divendres, 26 de novembre de 2010

Per Joan Solà (amb retard)

Als blogs hi ha hagut moltes reaccions a la mort de Joan Solà (309, ha comptat en Pàmies, cosa que demostra fins a quin punt era un personatge estimat i important). Molts l'havien tingut de professor o el coneixien personalment. No em va semblar que jo hi pugés afegir massa cosa més, per això no vaig escriure'n una entrada. Al cap i a la fi, jo només era un seguidor de la seva columna al suplement de Cultura de l'Avui. Tampoc no podia dir que m'hagués influït molt.

Fa uns dies vaig quedar amb un amic poeta per comentar uns versos en els quals estic treballant. M'anava dient què li agradava i què no i en arribar en un punt concret on segons ell el llibre s'encallava, em va donar un parell de consells magnífics per desfer el nus. Quan l'hi anava a agrair, em va explicar que era el mateix que li havia dit a ell Joan Solà feia uns anys. Llavors em vaig adonar que no cal haver conegut un mestre per ser-ne deixeble. Pots tornar-te'n sense ni tan sols ser-ne conscient. I aquesta és la veritable força de la labor d'una vida sencera dedicada a una tasca.

Uns dies després, vaig anar a consultar un dubte a un llibre d'estil que tinc per casa. És de l'Ajuntament de Barcelona i me'l vaig comprar fa un grapat d'anys com a substitut condensat d'una gramàtica. L'he fet servir molt perquè va bé per solucionar els dubtes més habituals que et trobes quan escrius. No sé perquè però mai abans no m'havia fixat en el nom de l'autor, escrit en lletres petites en un racó de la coberta. Era en Joan Solà. I amb això em vaig adonar que havia estat molt injust no escrivint un post confessant en públic el deute que tenia amb ell, com qualsevol que escriu i parla la nostra llengua, i lamentant que ja no estigués entre nosaltres.

13 comentaris:

Puigmalet ha dit...

No et disculpis, té igual de mèrit parlar-ne ara que abans, i, en el teu cas, ara està molt més justificat.

Galderich ha dit...

Una entrada emotiva i genial!

Allau ha dit...

Jo tampoc vaig escriure res pels teus mateixos motius i ara, després de la teva excel•lent reflexió, m’has deixat en el dubte.

vpamies ha dit...

Doncs ja n'hi ha 310, Salvador.

És fantàstica l'anècdota que expliques: realment som alumnes de moltes més persones que no pas ens pensem!

Això demostra que no cal anar a l'aula per aprendre. :-)

tirantlobloc ha dit...

El mestratge de persones tan potents com era en Solà fa que tots els qui ho vulguin puguin esdevenir-ne deixebles.

Quina gent més gran en un país tan empetitit...

Clidice ha dit...

tots en som alumnes d'en Joan Solà i de tants altres que ens han precedit. poder-ho constatar amb proves físiques, una necessitat per a un científic com tu, ens ha donat l'oportunitat de rumiar-hi a nosaltres. gràcies per fer-nos-hi pensar.

Josep ha dit...

Pore Joan Solà, era massa jove per a rebre un Premi Lluís Companys.

Effy Stonem ha dit...

Esperem que Joan estiga bé allà on siga. I que sàpiga que la seua feina no ha estat en va.

Salut,
Effy.

Anònim ha dit...

Jo vaig escriure aquest, però no crec que en Pàmies el detectés, perquè el blog em dóna problemes de visibilitat. Bé, de fet el va escriure en Joan Solà mateix:

http://www.bibgirona.cat/blogs/llibresicompanyia/posts/2010/10/27/quan-sents-un-blom-aqui-dins

vpamies ha dit...

Anònim, hi és: el número 221 ara mateix. Ja veus que els meus informadors arriben als racons més amagats de la catosfera :-)

Alyebard ha dit...

Tots n'estem em deute amb ell. El millor homenatge és veure que tots sense saber-ho en som els seus deixebles.

Albert B. i R. ha dit...

Va donar tota una lliçó las nostres parlamentaris amb la seva internvenció al Parlament de Catalunya. La llàstima, que després dels aplaudiments hagin passat totalment de les seves sàvies paraules.

marta (volar de nit) ha dit...

Bona reflexió.