dilluns, 18 d’octubre de 2010

Dilluns musical: dilluns ploraner

Vaig ensopegar l'altre dia amb una llista de les deu cançons que més fan plorar els homes. Se suposa que som durs de pelar, així que aquests temes haurien de ser més lacrimògens que una ceba. Però a mi, la veritat, el 'Everybody Hurts' em deixa bastant indiferent i el 'Tears in Heaven', sí, té una motivació emocionant, però mai no m'ha fet treure el mocador. El mateix em passa amb la resta del llistat.

He pensat que com a protesta faria el meu propi top 10, però només se m'han ocorregut cinc. La primera:



Ho confesso: no puc resistir-me a Paf era un drac màgic. Des petit em feia saltar les llàgrimes i és un trauma que encara no he superat. Per a justificar-me us he posat un vídeo que corre pel youtube on surt la lletra ben clara. No em digueu que a partir del minut 3.08 la cosa no es torna d'un tràgic pràcticament criminal. Quines ganes de fer passar una mala estona als nens! A casa meva aquesta cançó la tenim prohibida, primera per no traumatitzar el meu fill (mai se sap, potser aquesta sensibilitat és hereditària) i segona perquè no queda gens bé que el seu pare es posi a plorar com una magdalena cada cop que sona la història del Paf al CD del cotxe.

Reconec que aquesta era una opció bastant personal, però potser amb la segona estareu més d'acord:



He posat una de les versions que ha fet el Johnny Cash d'aquest tema tradicional, però a mi em funciona per desembussar els lacrimals sigui qui sugui qui la canti. La tristesa de la melodia i la història de l'amant que se sacrifica per salvar l'honor de la seva estimada poden amb mi.

Les històries d'amor tràgic sempre m'han agradat. La prova és que també té el mateix efecte una mutació hard rock de la mateixa llegenda que va fer el Gary Moore una dècada després:



Funciona millor si no mireu el vídeo, que amb els tics propis dels 80s li treu dramatisme al tema. Posar-se a plorar al so de le guitarres distorsionades i la veu gangosa del Moore té una mica més de delicte així que intento no escoltar mai aquesta cançó en públic.

La quarta és de collita autòctona i suposo que no dec ser l'únic a qui li fa efecte. És la fantàstica veu de la Maria del Mar Bonet, en part, la que fa l'efecte, però la història és prou tràgica per ser efectiva per si sola:



I l'última que se m'ha ocorregut també està lligada a la meva infantesa. Me la cantava la meva mare al cotxe (un 850 que no tenia caset) i cada cop que arribàvem a la part de cremar la barca havia de demanar-li que parés perquè se'm feia un nus a la gola. Encara ara no la puc escoltar sencera, tot i que el missatge ecologista l'he sentit tants cops que ha perdut una mica del seu poder original.




Una mica ple, aquest dilluns musical, ja em perdonareu. Espero no haver-vos fet començar la setmana de mal rotllo! Si teniu alguna cançó que us fa plorar (posar trist només no val, que això és més fàcil), compartiu-la amb nosaltres (sobretot si sou homes, a veure si m'ajudeu a completar el top 10).

18 comentaris:

AlfredRussel ha dit...

Vaja, home, jo fent per animar-me amb l'Stevie Ray Vaughan, i ací em tens ara pensant en cançons tristotes... No m'ho havia plantejat mai, i supose que m'aniran venint al cap, però he pensat de seguida en "Carta a casa", de l'Ovidi. Però d'altres cançons o himnes amb càrrega emocional també em fan saltar les llàgrimes incontroladament; ahir mateix, sentint "A las barricadas", sense anar més lluny. Ja sé que és absurd, però em passa... A partir d'ara, me les apuntaré. Salut!

Francesc Arnau ha dit...

A mi, potser la única cançó que m'ha fet plorar a llàgrima viva, va ser el "Campanades a morts" del Lluís Llach, però va tenir molt a veure la circumstància, doncs, vaig posar el disc quan venia del treball, on un company va tenir un infart i es va morir estès a l'herba...
Bon dia!

sànset i utnoa ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
sànset i utnoa ha dit...

Home, amb el “Paf” pots provar d’escoltar la versió de la Gira-Sol, que amb l’ska sembla que la lletra sigui menys dura. Ja tenim mala llet, traumatitzar als nens amb drames com aquests!

A mi em fot molt tovet el “País Petit” del Llach. Per no dir res de cançons-típiques-d’enterro, que ja em comencen a tocar el que no sona.

*Sànset*

Galderich ha dit...

Jo reconece que depèn del moment i la cançò m'emociono especialment o no. Carta a casa de l'Ovidi ho aconsegueix sovint com li passa a l'Alfred.
Malgrat tot, haig de reconèixer que les seleccions del Leblansky m'acostumen a fer plorar, però per altres motius...

Alyebard ha dit...

A mi em toquen la fibra, sense fer-me plorar( de moment) són Don't Give Up del Peter Gabriel i Stop de la Sam Brawn, el que em posa tou són els records associats. Aquesta crisi dels 40...

tirantlobloc ha dit...

Salva, comparteixo amb tu el sentiment per la cançó del Paf. Sempre m'ha fet molta pena!
Quant a cançons que em facin plorar, diria que més que les cançons són els records lligats a aquestes el que em posarien trist... tot i que la lletra ha de predisposar, esclar!
A vegades, quan estàs low millor no martiritzar-se amb segons quines cançons lacrimògenes... és millor recórrer a la "Barbacoa" de Georgie Dann, per exemple!!!

Clidice ha dit...

Doncs jo només ploro quan algú "perpetra" alguna cançó talment li estigui trepitjant la cua a un gat, per exemple. I no crec que als nens se'ls hagi d'estalviar els mals rotllos, de fet, als meus els vaig buscar els contes tradicionals originals, on el llop es mengi la caputxeta i no hi hagi qui la salvi. Que la realitat és molt seva i val més estar preparat.
Ara si, el Patufet, va ser el canònic :)

Aristofeles ha dit...

Jo m'emociono amb la canço del Labordeta,
Habrá un día en que todos
Al levantar la vista
Veremos una tierra
Que ponga libertad

No ho puc evitar, m'emociono i es l'única canço que m'agrada del Labordeta.

per cert, t'he posat un enllaç al meu blog del teu llibre

msprinetti ha dit...

No recorde una cançó sola que m'haja fet plorar ... però fa poc recorde una que em féu caure les llàgrimes, associada amb una persona a la que vuic, va ser "Agarrate a mi Maria" de Los Secretos. És com les bandes sonores, la música em realça, obri, els sentiments.

Comtessa d´Angeville ha dit...

A mi també em feia plorar Puff!! I molt!!! De fet vaig fer una entrada al blog fa temps, quan la cantaren davant de mi uns nanos d'una escola finlandesa http://bajocafarcida.blogspot.com/2010/01/els-futurs.html

A mi el que em facen plorar va molt amb el moment... Hi ha algunes que mai fallen, la versió Love will tear us apart de Susanna&The Magical Orchestra, o Miss you de Trentemoller (les dos pels records, són de les fixes en la llarga llista), o l'última amb que recorde haver plorat va ser fa unes setmanes a Noruega, els últims dies a la feina amb Times like these dels Foo Fighters amb els millors companys agarrats i cridant (tinc videos i lo cert és que cantem com el cul tots)... Però com dic, és una cosa que va a moments, probablement si preguntares demà n'haguera recordat altres de diferents.

zel ha dit...

Ai, Salvador, porto dos dies plorant, així que m'estalvio més plors...

marta (volar de nit) ha dit...

Tinc un trauma amb el Paf. De petita la meva mare (que canta com un gat trepitjat segons nomenclatura Clídice adaptada) me la cantava somrient i jo l'odiava a ella i a la cançó. Potser és el moment de trucar al psicòleg i explicar-li...

Cançons que em fan plorar el Don't give up del Peter Gabriel i una canço finlandesa que surt al final de la peli Los amantes del círculo polar del Médem. I per plorar d'alegria: I say a little prayer de l'Aretha Franklin.

m. ha dit...

Bf, n'hi ha unes quantes...

http://www.youtube.com/watch?v=9_uQzEsSA1A

http://www.youtube.com/watch?v=CLnOpbnrXU8

http://www.youtube.com/watch?v=u1H9cmshBIc

http://www.youtube.com/watch?v=xM4Rldp9QWA&feature=relatedhttps://www.blogger.com/comment.g?blogID=31976200&postID=3634950964457336842

http://www.youtube.com/watch?v=d2s2pU7_E2g&feature=related

and so on. Però n'hi ha una de concreta, de la qual ara no en recordo el nom, però que de veritat em fa saltar les llàgrimes i que SEMPRE que la toco acabo com una magdalena i em posa la pell de gallina. Aquest cap de setmana que aniré a casa muns pares en buscaré la partitura: No té pèrdua. És simplement al·lucinant. Recomanada mil cops!

SM ha dit...

Gràcies a tots per compartir les vostres tristeses! Sembla que podrem crear un club de nens traumatitzats pel Paf (Comtessa, recordava haver llegit el teu post, l'hauria d'haver linkat). Potser fins i tot podem denunciara algú...

És cert que l'associació de records amb una cançó et pot fer plorar fins i tot sentint la Macarena, però les que jo us deia em funcionen per si soles, sense bagatge emocional.

Apunto la de l'Ovidi, que no coneixia. Campanades a morts havia estat a punt d'incloure-la a la llista, però normalment l'efecte que em fa es queda en esgarrifança. El Don´t give up és també una bona candidata.

zel, espero que trobis aviat motius per riure!!

m, una bona selecció,la teva. Menys el Last flowers, els altres no els conexia.

Aris, gràcies per linkar el llibre. Ja ho havia vist, perdona que no t'ho hagués dit abans. És tot un honor ser el primer recomanat d'El Mercat de Sant Antoni!

Lluís Bosch ha dit...

Algunes de les peces del teu top ten les c¡podria compartir com a lacrimògenes, perquè m'han fet aquest efecte en el passat. En Serrat i la Bonet, en concret. Caldria veure què passa si les escolto ara: és possible que l'efecte hagi disminuït.
Allò que realment sorprèn és el Puff, que a mi se'm fa tediosa. Segur que ploraria si em condemnen a escoltar-la uns quants cops.

F.Puigcarbó ha dit...

Doncs a casa la que ens feia plorar, sobretot a la meva filla gran i a mi quan l'escoltavem, es el Romance de Curro el Palmo de Serrat.

Josep Lluís ha dit...

Plorar amb una cançó... mmm crec que sovint té a veure amb què la relacionem (record, persona...) en les nostres vides.

Te'n pose dues, ja em diràs:

Song to the siren

Piccola stella senza cielo