Als escriptors a vegades ens passa. Llegim un llibre i tot el que se'ns ocorre és: "dimoni, i això perquè no ho he escrit jo?". Normalment fa una certa ràbia. Però el darrer cop vaig tenir just la sensació contrària: em vaig alegrar molt. Primera perquè l'autor és un bon amic. Segona perquè aquella novel·la irreverent és la mena de coses que necessita la nostra literatura. Cara dura, temes nous, ironia i cap mena de respecte per a res, una història original i ben portada. D'aquestes, com més n'hi hagi, millor per a tots. I tercera perquè encara estava eufòric de la bona estona que havia passat llegint-la.
Momssen no és la mena de novel·les que trobem sovint a les nostres llibreries. No és de les que guanya premis. No parla de la guerra civil i no és un drama familiar. A més és una comèdia molt negra. O sigui que no agradarà a tothom. No pretén agradar a tothom, que és millor. És agressiva i amb mala llet, és diferent, i dona voltes cap a on menys t'ho esperes. Està escrita en un llenguatge molt directe, sintètic, sense floritures ni concessions (ja sabeu que això a mi em va), i té un ritme que t'arrossega. Com si els Monty Python estiguessin reescrivint una novel·la del Paul Auster amb l'ajut de Hunter S. Thompson (tot i que la propaganda oficial cita Tom Sharpe i Quim Monzó).
Per ser la primera novel·la que es publica d'un autor nou, és tota una sorpresa. Una sorpresa molt agradable. Momssen va ser un dels llibres que vaig llegir l'any passat (vaig tenir accés a una versió inèdita) que més bon sabor em va deixar. I això per mi és important. Per això escric aquesta entrada, malgrat el risc de semblar que simplement li estigui fent propaganda de franc a un col·lega. Perquè la cosa no va per aquí, ni molt menys.
Per ser la primera novel·la que es publica d'un autor nou, és tota una sorpresa. Una sorpresa molt agradable. Momssen va ser un dels llibres que vaig llegir l'any passat (vaig tenir accés a una versió inèdita) que més bon sabor em va deixar. I això per mi és important. Per això escric aquesta entrada, malgrat el risc de semblar que simplement li estigui fent propaganda de franc a un col·lega. Perquè la cosa no va per aquí, ni molt menys.
11 comentaris:
Em resulta molt familiar el sentiment de ràbia que descrius quan descobreixes alguna cosa, que voldries haver fet tu. És molt frustrant!
A mi, em passa amb els dibuixos, deu vegades cada dia :-)
M'ha arribat la recomanació. El buscaré.
home, si ens la recomanes tu la tindrem que llegir...
En Jaume Puig de la Nau Argos?
Efectivament, Matilde, és el mateix Puig.
D'acord, d'acord... m'has convençut! I mira que ja en tinc una pila pendents!!!
M'encanta aquest estil. L'aniré a comprar segur.
Mmm... em genera dubtes la descripció que en fas. Segurament també perquè no compartim alguns gustos, malgrat que a mi m'agraden els teus llibres, i si més no les referències les podríem compartir. M'atreu i em fa cosa llegir-lo a parts iguals. Potser hauré de llegir la Nau Argos, a veure si me'n convenço.
Ah, saps, referent al que dius al principi, jo no penso que quina ràbia no haver escrit jo allò, sinó que molts cops, com a lector, penso que allò ho podria haver escrit jo. I no m'acaba d'agradar, perquè ja que llegeixo, prefereixo alguna cosa que em deixi satisfet i que està per sobre de les meves possibilitats. (I ho dic com si jo hagués escrit alguna cosa a la vida...)
compro! compro! Com en saps eh! fantàstica forma de posar-nos el caramel a la boca... a mi m'ha seduit del tot ;-)
Això dels Monty Phyton & Paul Auster m'encurioseix (el Thompson l'acabo de descobrir a la wiki...), a veure si me'l compro. S'agraeix la recomanació.
Tinc una llista de pendents que no me la puc acabar, però m'has fet agafar ganes de llegir-lo així que... també cap a la llista.
XeXu, aquest s'assembla més a El rei del món que a El joc de Déu, per posar com exemple dos llibres qualssevol que sé que has llegit :-). Pot ser que no t'encaixi (ja començo a conèixer-te). Llegeix/ne algun tros per anar sobre segur.
Publica un comentari a l'entrada