dijous, 23 de desembre del 2010

Coses que et passen a Barcelona quan fas quaranta anys

La Nit de Santa Llúcia és un d'aquells esdeveniments importants que marquen el calendari literari català. Poder-ne ser part aquest any ha estat una sorpresa i tot un plaer. A ningú no se li escapa que l'estrella de la vetllada és el Premi Sant Jordi (i les seves dames d'honor, el finalista, el Riba i el Rodoreda), però fins i tot fer-li de "comparsa" és una experiència única. Comences el dia a la seu de l'Òmnium sentint-te una rock star. Mira que m'han fet fotos en les promos d'alguns sels altres llibres que he escrit, però costa una mica acostumar-se a l'experiència de tenir quinze càmeres davant fent clic totes a la vegada i de sentir veus que no saps d'on surten i que et demanen que miris cap allà sisplau. Poc habitual en la vida normalment reposada dels escriptors.

A la nit et trasmutes en estrella de cinema, perquè l'entrega de premis és bastant semblant a la cerimònia dels Òscar (amb un pressupost més modest, és clar). L'Atrium de Vilanova, on es feia l'acte, és realment especatular (a la foto, el Sebastià Roig, el meu company de malifetes, i de fons l'auditori mentre s'anava omplint). Les cadires tenen enganxat un adhesiu amb el teu nom, i són prop del passadís per a que puguis pujar a l'escenari sense entrebancs. Tot i l'austeritat, l'acte va ser visualment molt interessant, cosa que s'ha d'agrair a la imaginació de Joan Font. A més, em va permetre relacionar-me amb escriptors que fa temps que admiro, contemplar durant un parell d'hores el clatell de Colm Tóibín (un gran autor, un clatell poc atractiu), que seia davant meu, i donar-li les gràcies a Vicent Partal per fer la vida dels exiliats més suportable amb el seu diari digital. És genial poder posar cares, cossos i veus a les lletres que has llegit un munt de vegades.

Quan puges a recollir el guardó i et poses davant el micro, et quedes totalment encegat pels focus, cosa que t'ajuda a superar el pànic escènic de parlar davant d'aquella gentada, entre ells polítics, ex-presidents de la generalitat, personalitats televisives i tothom que és algú en aquest negoci. Jo vaig dir més o menys que guanyar aquell premi era especialment important per mi per tres raons. Primera perquè portava el nom d'un dels personatges importants relacionats amb el meu poble. Segona perquè jo havia crescut (com a lector i com a escriptror, afegeixo ara) amb els Premis Joaquim Ruyra. I tercera perquè només quedaven unes hores perquè fes quaranta anys i aquell era un regal d'aniversari magnífic. Vaig afegir que quan la meva dona m'havia preguntat feia unes setmanes com volia celebrar el meu aniversari no se m'havia acudit dir "recollint un premi a la Nit de Santa Llúcia", però ara que hi era m'adonava que aquesta era una manera fantàstica de fer-ho. Al final de la cerimònia, tres dels guanyadors vam fer-nos una foto amb la nostra agent comuna (coincidències de la vida)  i els dos "formatgets" corresponents. Vam decidir anomenar així les escultures commemoratives perquè recordaven molt les boletes de cheddar, fins i tot en la consistència (més detalls després). Suposo que per culpa de la crisi no ens van donar un trofeu a cadascú, així que el Sebastià i jo haurem de compartir-ne la custòdia (a mi m'han tocat els caps de setmana imparells, els dilluns i els dimecres).

Després de la cerimònia vam passar a prendre'ns la copa de cava que aquest any substituïa el sopar tradicional (per un cop que guanyem...). Ens vam adonar ràpidament que tantes emocions ens havien obert la gana, però tot el que permetia el pressupost eren quatre neules. Així que una colla d'escriptors i professionals del ram vam desaparèixer discretament i vam començar la peregrinació pels carrers de Viladecans a la recerca d'un lloc on ens servissin un colofó digne a les celebracions.
Va faltar molt poc perquè la Gran Festa de la Literatura Catalana acabés en el gloriós bar de cantonada que porta per nom La Salsicha Peleona, cosa que no sé si hagués quedat massa bé en els annals de la Nit de Santa Llúcia. Per raons d'espai finalment es va imposar un pizzeria que va accedir a sotmetre's a les nostres curioses demandes culinàries (entrepans de calamars a la romana, de pintxo moruno i altres delicatessen).
Allà vam descobrir que el premi era "customitzable": l'etiqueta es desprenia fàcilment (era, de fet, un imant), de manera que el guanyador podia personalitzar qualsevol objecte metàl·lic que li fes gràcia. Per exemple, en David Nel·lo es va fer el seu propi Ganivet Folch i Torres.







També vam adonar-nos que els formatgets podien ser molt útils per altres coses, per exemple per classificar papers. L'únic inconvenient és que n'has de tenir més d'un per a què l'invent funcioni. Això vol dir que l'any que ve hauríem de mirar de guanyar-ne un altre, abans no en canvïin el model.

El que no queda clar a les fotos és que, sorprenentment, el formatget estava fet de cera. Vam estar estudiant la manera d'insertar-hi un ble, perquè hagués resultat una espelma magnífica (i hagués transformat el trofeu en un efímer happening dadaista ideal per una vetllada romàntico-literària), però al final ho vam haver de deixar córrer. Vaig ser jo qui (per desgràcia) va descobrir-ne una altra peculiaritat: destenyia. Després de tenir-lo a la falda una estona, el formatget va deixar aquest magnífic cercle ataronjat als meus pantalons "d'arreglar" (a la tintoreria s'han posat molt contents quan els he portat el traje).

Les càmeres de televisió no es van perdre cap detall dels actes, matí i nit, però de moment només he trobat aquest petit vídeo on sortim en Sebastià i jo (a la tele van tallar just abans que ens toqués el torn, el que dèiem dels comparses, però el que es pot veure de la cerimònia és interessant; al telenotícies només sortim de figurants al fons). Esperem que algun dia algun tros més veurà la llum. De moment ens haurem de conformar amb els diaris (part del ritual dels guanaydors és comprar-los tots l'endemà al matí) i, en el meu cas, gaudir especialment del l'espai d'honor que em va dedicar el Periódico al costat de l'Obama (moltes gràcies!).

Per acabar, la darrera foto d'aquesta sèrie deixa constància d'una trobada inesperada de blogaires: els responsables del bloGuejat i l'excel·lent 80 grams van aprofitar l'acte i els capricis de l'atzar per desvirtualitzar-se als passadissos de l'Atrium. La catosfera no descansa mai.

[Nota: el fotògraf d'aquest reportatge gràfic ha estat en Sebastià Roig (amb l'ajut del seu fidel telèfon).]

18 comentaris:

Anònim ha dit...

Tot i que ja ho he fet quan tocava... i fins i tot abans... ;-) Moltes felicitats pel premi.

Gràcies per aquesta crònica alternativa... Espero que quan et toqui anar a Estocolm a recollir un altre premi hagis fet un estudi de camp de les pizzeries dels voltants de l'Ajuntament!

Mr. Aris ha dit...

Es una crònica boníssima, a veure si us donen més premis i podeu fer la crónica, el Sebastia de fotograf i tu de comentarista perque son divertidissimes. Ah, m'he donat compte que no hi havien canapés.

Xavier Aliaga ha dit...

Enhorabona pel premi. I la crònica està molt bé, molt sincera i molt fresca. A gaudir aquest regal de Nadal avançat.

Clidice ha dit...

L'enhorabona, no cal dir, però pel proper potser que consultis en un gps els restaurants de la zona, no per res, és que amb la crisi, ni neules us acabaran donant! Bon solstici! :)

Josep ha dit...

I aquest títol-homenatge na Llucia Ramis?

Paraula de comprovació: alentar

Joan ha dit...

Ostres, amb la descripció del trofeu-formatge he temut per un instant que se us hagués acudit tallar-lo en dos!

Apa, a gaudir-ne.

Elfreelang ha dit...

Quasi que sembla que hem estat allà i tot....completa descripció narració de la nit de santa Llúcia....unes fotos molt escaients! ah i felicitats! I de pas et desitjo BON NADAL

jaka ha dit...

Bones Festes i felicitats !!!

:)

Toni En Blanc ha dit...

La meua més sincera enhorabona! :D

Rokins ha dit...

moltes felicitats! un report genial!

Anònim ha dit...

Segur que va ser una experiència molt emocionant. Pel que es veu a les fotografies, t'ho vas passar força bé!
Felicitats i a gaudir-lo!

Carme Sala ha dit...

Moltes felicitats pel reconeixement; Aquest formatget...és molt millor que el del Trivial!

Enhorabona i gràcies per la crònica,
petons!

LEBLANSKY ha dit...

Moltes felicitats, pel premi i pels 40!
Per cert, em sembla que és el primer cop que et veig amb americana i corbata :)

Salvador Macip ha dit...

Gràcies a tots altre cop!

tirantlobloc, com no ens donin canapès a Estocolm no vaig a recollir el premi!

Josep, això no és egosurfing però
sí egoboosting...

Joan, sí que se'ns va acudir. El que passa és que si talles pel mig les quatre barres de la icona de l'òmnium es converteixen en dues banderes espanyoles, i aquest no és ben bé l'esperit del premi, oi?

Amadeu, només a casaments, enterraments i recollides de premis...

Vicent Partal ha dit...

Va ser un goig poder-te saludar allà dalt de l'escenari. Enhorabona.

en Girbén ha dit...

Ei, que "La Salsicha Peleona" és una pel·li friki cosa de no dir, un cim de la bufetada poca-solta...
Dit això, enhorabona i que passeu un feliç i blanc nadal!

Salvador Macip ha dit...

Gràcies, Vicent. Ve ser tot un plaer per mi poder-te saludar!

Josep ha dit...

Vicent Partal: vigila on vas i que fas, que quan t'han donat un Premi Nacional President Lluís Companys la teua esperança de vida baixa dràsticament.

Salvador: un nou tema d'investigació mèdica, els PREMIS MORTALS.