Dilluns musical: dilluns ploraner

Vaig ensopegar l'altre dia amb una llista de les deu cançons que més fan plorar els homes. Se suposa que som durs de pelar, així que aquests temes haurien de ser més lacrimògens que una ceba. Però a mi, la veritat, el 'Everybody Hurts' em deixa bastant indiferent i el 'Tears in Heaven', sí, té una motivació emocionant, però mai no m'ha fet treure el mocador. El mateix em passa amb la resta del llistat.

He pensat que com a protesta faria el meu propi top 10, però només se m'han ocorregut cinc. La primera:

Ho confesso: no puc resistir-me a Paf era un drac màgic. Des petit em feia saltar les llàgrimes i és un trauma que encara no he superat. Per a justificar-me us he posat un vídeo que corre pel youtube on surt la lletra ben clara. No em digueu que a partir del minut 3.08 la cosa no es torna d'un tràgic pràcticament criminal. Quines ganes de fer passar una mala estona als nens! A casa meva aquesta cançó la tenim prohibida, primera per no traumatitzar el meu fill (mai se sap, potser aquesta sensibilitat és hereditària) i segona perquè no queda gens bé que el seu pare es posi a plorar com una magdalena cada cop que sona la història del Paf al CD del cotxe.

Reconec que aquesta era una opció bastant personal, però potser amb la segona estareu més d'acord:



He posat una de les versions que ha fet el Johnny Cash d'aquest tema tradicional, però a mi em funciona per desembussar els lacrimals sigui qui sugui qui la canti. La tristesa de la melodia i la història de l'amant que se sacrifica per salvar l'honor de la seva estimada poden amb mi.

Les històries d'amor tràgic sempre m'han agradat. La prova és que també té el mateix efecte una mutació hard rock de la mateixa llegenda que va fer el Gary Moore una dècada després:



Funciona millor si no mireu el vídeo, que amb els tics propis dels 80s li treu dramatisme al tema. Posar-se a plorar al so de le guitarres distorsionades i la veu gangosa del Moore té una mica més de delicte així que intento no escoltar mai aquesta cançó en públic.

La quarta és de collita autòctona i suposo que no dec ser l'únic a qui li fa efecte. És la fantàstica veu de la Maria del Mar Bonet, en part, la que fa l'efecte, però la història és prou tràgica per ser efectiva per si sola:



I l'última que se m'ha ocorregut també està lligada a la meva infantesa. Me la cantava la meva mare al cotxe (un 850 que no tenia caset) i cada cop que arribàvem a la part de cremar la barca havia de demanar-li que parés perquè se'm feia un nus a la gola. Encara ara no la puc escoltar sencera, tot i que el missatge ecologista l'he sentit tants cops que ha perdut una mica del seu poder original.




Una mica ple, aquest dilluns musical, ja em perdonareu. Espero no haver-vos fet començar la setmana de mal rotllo! Si teniu alguna cançó que us fa plorar (posar trist només no val, que això és més fàcil), compartiu-la amb nosaltres (sobretot si sou homes, a veure si m'ajudeu a completar el top 10).