dimecres, 31 d’agost de 2011

El futbol i les classes socials.

La meva escola estava als afores de Barcelona. Teníem tres o quatre patis, amb palmeres, casetes de fusta i sorreres, però la joia de la corona de l’equipament de lleure era el Camp d’Esports. Així, en majúscules perquè era immens. O almenys ens ho semblava a nosaltres, llavors uns napbufs de menys de metre i mig.  Nosaltres, que érem els petits, poques vegades podíem fer servir les pistes reglamentàries a les hores d'esbarjo. Estaven reservats pels grans o per quan fèiem Educació Física.

Els nanos teníem recursos per a tot. Com que els terrenys de l’escola no eren perfectament rectangulars i els camps sí, quedaven un parell de zones als marges. Sense asfaltar, plenes d’una sorra granelluda, irregulars, inclinades, fins i tot, amb bonys i muntanyetes. No importava: amb dues porteries eren suficient per convertir-se en el nostre flamant Camp Nou. Amb l’avantatge que com que aquestes àrees sobreres eren totalment estrafetes, ningú no ens venia mai a treure d’allà.

Els partits de futbol que hi jugàvem eren els típics match-llonganissa: llargs de mai no acabar, impossible de saber quants gols portava cada equip, impossible de saber fins i tot qui estava al teu equip i qui al contrari. Jugàvem vint contra vint sovint, de diferents classes. Era normal que els defenses i els atacants del mateix equip no es veiessin en tota l’estona. El camp era molt llarg i les ganes de córrer amunt i avall s'acabaven esgotant. No parlem, doncs de cap mena d’estratègia de joc, especialment perquè el mig del camp solia estar sempre buit: ens agrupàvem tots als extrems. Les converses que tenies amb els davanters contraris, si eres dels qui et quedaves prop de la teva porteria, eren el millor del tot. Sort que no existia el fora de joc, sinó ens haguéssim avorrit molt. Òbviament, només un o dos de nosaltres sabia què fer amb una pilota als peus. La resta xutàvem fort en direcció a l’altre porter tan bon punt ens en queia una a sobre i resàvem per a que anés ben lluny. O bé ens fèiem els llestos i intentàvem driblar-nos tot l’equip contrari, cosa que acabava indefectiblement en un garbuix més similar a una melée de rugbi que a res que es pugui relacionar amb el noble esport del futbol.

El camp que més usàvem limitava a un costat amb una reixa altíssima que havia d’evitar que enviéssim pilotes fora. “Fora” era un regne misteriós per a nosaltres, una mena d’abisme amb monstres al fons que no teníem cap ganes d’explorar. Per desgràcia, de tant en tant ho havíem de fer. Per molt elevada que sigui una xarxa, poca cosa pot contra dos equips de xutadors maldestres: tard o d’hora acabàvem penjant la pilota. Llavors es feia el silenci absolut. Tothom es quedava quiet al lloc on estava, mirant el culpable. Aquest empassava saliva: sabia quin era el càstig. Perquè confessar que havíem perdut la pilota no era una opció: els mestres segur que ens penjarien dels polzes al mig de la sala d’actes per a escarni públic i advertència a futurs transgressors. Si haguéssim tingut quatre o cinc anys més haguéssim entès que els nostres educadors preferirien una pilota menys que el que ens costava recuperar-la.

Perquè era tota una odissea. Perillosa i secreta. El perpetrador, sovint acompanyat del seu millor amic, que en una mena de pacte d’honor no establert es veia obligat a fer-li costat, s’esmunyia per una zona de la reixa que estava donada, segurament pel munt de vegades que havíem hagut d’usar aquesta sortida prohibida. Llavors començava un literal descens als inferns, perquè el desnivell era bastant important. Anant amb compte de no relliscar pel terreny rocós, anaves baixant poc a poc sota la mirada atenta d’unes desenes de parell d’ulls que s’havien quedat a l’altra banda de la tanca. Segurs.

Dins aquesta jungla no sabies que t’hi podies trobar. Els matolls segur que amagaven bèsties salvatges (alguns parlaven d’haver vist serps, possiblement només una llegenda urbana), però el més terrible estava al fons del precipici. Tenies molta mala sort si la pilota havia rodolat tant a baix. Perquè allà hi vivia una raça de mutants radioactius que berenaven nens com nosaltres. Ningú no sobreviuria una topada amb ells.

Així era com estàvem d’aïllats en la nostra infantesa, en els primers anys del postfranquisme, de les realitats socials del nostre país. Els habitants del gorg era un grup de gitanos condemnats a sobreviure en barraques mal plantades en una mena d’abocador abandonat. Per a nosaltres, burgesets de classe mitja catalana protegits dels mals del món pels nostres pares i mestres, els gitanos eren pràcticament irreals. Éssers d'un altre planeta que vèiem de tant en tant a la televisió, normalment associats a notícies poc agradbles. La Catalunya dels anys setanta era homogèniament blanca, amb l’única diferència palpable proveïda per l’idioma que parlaves a casa. I els estrats econòmics, almenys al lloc on vaig créixer, es barrejaven ben poc. Per sort, sembla que un dels efectes secundaris de la globalització és que els éssers humans ja no som tan estranys els uns pels altres.

Feia segles que no havia pensat en aquells gitanos, que ens deurien trobar tan marcians com nosaltres a ells. No vaig sentir mai cap història d’enfrontaments. Alguna d’interacció pacífica potser sí, però em sembla que era més inventada que altra cosa. Els nostres universos no es creuaven. Els jugaven a pilota al fons del seu pou, nosaltres a dalt de tot del penya-segat, i res no ens feia pensar que en el fons no érem tan diferents els uns dels altres.

[30 d'octubre del 2006]

7 comentaris:

Clidice ha dit...

Molt interessant aquest estudi sociològic de la constatació del "nosaltres" i l'"ells". I, a la jungla, no hi trobaves coses pitjors que les serps? com algun saltamartí, per exemple? ^^

Júlia ha dit...

Em temo que encara hi ha molts prejudicis a l'hora de 'barrejar' pel que fa a les escoles.

Aris ha dit...

Ostres, m'he sentit transportat en el temps...jo anava a agafar el metro a Pubilla Casas i més d'un cop havia tingut que correr empeitat pels gitanos que volien les meves sebagos...

Joan ha dit...

El meu pati d'escola era de l'estil, amb el reglamentari camp de bonys amb tanca altíssima i, més enllà, territori desconegut penjat avall.

Brian ha dit...

No hi entenc de futbol, però diria que el nano de la foto que porta la pilota té un estil impecable.

Galderich ha dit...

Fantàstic això de recuperar apunts històrics com aquest!

Assumpta ha dit...

Ostres, m'ha agradat molt, m'hi he transportat i tot... ja us veia baixant amb compte, amb por... :-)

BRIAN, no tan sols té bon estil sinó que porta les millors botes, t'hi has fixat?