també crec que la sensibilitat estètica és innata però que es va educant el llarg de tota la vida. També que el factor cultural és clau en la percepció però que sempre hi ha una part pròpia, individual i intima, un terreny verge que marca les diferencies i els gustos.
Una abraçada!

Galderich ha dit...

Jo que faig classes d'Història de l'Art me n'adono que el concepte de bellesa és totalment cultural. A través de les imatges que veuen (publicitat, pel·lícules...) se'ls selecciona l'estereotip.

Això fa que els cànons de bellesa siguin els que la nostra cultura fomenta. Igual passa amb l'art. És curiós perquè han vist poca escultura clàssica però per a ells allò és una obra artística "ben feta" i la resta gent que no sap fer obres d'art i són uns vividors.

Hi ha un currículum ocult que els aporta informacions del que són els models estètics molt precís i del que no som conscients... per això és ocult!

LEBLANSKY ha dit...

Hi ha un altre concepte que sembla que apareix també molt aviat en l'espècie humana, que és la mentida. M'explicaven fa temps uns amics que tenien una nena d'uns tres anys que havia agafat el costum de dir mentides sense cap motiu aparent.
Total, que quan el petit Macip Porter m'assenyali amb el dit i em digui Lletjo, sempre tinc el consol de pensar que ja ha aprés a mentir :)

Brian ha dit...

Més amunt ha dit en Rokins: "crec que la sensibilitat estètica és innata però que es va educant el llarg de tota la vida."

Doncs em sembla que està tan encertat que no hi afegeixo ni una coma.

Albert B. i R. ha dit...

Molts segles enrere la bellesa l'encarnava una dona més aviat grassa, ja que això signficava que no li faltava de res. Els estereotips actuals estan tan amarats que dubto que canviïn. Aquesta reacció del "lletjo", la veritat, d'un nen tan petit, no me l'esperava! La publicitat ja fa la seva funció fins i tot sobre la canalla més petita?

marta ha dit...

L'altra dia uns nens, d'uns 4 o 5 anys, li van dir a una cosina meva que estava lletgíssima. Jeje, encara riem ara.

Lo millor és la sinceritat, que pel bé de tots, deixem de tenir. Però és una llàstima :)

XeXu ha dit...

L'estudi aquest és molt interessant, però trobo la N una mica petita. I m'agradaria veure els controls, per exemple estem segurs que el teu fill no mira Shin Chan, oi? Aquí podria haver après algun comportament sospitós. Ara no vull anar de referee malcarat, però calen més experiments.

Vida ha dit...

Està clar que el que trobem bell ha anat canviat al llarg de la història i que també passa per la nostra mirada subjectiva, culturalment parlant, però també individualment i...després existeixen els lletjos lletjos que difícilment saps per on els has de mirar...no obstant, i tots ho sabem, la bellesa interior sovint aconsegueix suavitzar la lletjor.

Aristofeles ha dit...

Quan la meva filla era molt petita, varem pujar un dia a l'ascensor amb un senyor que li faltava una cama i la meva nena no es va tallar i en veu alta va dir "mira papa, aquest senyor li falta una cama, quina pena". Per sort el senyor ja estava acostumat, jo no savia on amagar-me. després vaig tenir una xerrada didàctica pregant-li a la meva filla que no tornes a fer observacions d'aquelles. Ella només repetia que deia la veritat.

SM ha dit...

De totes les opinions em sembla que em qeudo amb la de l'Alyebard i la rokins. Està clar que hi ha uns evidents condicionants culturals, alguns de vosaltres en doneu exempelrs clars i clàssics, però hi ha uns mínims que són instintius, més enllà de gustos personals, preferències i influències.

lolita, l'encerta perquè són casos molt clars que no donen lloc a interpretacions subjectives, cosa que es relaciona amb el que deia aquí dalt. Jo procuro no deixar-li clar al meu fill quines de les noies que passen pel carrer m'agraden (sobretot davant de la seva mare...), per evitar precisament això de la subliminalitat. :-)

Puigmalet, m'alegra saber qeu el meu fill no és l'unic que s'entrebanca amb els plurals irregulars!

Leb, el nano encara no diu mentides, o sigui que prepara't! Si et classifica com a lletjo no tindràs excusa...

XeXu, els professionals del ram no tenen dret a criticar els meus estudis sui generis! Em sembla que enviaré el paper a una altra revista... :-)

Aris, em temo que això també em passarà a mi... Potser tindré sort amb la qüestió del bilingüisme i evitarem que ens entenguin!

Joan Calsapeu-Layret ha dit...

doncs si has vist en viu la prova de camp, es que això es aixi, els nens mai menteixen, almenys per aquestes coses...
ah! la bellesa

salut

jomateixa ha dit...

Canvio una mica de tema però no gaire.
Aquest només és el principi de les moltes sortides que et faran quedar bé.
Un dia érem al metge i quan feia una estona que ens parlava en castellà la nena va i em diu: "mama, que no sap parlar el català?", sense abaixar gens la veu es clar... no t'explico que va contestar el metge per què donaria per un altre post.

F.Puigcarbó ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
F.Puigcarbó ha dit...

El meu net que encara no en té tres quan veu algun nano negre no diu res però se'l queda mirant fixament com volen dir, coi! aquest es diferent. Ara el paio quan veu una nena de la seva edat que li atrau no es talla gens per dir-li guapa.
Dit aixó, la bellesa o la lletjor no deixa de ser un concepte abstracte i molt personal, a mi per ejemple m'agraden le senyores que tenen un nas romà tipus Barbra Streissand i en canvi a altres els pot semblar lleig.
Ja li deia Fernando Lamas a Einstein en un sopar: avi, a la vida tot és molt relatiu.

Assumpta ha dit...

Vols dir que "LLETJO" és el singular de "LLETJOS"? Jo tinc claríssim que és el masculí de LLETJA. Així ho he interpretat des del principi :-)