dimarts, 28 de setembre de 2010

Sonia


Fa un temps vaig quedar per prendre un cafè en una plaça de Gràcia amb una amiga. Jo no feia gaire que havia publicat el meu primer llibre i ella estava acabant d'escriure el seu. N'estava molt orgullosa, és clar, i bromejaven sobre les poques possibilitats que teníem d'arribar mai a ser escriptors coneguts. "Ja veuràs", em deia. "Acabarem en una nota a peu de plana dels manuals de literatura, i el professor dirà als alumnes que no cal que recordin els nostres noms perquè no són importants i no entraran a l'examen".

Jo encara lluito per sortir algun dia a les notes d'un llibre de text, però ella ja no pot. Aquella tarda va ser la darrera vegada que la vaig veure i ahir va fer tres anys que va morir. El seu manuscrit, que explica com estava perdent la batalla contra el càncer, continua inèdit.

27 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

La hisstòria que expliques és terrible i té el to d'una faula contemporània. Potser encara es pot fer alguna cosa: per això tenim els blogs, també.

Alyebard ha dit...

Metre se'ls recorda els morts no estan morts del tot.

jomateixa ha dit...

Per desgràcia aquesta és una història cada cop més frequent.

Joan Calsapeu-Layret ha dit...

Recordar les amistats
fa tres anys que el company de una amiga també va perdre la mateixa batalla, fa temps que no ens veiem, però en aquell moment em vaig quedar bocabadat de com ho va entomar, de
la seva fortalesa... a ella li queden les imatges

però a tu et queda també el seu llibre, per sempre...

salut!

garbi24 ha dit...

Aquestes coses tot i que s'han de recordar, sempre ens fan pols.

Brian ha dit...

Aquestes històries em sotraguegen molt quan es tracta d'una persona jove.

marta (volar de nit) ha dit...

La lliçó és clara: cal escriure i cal fer-ho ara.

D'altra banda, em sembla molt oportú el que diu el Lluís que els blogs poden jugar un paper important en aquest cas.

sànset i utnoa ha dit...

El gir que ha fet el teu escrit és ben fotut. Penso com l'amic Alyebard, i fins i tot t'animaria a que intentessiu fer alguna cosa amb això que resta inèdit.

Una abraçada!

*Sànset*

Vicicle ha dit...

Potser aquest llibre ha pagat la pena molt més que d'altres que són publicats. Vull pensar en la il·lusió amb que es va escriure, amb les esperances dipositades, amb el bàlsam que l'hi va suposar. I encara que no ens retorna el cos del amic absent, sí ens deixa un de nou per a pair-hi l'absència.

Aristofeles ha dit...

que fort! Ningú tindria que morir jove i menys pel càncer. Hi han autors que després de morts agafen fama, Stieg Larsson per exemple.

Manolo Sánchez Prinetti ha dit...

He vist el fotoreportatge amb música de Sònia. Em quede amb el seu somriure, la seua mirada inquieta i somniadora, i els seus acolorits viatges. I sí, m'agradaria llegir alguna cosa d'ella.

Eulàlia Mesalles ha dit...

M'ha agradat -i m'ha colpit- com ho expliques. Mentre ho llegia no he pogut evitar pensar a què et dediques professionalment. Cada dia lluites una mica, per la teva amiga, per la Sònia. A ella ja no la pots ajudar, però n'hi ha tants d'altres...
Deixar petja, vet aquí.Potser sí que té raó en Lluís amb el seu comentari...

Alberich ha dit...

Potser encara sortirà als peus de pàgina dels llibres de text...
Tota una lliçó aquesta impactant història de la teva amiga Sònia.

Vida ha dit...

La meva deia que no sabia escriure, però no era cert. Durant la malaltia va escriure coses tan profundes i tan certes...no sé on va quedar aquell quadern blau que em mostrà un dia. Ella, segur, és al cel, potser parlant amb la teva amiga i espiant-nos (i inspirant-nos)de tant en tant...

C. ha dit...

L'altre dia imaginava una possibilitat una mica tèrbola amb aquesta opció que tenen els blogs de poder programar posts: imaginava que l'autor ja no hi era i que el seu blog seguia mostrant escrits nous. Una manera, en certa mesura, de seguir vius una mica més. Noi, un escrit trist, el teu d'avui. La vida no sempre és justa, oi?

kweilan ha dit...

Un text trist peró és molt bonic com la recordes.

XeXu ha dit...

Ostres, és molt trist el que expliques. Se m'ha encongit el cor. El teu record és molt sentit. Ara tu ja tens més d'un llibre, potser aconseguiràs això que us il·lusionava als dos. Creus que podries fer alguna cosa perquè el seu manuscrit veiés la llum? Potser amb una empenta teva tot seria més fàcil.

Assumpta ha dit...

Ostres... diria moltes coses però no sé com dir-les...

Això sí, anava a afegir el mateix que ha dit en XeXu... no hi hauria forma de que es pogués publicar el seu?

Galderich ha dit...

En un text tant breu dius tantes coses que m'ha emocionat!

La pàgina web que li han dedicat és un brillantíssim homenatge d'una persona plena de vitalitat. No sé a quina edat hem de morir, però quan veig gent que marxa tant d'hora i d'altres que es queden tant de temps sempre penso que sort que no tenim la potestat de decidir qui marxa i qui es queda... seria un desori!

Continua treballant i escrivint, tots t'ho agraïm doblement.

Ferran ha dit...

Vaja tela, la vida, vaja tela.
Vaja putada, el càncer, vaja putada.

rokins ha dit...

sempre cal intentar-ho, la il·lusió és el motor.
Una forta abraçada.

Gabriel ha dit...

La vida té aquests cops brutals i impactants però davant tal fet potser el millor homenatge a aquesta persona seria fer els possibles perquè allò que havia escrit i que encara resta inèdit pugui veure algún dia la llum.

SM ha dit...

Lluís, sí que és cert que la xarxa ens dona altres opcions. La decisió, però, no és meva.

Per tots els que ho heu suggerit, vaig intentar que el llibre es publiqués però els editors que el van veure no van atrevir-s'hi. Sembla que al públic no els agrada llegir històries de superació que acaben malament. La seva família té el manuscrit i no sé què decidirà fer-ne, tot i que a mi també m'agradaira que veiés la
llum d'alguna manera. Com diu Vicicle, aquest llibre està carregat de sentiments i va ser una teràpia per l'autora.

Joan, la fortalesa de les persones en moments difícils ens dóna moltes sorpreses. A mi també m'ha passat això que dius.

Eulàlia, sí, em queda el consol de seguir investigant per evitar que aquestes coses passin.

Vida, suposo que aquesta mena de lluites vitals t'ajuda a materialitzar els teus pensaments d'una forma especialment lúcida.

C, no et creguis, no ets l'únic que ha pensat en això...

Galderich, gràcies. El web el va fer el seu marit i és realment emocionant.

mindchild ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
mindchild ha dit...

és la meva cosina Sònia. Ara fa poc vaig retrobar una amiga seva de l'adolescència, companya meva d'institut. Em permeto la llibertat de copiar el seu comentari sobre el que va veure en les fotos "

Puf! cuando mencionaste a tu prima me puse muy nerviosa porqué no recordaba a nadie de La Salle que se llamase Sonia y fuese mi amiga. Y no recordaba que Sònia fuese tu prima. La conocí en la Escuela Oficial de Idiomas e hicimos muy buenas migas, no logro recordar porqué perdimos el contacto... supongo que por nada en especial, el tiempo. O quizás cuando yo me fui de Erasmus, o ella se fue a vivir a alguna otra parte?... o sería algún novio demasiado absorvente... Quién sabe. Jo, tengo una memoria patética.

Me ha gustado mucho ver esas fotos. En algunas está muy distinta, morena, pelo corto... Pero te voy a decir una cosa sinceramente: en esas fotos se veía la Sònia treintañera que la Sònia que yo conocí quería ser. Es algo que me ha hecho pensar mucho, porqué precisamente si había una cosa que me molestaba un poco de Sònia era su determinación y su seguridad: yo, que siempre he sido bastante insegura, la veía como una seguridad impostada, o demasiado optimista: ¿cómo podía decir que iba a hacer esto o aquéllo, si éramos unas pobres chicas de barrio, si éramos de letras ;-), si había millones mejores, más listas, más guapas, más altas, más simpáticas...? Bueno, a mi al final tampoco me ha ido mal.

A veces las fotos engañan, pero se la ve feliz y plena, no? Qué putada que haya muerto."

SM ha dit...

Gràcies per la contribució, mindchild. És veritat que la Sonia era determinada i segura de si mateixa. Espero que la seva vida fos tan plena i feliç com semblava.

mindchild ha dit...

Hola, em va impressionar aquest comentari que he posat, en part perquè el dia del seu enterrament algú va dir que va viure molt intensament, en poc temps va fer moltes coses, com si sabés que disposava de poc temps per a fer-les.
En part també perquè em vaig trobar a la Iolanda (l’autora del comentari) ara fa uns mesos per casualitat, després de més de vint anys.
La Sònia i jo érem (som) del mateix any (69) però no teníem una relació molt propera. Els meus records amb ella són d’infantesa.
M'ha sobtat trobar la teva entrada per casualitat i reconèixer-la a la foto. Gràcies per recordar-la.
Marcos