Estava llegint l'altre dia un llibre per a joves (tot fent una mica de recerca, ara que estic donant algunes passes en aquest gènere), d'aquells que es venen com xurros i s'adapten al cinema o a la televisió, i pensava que la cosa tenia delicte. Partint d'una idea força decent, l'autor es feia un embolic monumental a mida que anava avançant. Cap mena de ritme (això es podria perdonar), cap mena de qualitat literària (això també), un abús alegre del suspension of disbelief (fins i tot això també) i uns forats a la trama pels quals podria passar un portaavions (això ja no). En alguna entrevista, l'autor deia orgullós que havia completat el primer esborrany de la novel·la en tres mesos (es nota), però que l'havia repassat moltes vegades amb els seus editors (aquests no tenen excusa: mereixen acabar davant d'un escamot d'afusellament). El pitjor és que aquest llibre està a anys llum d'un altre similar que vaig empassar-me fa uns mesos i que ha generat vendes encara més milionàries (i seqüeles, i shows televisius, i un fandom devot). Aquell simplement no es podia llegir. I aquesta és la carnassa amb la qual s'alimenten els lectors del futur.La literatura juvenil no ha de ser necessàriament dolenta. La popular tampoc. Està clar que l'èxit no és sinònim de qualitat, tots ho sabem, però tampoc hauria de ser-ne un antònim. Aquesta és una premisa que funciona a tots els nivells de la literatura. De la mateixa manera que el regne dels best-sellers (i els seus lectors poc exigents) entronitza individus incapaços de lligar una història decent per molt que s'hi escarrassin, els cercles més intel·lectuals eleven cada temporada a l'olimp algun autor que passa a ser considerat des de llavors imprescindible per motius que, almenys a mi, no m'acaben de quedar clars. Què voleu que us digui. Murakami no em fa ni fred ni calor. Li reconec un cert ofici, però no m'emociona. També ho he intentat amb Houellebecq, i n'he hagut de sortir corrents. I de l'Ian McEwan prefereixo no parlar-ne. Tinc més exemples, però ara no us vull avorrir.
Encara que això m'ho faci semblar, no sóc un esnob pel que fa als meus gustos literaris. No renego d'un escriptor perquè hagi aconseguit un reconeixement més o menys massiu. Potser fins i tot al contrari. Subscric ferventment la màxima, ja gastadíssima a hores d'ara, que diu que els quatre millors escriptors vius són Phillip Roth, Cormac McCarty, de Lillo y Pynchon (com veieu, la meva devoció per la literatura americana és total). Quan dic això no estic parlant de gustos personals, sinó d'una qualitat mesurable que, sí, existeix, no és pas una entelèquia. Encara que sembli impossible, hi ha parametres objectius a l'hora de valorar l'escriptura, i si això encara no ho teniu molt clar pregunteu a algú que sàpiga una mica de teoria o llegiu-vos algun manual sobre el tema.
Però escriure bé no és garantia de fer un bon llibre, això també és una cosa òbvia, i molt determinada, ara sí, per les inclinacions de cada lector. Pynchon, és un bon exemple. Com mou les paraules, el paio! Però empassar-se algun dels seus llibres pot ser per a alguns més trafegós que un part complicat. I el darrer llibre de de Lillo, Point Omega, està impecablement escrit però personalment no m'ha dit res. A vegades et fa vibrar algú més limitat pel que fa a recursos, com Paul Auster, un escriptor tècnicament del pilot, que, segons com, és capaç de muntar peces molt entretingudes. [Aquest és un exemple més: no faig escarafalls als escriptors "consagrats" en alguns cercles intel·lectuals ni als vilipendiats pels esnobs més radicals.]
On vull anar a parar amb tot això? No ho tinc molt clar, per això començava aquest post subratllant la seva inconnexió. Potser el resum seria que en tots els àmbits de la literatura, com a la resta de les activitats humanes, escollim els nostres líders per aclamació popular. No és un sistema objectiu ni just, però potser és inevitable. Hi ha gent a baix que ho fa millor que alguns que hi ha a dalt, però allà es quedaran per la resta dels seus dies (a menys que tinguin un cop de sort). No és cap descobriment nou. Els camins que escull la nostra societat per avançar no venen marcats per la cultura, la ciència o la política, sinó simplement per la publicitat, l'art més influent que existeix.
27 comentaris:
Us recomano un llibre que m'he empassat en un no-res:
http://jmtibau.blogspot.com/2011/06/ullals-de-salvador-macip-i-sebastia.html
Em sembla molt interesant la teva reflexió.
Sobretot la part final on treus a la llum el rovell de l'ou de tot plegat: la publicitat.
Més que un art, que a vegades ho és, la publicitat és com un nou poder que de tan immers en les nostres vides, gairebé ni ens n'adonen que ens condiciona i ens marca en allò més quotidià.
Evidentment que hi ha gent amb molt talent que no està on hauria d'estar i que hi ha llibres que són liders de ventes i són infumables. El tema dóna per molt...llibres que simplement són productes i llibres que són realment literatura de debò.
La publicitat i el marketing, sens dubte, el nou poder dels nous temps.
Fa dies que penso que literatura i negoci literari van per camins distints. No et nego que a vegades coincideixen, però, i sobretot en alguns gèneres, el juvenil entre ells, diguem que el nivell d'exigència és ben baix.
Estaria d'acord amb la conclusió, amb un matís: la publicitat és un gran amplificador, però ¿què fa que els qui la mouen, de entre mils de possibles candidats, acabin apostant per uns pocs? Jo crec que aquí l'atzar hi juga un paper important.
Cada vegada crec més en la frase d'un dels meus ídols incombustibles, Txekhov, que deia que només coneixia un criteri literari, allò que li agradava a ell i allò que no. Per això trobo complicat definir la qüestió de la qualitat, ni tot allò que té promoció és dolent -o bo- ni a l'inrevés, però, qui fixa el criteri? Hi incideixen molts factors en la crítica personal, fa poc he llegir Els jugadors de whist, ha tingut bones crítiques i jo m'hi he avorrit com una ostra, el mateix que amb Maletes Perdures o amb el recent de Primavera, estiu... He arribat a la conclusió que potser és una qüestió generacional. Però, per què el meu criteri no ha de tenir el seu valor? A més, els llibres tenen el seu moment, com el cinema, coses que ens agraden perquè connecten amb nosaltres al cap dels anys avorreixen i a l'inrevés. És un tema complicat i cada vegada amb veig amb menys elements per jutjar res ni per aconsellar lectures a ningú més enllà de dir 'a mi m'ha agradat o a mi no m'ha agradat'. Això val per a juvenil, adults i el que sigui, jo no faig distincions, tot plegat sovint són criteris comercials aquells que encasellen...
No sé si es pot saber el títol de la novel·la per joves de la que parles al principi del post però crec que s'ajusta a la perfecció amb la meva opinió de "la saga Crepuscle".
Jo també sóc un fanàtic dels escriptors americans i Cormac McCarthy és el meu autor preferit.
Per cert, ja he començat Ullals. Només porto quatre capítols però la cosa pinta bé.
Per més poder que tingui la publicat, un cop l'obra arriba en mans del lector, passa una mica com amb l'amor: o hi ha química o no n'hi ha. El que vull dir és que els que ens agrada llegir sabem perfectament si un llibre està ben escrit, si ens agrada o si el recomanaríem a un amic i el perquè. Un altre tema és el dels lectors de "conveniència", aquells que només compren un llibre per Sant Jordi o perquè queda bé fer-ho.
Per algunes de les coses que dius deu ser que alguns encara fem llegir el Mecanoscrit del segon origen als instituts, i ens funciona raonablement bé. Aquest d'Ullals l'haurem de provar...
No coneixia ni a De Lillo ni a Pynchon (aniré a l'infern?), La veritat que si no fos pel cinema i la publicitat molts llibres no sabria ni que existisin.
En quan a literatura es té que domina. Jo prefereixo els bons guions, tot i que el llibre que més m'agradat mai, després de L'illa del Tresor, es Sosté Pereira.
Aiiiiiiiiiiiiiiii quin editorial més reeixit que s'acaba de perdre un butlleti que jo em sé...
La crueltat mental em penso que no deu ser delicte ;)
(paraula de comprovació: "resaran", és a mi?)
Em sorprèn que no t'agradi gens McEwan. Encara no he llegit "Solar", però "Atonement", "On Chesil Beach" i "Saturday" emb semblen boníssimes.
Gràcies, Jesús! Espero que no hagis trobat cap forat a la trama! :-)
Gràcies, Gabriel. Estic convençut que el màrketing, fet per professionals i també per tots nosaltres, és una de les claus de la societat moderna.
Clidice, una part important de la culpa és que els lectors tenen aquest nivell d'exigència baix. No sé com es pot arreglar, això.
Brian, totalment d'acord. L'atzar també juga un paper important. Però un cop salta l'espurna, per convertir-la en foc cal una bona promoció, planejada o aleatòria (boca-orella). El màrketing no és una ciència exacta...
Júlia, estic d'acord amb tu també. Molts dels "èxits" recents de la nostra literatura no m'han acabat de convèncer (encara no he llegit els que cites, vaig massa lent). És una qüestió de gustos, això és claríssim. A mi m'agraden un tipus de llibre que a la majoria dels lectors de casa nostra sembla que no li importen massa, i al revés. Però sí que hi ha uns factors objectius en la qualitat del que s'escriu (que no sempre es corresponen amb com és de bo o si agrada o no el producte final). Tu que fas temps que escrius ho deus saber. Un llibre et pot agradar o no, i això és personal, però saber si està ben escrit o no és una cosa molt menys personal.
MBosch, no diré noms... :-)Espero la teva crítica d'Ullals! Si trobes alguna cosa que no funciona no dubtis en dir-ho.
Teresa, sí i no. Tots acabem comprant els llibres que "toca". I molts si ara toca que agradi el Murakami no s'atreveixen a dir que no. I al revés: molts només perquè ara està de moda ja es posicionen a la contra. Els humans som així...
Puigmalet, m'agrda molt el Mecanoscrit, però proposo canviar-lo per Ullals! ;-)
Aris, espavila o aniràs de pet a l'infern! ;-) Guions i literatura no haurien de estar tan allunyats...
b.a., és una opinió una mica massa personal per una editorial, no trobes? No puc parlar així en nom de tot el butlletí! Si algun dia me'n surt algun de més neutre sempre el podrem reciclar... pots resar per això! ;-)
Allau, tinc Saturday esperant (sempre dono segones oportunitats), però Atonement em va provocar una urticària important i vaig haver-lo de deixar. I mira que no volia parlar del tema...
Tenir èxit no és sinònim de qualitat i no tenir-ne, tampoc. Ara, si algú decideix de prescindir dels llibres de qui la majoria parla, normalment tampoc es perdrà gran cosa. I el mateix es pot dir pel que fa al cinema o la música, per exemple.
I sobre la literatura juvenil, Huckleberry Finn no és literatura juvenil i és molt millor que qualsevol llibre escrit expressament per a joves.
Salut!
Amb honroses excepcions la literatura anomenada "juvenil" que es publica fa treure les ganes de llegir per sempre més....el problema és que si els publiquen deu ser perquè les editorials les acaben venen no? i molts mestres o alguns que es deixen engalipar
Salvador, insisteixo en què no es gens clar el tema, ens manca perspectiva i ens sobra 'cultura apresa'. Voltaire odiava l'obra de Shakespeare, hi ha qui triomfa en la seva època, fins i tot en el camp de la crítica seriosa i qui es 'descobert' al cap dels anys. Hi ha obres molt ben escrites que són avorridíssimes i obres mitjanetes que tenen màgia. Obres que avui ens emocionen i demà rebutgem perquè els ha passat l'època. Més enllà d'allò que realment està molt i molt mal escrit -i encara- tot és força subjectiu.
La crítica també està subjecta a moltes qüestions: amistats, capelletes, prejudicis... Ni tan sols els grans com Riba se n'escapen.
En el fons ens hem d'acabar refiant d'una certa intuïció una mica irracional.
Vaja, que no em dedicaria pas a fer crítica literària, jo.
Com que és impossible haver-ho llegit tot de vegades t'adones que un argument que et va semblar original era copiat o molt'inspirat', amb el temps.
La mateixa Rodoreda avui sembla un valor inqüestionable i sembla que ningú no gosarà dir el contrari, però hi havia força polèmica fa anys sobre el tema. No crec que hi hagi valors absoluts en res, ni literaris ni dels altres.
David, no ho sé, hi ha llibres que també m'agraden entre els més valorats. I altres que trobo horrorosos. És difícil generalitzar. És cert que sovint els llibres que no s'han escrit per a joves són els millors per a aquest públic.
Elfree, és un cas extrem del que passa amb la literatura d'adults. Sembla qeu només es fna bestsellers, si més no elks que arriben a nivell internacional. A casa nostra, per exemple, hi ha algunes honroses excepcions.
Júlia, en el fons les nostres postures són molt semblants. Estem d'acord que un llibre ben escrit no és garantia que t'hagi d'agradar. Jo defenso que la primera part és bastant objectiva, mentre que la segona no ho és gens, com tu dius. Tots els qui intentem anar millorant la nostra tècnica sabem quins errors hem d'evitar (l'altra cosa és que sapiguem fer-ho). Quan els veus en llibres que venen milions és quan t'adones de qui sap escriure i qui ni tan sols es preocupa. El reconeixement de la crítica, com el del públic, és complex i depèn de molts factors, una gran part d'ells aleatoris. Estic d'acord que és una qüestió temporal i capriciosa, i hi intervenen les baixes passions humanes. Però això no treu que, dins el context de cada època, es pugui dir qui escriu bé i qui no (si algú avui en dia encra escriu com Joyce, que em perdoni perquè té mèrit però no ho està fent bé: hem d'avançar amb els nostres temps. Però Joyce, en el seu context, era un gran escriptor... Una altra cosa és si t'agrada l'Ulisses o no). Per altra banda, ja fa temps que tot ha estat escrit i estem tots refegint històries... Moltes gràcies per una discussió tan interessant!
Sincerament, jo no em veig amb cor de dir si un escriptor és bo o no, de la manera que tu ho dius. Tinc serioses reserves pel que fa a art i a qualitat en aquest sentit. No m'empasso el que diu la gent, no he llegit cap dels quatre millors escriptors vius que cites, i penso que no ho faré, perquè si són considerats així, no m'interessa. Llegeixo el que em ve de gust llegir, el que tinc ganes, i no et puc dir si és bo o no, només dir si m'ha agradat a mi o no. Igual em carrego un clàssic absolut que l'última novel·la de l'escriptor de moda, o li trobo la gràcia a coses estranyes, o igualment, m'encanta un best seller.
En el tema dels best sellers penso que hi ha una mena d'odi visceral i certa ràbia per part d'aquells que ens agrada la lectura. Cert que en llegim i de vegades els valorem, però quan veiem que no passen de normalets i que la gent es torna boja amb ells, personalment em poso dels nervis, i suposo que passa a molta gent.
Els teus gustos són respectables, però saps que ens agrada un tipus de literatura diferent, que segur que es troba en alguns punts. Curiosament, tot i les diferències, jo he llegit obres teves i m'han agradat. Però potser el que m'ha agradat és la temàtica i les característiques especials que donen identitat als teus llibres. Tenint en compte que si a la portada no hi posés Salvador Macip, potser no els hauria arribat a llegir.
Unes paraules per Murakami. A mi m'encanta aquest home, però sóc conscient que hi ha molta gent que no li veu cap gràcia. És d'aquests d'extrems, com que té un estil molt propi, o l'adores o et deixa indiferent. Qui pot dir si és bo? Ostres, no és un autor de best sellers, però els lectors i la premsa l'han convertit en això, algunes obres són reconegudes i posades en un altar. Això li ha valgut guanyar 80000€ de la nostra generalitat aquests dies.
Al final, va a gustos. Sé que no sempre et puc fer cas en les recomanacions, perquè em puc trobar un llibre que a tu t'encanta i a mi em genera ràbia. Tot i així, t'he fet cas en algunes, les tinc per aquí i ja ho veuràs. Per sensacions, perquè alguna cosa m'atreu d'ells. Em moc més pel boca a orella, que pel que diuen els crítics. Perquè els crítics, els grans dominadors de tota la saviesa mundial, recomanen el que és guai, el que cal recomanar. Després ho llegeixes i vomites, però continua sent guai, guau, et fa vomitar!!
Seguiré dient que no hi ha bons ni dolents, només que ens agraden o no, pel motiu que sigui, bona ploma (que això sí que es pot destriar), temàtica, estil, interessos comuns... jo què sé. Així que explica'ls a tota aquesta jovenalla (i no tan jovenalla) que flipen mandonguilles amb els llibres de 'Crepuscle' que té forats en la trama i que bla, bla, bla. És probable que acabis tu amb una mossegada al coll.
excelenta recomndare
XeXu, potser és deformació professional. Quan et dediques a escriure veus més clar qui en sap o no, com passa en qualsevol altra professió. Hi ha parametres molt bàsics que surten a tots els manuals. Per altra banda, tens molta raó amb el que dius: el més importatn és que un llibre trobi un públic. Si ho aconseguix, qui som per dir que és dolent? L'altra cosa es que estigui ben escrit, insiteixo. I m'alegro qeu tinguem gustos diferents però que encara puguem estar d'acord amb algunes coses! La varietat és la gràcia. malament aniríem si a tots ens agradessin els mateixos escriptors! I per la salut de la meva iugular, em guardaré de criticar Crepuscle en públic... ;-)
L'amic Sánchez, amb qui vaig compartir coma a profe un viatge de fi de curs a Itàlia, em va dir, com a resposta a la meua sorpresa en veure que duia, per passar les llargues nits de vigilància de passadissos, un parell de llibres gens lleugers de llegir, que "quan he intentat llegir la literatura actual m'he quedat amb la impressió que m'estant enganyant", i en conseqüència, "he decidit no separar-me dels clàssics". Gran consell.
Un altre amic, en Vázquez de Parga, el més gran col·leccionista de literatura popular i negra que mai he conegut, es llegia pràcticament tot el que comprava, i això implica unes quantes desenes de milers de novel·les! En Vázquez em va treure del cap la idea que "popular" i "famós" i "best-seller" implica necessàriament "dolent" o "mal escrit".
Les teues reflexions sobre literatura em fan pensar en el necessari eclecticisme per fruir del que s'està llegint, en el valor absolut de la literatura infatil i juvenil, i en que alhora de triar què llegir, cal anar a la llibreria i fer cas del nostre nas.
El que està molt clar és que tothom té els gustos diferents i el que a un no agrada a altres si.
A mi també m'ha passat que he trobat que algú escrivia molt bé però la trama no m'ha enganxat gens, és una llàstima, però passa sovint.
Una cosa que també m'ha passat molts cops és que he llegit (o ho he intentat)algun llibre, seguint les recomanacions de la publicitat i m'ha sabut molt greu haver-me gastat tants diners per no res...
Leb, curiosament jo en un viatge semblant a Itàlia (però a l'altra banda de la barrera) em vaig endur l'Ulisses. La literatura pesada ajuda a agafar el son quan estàs fora de casa :-). Entenc el Gran Sánchez però estic totalment d'acord amb el no menys gran Vázquez de Parga. Eclecticisme, sí, i provar de tot, no només el que la gent et diu que està bé.
jomateixa, és molt important que existeixin gustos diferents, això és claríssim. I com tu dius, molt sovint els grans escriptors produeixen pedres immenses. Encertar un llibre és un joc d'atzar, per això dels gustos personals d'algú. Et pots refiar més o menys d'algunes recomanacions, però el teu camí l'has d'anar descobrint tu sol...
Salvador, tu ja saps que la literatura juvenil té un mercat brutal, i el cinema igual. Si hi ha una indústria prou potent (a EUA, per exemple), col·larà qualsevol cosa perquè la demanda és molt gran (si el fulano de qui parles va enllestir l'esborrany en 3 mesos és que li estaven donant pressa!). En països menys potents (que a més estan envaïts pel mercat americà)la producció ha de ser més acurada; no passa tot, però el nivell mitjà tampoc és res de l'altra món.
I si ens topem amb un llibre juvenil bo de veritat és que potser no és un llibre juvenil.
He, he... Sense posar noms, però m'ha agradat la poca pietat i la manca de vergonya a l'hora de posar autors a la picota.
Mira, ara em ve de gust deixar anar una sentència:
No hi ha autor que s'aguanti -cap- fins que els seus usos lingüístics i els seus referents personals i culturals no es converteixen en part del nostre imaginari. I que consti que amb aquesta definició no hi incloc els clàssics, que directament són clàssics perquè sense ells no tindríem estructura lingüística amb què fer literatura. Qualsevol altra apreciació sobre la literatura, i per extensió de l'art, és subjectiva: una qüestió de gust. Important? Sens dubte. Si no fora així, no estaríem parlant, ara, de literatura.
(Això m'ho apuntaré abans no se m'oblidi. Encara ho faré servir)
No em veieu, però tinc posat el coll a l'abast dels vostres ullals per si voleu la meva jugular.
Enric, el nivell és baix a tot arreu perquè no es demana res més. La diferència amb els llibres anglosaxons és la que dius: allà alguns els legitimitzen amb una versió audiovisual i sembla que això els ha de fer més bons. M'apunto la teva reflexió i no pateixis, que no caldran salts a la iugular. Deixem els Ullals a la lleixa... :)
Publica un comentari a l'entrada