divendres, 5 d’agost del 2011

Bullying

Mirant l'altre dia les dinàmiques que s'establien en un parc on estava jugant el meu fill vaig comprovar que la figura del bully és habitual fins i tot entre els més menuts. [Incís: permeteu-me que usi el nom en anglès, perquè trobo que no tenim cap paraula que tingui un impacte semblant.] Que un abusi d'algú en inferioritat de condicions és trist i hauria d'evitar-se, però per desgràcia és un component que ens trobarem a totes les fases de la nostra vida. Potser és artificial voler protegir la mainada amb un excés de zel: aviat arribarà el moment que els pares no hi serem per treure'ls les castanyes del foc. La meva política de moment tendeix cap a deixar que el nano s'espavili sol, mentre la cosa no passi d'uns límits raonables, i que aprengui a fer front a situacions d'aquesta mena.

L'episodi em va fer recordar els bullies de l'adolescència. Tots n'hem tingut algun. Els meus eren bastant descafeïnats, així que em puc permetre el luxe de mirar-me'ls fins i tot amb una certa nostàlgia. Primer posem-nos en situació. Jo era el clàssic nano que portava ulleres, treia bones notes i era tímid i negat pels esports. La víctima perfecta. Per altra banda, vaig arribar als meus 185 cm bastant aviat i el meu pare em feia anar al gimnàs, així que físicament no semblava una presa tan fàcil. Potser per això em van deixar tranquil un temps.

Però a tercer de BUP hi havia un parell de gambirots que em buscaven les pessigolles. Eren els xulets de la classe, forts i atlètics, i treien males notes. La intimidació era sobretot verbal i bastant esporàdica, tot s'ha de dir. Només una vegada un d'ells em va trencar un regle, l'únic "atac" que recordo. La meva estratègia era ignorar-los, i vaig tenir sort que no van intensificar mai la pressió. Un d'ells estava obsessionat en portar-me a un lloc discret per què ens esbatuséssim. M'ho proposava sovint, sense que vingués a to de res. A mi em semblava una opció un pèl absurda, i més quan no hi havia cap raó específica que poguessim dirimir a bufetades, per tant sempre declinava educadament.

Amb el temps em vaig adonar que ell tampoc no tenia cap ganes de pegar-se amb mi. Em provocava perquè sabia perfectament que jo no acceptaria. Ell no deuria estar convençut de sortir ben parat d'un xoc amb un paio que li passava mig pam i tenia uns braços tan gruixuts com els seus i jo sabia que en un cos a cos tenia menys capacitat de defensar-me que en un duel dialèctic, així que tot plegat es va acabar convertint en una mena de rutina. Jo li deia que si em seguia punxant algun dia li diria que sí, ell em contestava que a veure si era veritat, i aquí acabava la interacció. A mi m'anava molt bé, perquè això mantenia a ratlla el segon bully, que tenia cara de ser més perillós i menys raonable (l'un no es ficava amb les víctimes de l'altre). Per a ell també era un bon tracte, perquè demostrava que podia intimidar algú més alt que ell sense haver de córrer cap risc físic.

Al final vam acabar tenint una relacció més relaxada. A part de les quotes setmanals de bullying light que el seu sindicat li reclamava que complís, la resta gairebé mig semblava una amistat. Vam tenir algunes converses profundes sobre què faríem amb les nostres vides (ell volia ser atleta professional i es queixava del sacrifici que era entrenar diàriament) i fins i tot em sembla el vaig ajudar amb alguna matèria que no acabava d'entendre. Anys després el vaig googlejar i vaig veure que havia acabat fent econòmiques i empresarials, però no vaig trobar que hagués aconseguit res especial en l'esport que practicava (tot i que seguia participant en torneigs de "veterans"). En canvi, s'havia dedicat als escacs i havia acabat sent-ne montinor en una escola. No era ni de bon tros el que m'esperava trobar, i em vaig alegrar que les coses haguessin cap aquí. Potser allò del bullying havia estat només una fase que havia superat de la mateixa manera que hom supera l'acné...

Sóc conscient que el meu va ser un cas lleu i que molts d'altres ho passen pitjor. I que avui en dia, amb tanta tecnologia, les formes de pressionar el proïsme s'han sofisticat d'una manera perillosa. Ves a saber quina mena de bullies es trobarà el meu fill en el futur. No crec que hi hagi una fòrmula màgica per sortir-se airós d'aquests entrebancs, així que només li puc desitjar que tingui tanta sort com jo i que en trobi també un que sàpiga apreciar una situació de taules.

13 comentaris:

romanidemata ha dit...

doncs més d'una vegada havia estat temptat de "defensar" els meus, quan un, xavalet amb males maneres que no era de la comunitat entrava al pati col·lectiu privat, i es barallava.... fins que un dia se'm van inflar els nassos i el vaig perseguir per mig barri, sort que el vaig deixar estar, perquè era menor i m'hagué caigut un puro...

jomateixa ha dit...

això del bullying porta més cua del que sembla. De vegades hi ha casos com dius tu, fluixets, els de tota la vida, que s'exageren molt per part d'alguns pares i en canvi els veritables casos greus son els que costa més de descobrir, ja que els nens estant realment espantats i intimidats i no gosen dir ni piu.

Galderich ha dit...

L'equilibri entre el que és bullying i el que és el xoc normal de qualsevol relació és difícil de valorar però és essencial. El que et passava a tu no era ben bé bullying sinó un parell d'imbècils que et feien la guitza, malgrat que emprenyi molt!

I a vegades és pitjor quan intervenen els pares... o quan no intervenen per part del nen que fa bullying.

En fi, els silencis propis de la infància i l'adolescència acaben d'amagar una situació prou complexa.

La solució és anar observant a distància com evoluciona el tema i intentar valorar cada moment com va el bullying i intentar capar les iniciatives dels provocadors.

Per una altra part, sempre es parla del bullying masculí (el més físic) i ens oblidem del bullying femení, més sofisticat i fins i tot perillós. I no és un tòpic!

Sergi ha dit...

Vaja, quins records. La reva relació amb els teus assatjadors trobo que era d'allò més cordial i civilitzada. I pel que s'ha vist després, el teu enemic segurament només estava agafat un rol, acomplint l'expedient, perquè s'ha tornat una persona de bé.

Jo no recordo situacions així, i mira que sempre era dels més baixets, però a banda de treure bones notes, també em defensava força en esports. A classe hi teníem segregació, hi havia els 'empollons', i hi havia els 'gamberros', més o menys en mateix nombre. Ens picàvem, és clar, i ells ens provocaven, però a part d'alguns mastegots tampoc arribava la sang al riu. Em sembla que això del bullying tan bèstia és de les pel·lis americanes.

Francesc Mompó ha dit...

Salvador, el tema de l'assejament és suficientment greu i quotidià -en major o menor intensitat- perquè el tracten sistemàticament en tots els centres.
Tinc una novel·la dedicada al tema de l'assejament: "Amable" ed. Tabarca. Desenvolupa el viatge psicològic d'un adolescent antiheroi que pateix l'assetjament fins a les darreres conseqüències.
Bon estiu
Salut i Terra

Laura ha dit...

Per sort a mi mai m'ha passat (a part d'alguns enfrontaments no massa greus amb les "quinquis" de l'institut, que de debó que feien més por que els seus anàlegs masculins). Però a ma germana sí que li va passar, a l'EGB. El més curiós de tot és que ella sempre havia estat una nena molt sociable i ben avinguda amb tothom, i a la seva classe mai hi havia hagut problemes amb els nanos; en general tots tenien molt bona relació entre tots i no n'hi havia que fossin "macarrilles", o almenys no aparentment. PErò tot va passar quan va arribar una nena nova a la seva classe. Se li va girar tota la classe en contra (alguns, amics seus de tota la vida, des de la guarderia), i li feien la vida impossible a l'hora del pati i a les sortides. V a ser tot un curs que va durar, i després va passar (amb l'ajut d'alguns mestres). Jo mai havia vist res semblant, i aleshores encara no es parlava d'això del bullying. El més curiós és que aquesta nena nova, no era cap gamberra; era una nena molt menuda i poca cosa, semblava que estigués anèmica fins i tot, i sempre que la veia ella mai parlava, d'aquestes que dirieu que són tímides, callades i paradetes; això sí: mai anava sola, sempre duia un seguici d'amiguetes al seu voltant. La veritat és que mai he entès què va passar, per què, i com va poder-se-li girar en contra tot un grup de gent amb els que no havia tingut mai, fins aleshores cap problema...

Arcangelo ha dit...

Com a monitor d'esplai he vist unes quantes situacions d'assetjament, de buit social o de bullying i la veritat és que és un fenòmen molt díficil de descriure amb exhaustivitat, ja que té llocs a molts nivells. De vegades, la pròpia víctima perpetua la situació amb conductes que precisament són el motiu del seu assetjament i el recrudiment del conflicte pot ser tal que la intransigència de les parts sembla insalvable.

Salvador Macip ha dit...

Joan, quan els pares s'hi fiquen les coses poden espatllar-se encara més. Però en alguns casos ha de costar no sortir a defesar els teus...

jomateixa, és veritat, sovint els pitjors són els que menys es veuen. Al cap i a la fi el meu cas va ser bastant innocent.

Galderich, estic d'acord que la frontera entre el bullying i les interaccions pròpies de l'adolescència no sempre és clara. Els mestres tenen una feina molt difícil, perquè costa detectar els casos greus. Especialment, com tu dius, el femení, que pot ser molt més subtil.

XeXu, casos de bullying bèstia n'hi ha per tot arreu, segur. PErò em sembla que per sort deuen ser més freqüents els casos com el teu i el meu, que la sang no arriba al riu.

Francesc, m'apunto la referència perquè és un tema que m'interessa.

Lalu, quina història, la de la teva germana. El bullying és tan irracional que costa trobar-hi la lògica. Espero que la pobra no en sortís gaire traumatitzada.

Arcangelo, és totalment cert el que dius. Hi ha molts matisos dins el bullying, com el meu cas, que gairebé no ho era. Està clar que els bullies es fan forts sobretot amb un tipus de víctima que els ho posa més fàcil. Per evitar-ho s'ha d'actuar als dos novells.

Anònim ha dit...

haguessis esperat trobar que el noi del bullying light s'hagués en un traficant d'armes potser? potser a EEUU....

Clidice ha dit...

Sé que és una qüestió greu però, a vegades, em pregunto si no ens estem passsant en la dèria taxonomista de la nostra societat. Jo vaig créixer en una escola de monges, només noies, i hi havia grups i faccions. En el meu cas, com a catalana tenia dret a anar amb la colla de les "nenes bé" de la classe, les filles dels botiguers del poble a les qui les monges donaven peixet. Però mira, el que són les coses, vaig acabar fent pinya amb les "xarnegues" i anàvem a la nostra, ignorant el màxim que podíem a les "senyoretes", més que res perquè les monges no es fixessin en nosaltres. Després, quan van venir els nois, vam ser les primeres que ens vam adaptar als grups mixtes. Hi havia bulling? si, és clar, però les relacions pares-fills-mestres també eren molt distintes i a casa ens protegien poc, per allò que la vida t'ha de fer durícia. Trobar l'equilibri em sembla el més difícil, sobretot trobar la fórmula perquè els pares prenguin una actitud adequada i permetin que sigui el mestre i la criatura els qui facin els passos que calgui per reconduir la situació.

Montserrat Brau ha dit...

Uf, amb tot això de les fotos etiquetades al Facebook i companyia, l'assetjament ha près un caire lamentable. Mil vegades abans un clatellot "en directe" que una etiqueta "en diferit" en una foto que pressumptament era només al mòbil d'una amiga...

Meritxell Martí ha dit...

Jo vaig sotmetre a "un moment de bullying" una companya amb ulleres. Em va tocar el voraviu i les hi vaig fer saltar d'una plantofada. L'endemà, la seva germana gran acompanyada de dues amigues em van rodejar per increpar-me, però no em van tornar la plantofada. Vaig plorar, això sí, perquè em van dir coses lletges. Ho vaig dir a un dels meus germans, que va venir al cole l'endemà i va increpar la germana gran de la meva companya. La nena a qui vaig saltar les ulleres i jo ens ho miràvem aterrides, però al final, mon germà i sa germana van anar a fer un cafè. Vam riure i vam tornar a ser amigues.

Salvador Macip ha dit...

poons007, doncs me l'imaginava més cap a això, la veritat! Les aparences enganyen.

Clidice, estic d'acord que en primera instància aquestes coses s'han de solucionar entre nens. A vegades volent ajduar ho enredes tot més encara.

Montserrat, jo també crec que el cyberbullying complica molt més coses. Tot això que ens vam estalviar!

Meritxell, el teu és un bon exemple que en un moment donat tots podem fer coses que normalment no faríem i que a vegades si s'hi fiquen els adults les coses poden ser encara pitjors. Sort que la sang no va arriabr al riu i vau acabar tots amics. Gràcies per compartir la història!