dimecres, 24 d’agost del 2011

Secrets

Tothom hauria d’entendre que el concepte de secret és una fal·làcia. Un secret, en el sentit d'una informació que ningú no sap, només es dona quan el fet en qüestió no s’explica a ningú. En el moment que les dades surten d’una boca per entrar a una orella, la reacció en cadena ha començat, i a veure qui és el maco que l'atura. El secret deixa de ser-ho immediatament. De la mateixa manera, si hi ha més d’una persona implicada en un acte qualsevol, pots pujar-hi de peus: almenys una d'elles xerrarà tard o d’hora, per molt que les altres vulguin mantenir la discreció.

Tot i ser conscient d’això, no puc deixar de sentir-me malament a vegades. Posem que estàs en una reunió social i en un moment donat surt a la conversa la vida sexual d’algú que no és present, per posar un exemple d’una àrea de la teva vida que normalment un s’estimaria més que no es fes pública. Tothom contribueix les poques o moltes dades que pugui tenir, amanides amb tants rumors com sigui possible, amb el lloable objectiu d'animar la vetllada. Així em trobo que sé de bones fonts que el marit d’una noia que amb prou feines conec li està fent el salt amb un paio que he vist només un parell de vegades. Tinc informació privilegiadíssima sobre un peculiar triangle amorós d’estranys que ni em va ni en ve. I en algun lloc de la ciutat, potser a quilòmetres d’on jo sóc, hi ha una persona que no sabrà mai que una colla de tertulians està usant les seves banyes com a tema de xafarderies i rialles. Gent que ni tan sols són els seus amics saben més sobre els drames de la seva existència que ella mateixa.

No puc evitar que m’incomodi la meva situació de superioritat. Primer, perquè no l’he demanada. I segon, és evident, perquè em fa adonar que en unes altres circumstàncies el més probable és que sigui jo qui ocupi el paper de la víctima. Quin secret de la meva vida deu saber mig Manhattan que ni jo mateix ni tan sols sospito? No puc fer res per evitar ser carn de sobretaula. Només puc esperar que almenys la meva vida personal sigui prou sucosa com per proporcionar bones estones a tothom qui la vulgui discutir.

[26 de novembre del 2006]

14 comentaris:

Josep ha dit...

Sempre he cregut que jo sóc poc interessant. I em temo que és cert. Per a tafanejar alguna cosa interessant o entretinguda sobre mi, cal mentir.

zel ha dit...

Home, tots tenim secrets que no voldríem que es sabessin... el problema ve quan, d'una bajanada, els tertulians en munten una pel·lícula en 3D!

Sergi ha dit...

Hi ha gent més propensa que altra a fer públiques dades que els han confiat en secret. Personalment considero una immensa falta de respecte revelar el que algú t'ha confiat, i miro de no fer-ho mai. De la meva boca ningú que no ho ha de saber s'assabenta de res. Altra cosa és el que tu comentes, canviem d'ambient i comentem allò tan típic de 'doncs jo tinc un conegut que...'. Pensem que en aquest altre lloc, amb aquesta gent, no hi ha perill. Però és que probablement no n'hi ha. Primerament és gent que no s'arribaran a conèixer, però en cas que sigui així, si no has dit nom i cognoms, tampoc cal témer res. Hi ha moltes maneres d'explicar les coses, i s'ha d'anar amb cura de no donar informació delatora. I no parlo de tafaneries, és clar que no, això ho trobo malament. Però l'experiència d'algú et pot servir per aconsellar algú altre, i per això l'has de posar una mica en antecedents. Tot el que aprenem és útil, i el fet en sí no és cap secret. El secret és relacionar la persona amb el fet, ja que aquesta persona no té massa ganes que això passi.

Noi, veig que en origen aquest era un blog molt i molt reflexiu. Els temes antics que t'he anat llegint són molt interessants, en el sentit que dónen per parlar molt!

Carme Sala ha dit...

A mi, per molt que em tempti, m'estimo més que no me'n expliquin de secrets...especialment els que comprometen la felicitat d'un amic!
I respecte als meus propis, he après(amb els anys a base d'analitzar els encerts i els errors) a no explicar-los així com així;
De manera que hi ha algunes coses de la meva vida que només sé jo i ningú més.
No sóc gens tafanera, jo, però he de confessar que quan algú n'explica una de sucosa, es fa difícil contenir les ganes de saber...
:-)

El veí de dalt ha dit...

Així és la vida mateixa, no? Acabo de llegir un llibre que refelxiona sobre el poder dels secrets i les apraules. "Corazón tan blanco"; del Marías. Segur que el coneixes.

Júlia ha dit...

Més que por de la traïció amorosa sempre m'ha fet més basarda pensar que em podien estar enredant i que jo podia ser la darrera en assabentar-me'n, això que expliques passa massa sovint. Fer el ridícul és una de les coses que fa més por, encara que no es vulgui reconèixer.

Júlia ha dit...

De tota manera, sense un munt de grans secrets que s'acaben escampant hi hauria molt poques novel·les i pelis interessants.

Júlia ha dit...

De tota manera, sense un munt de grans secrets que s'acaben escampant hi hauria molt poques novel·les i pelis interessants.

Joan ha dit...

Els malentesos, les xerrameques de safareig, les banyes, els secrets a veus, les mentides a mitges, tot plegat és material de sobretaula arreu. Però coneixer i assignar noms i cognoms als protagonistes és bastant més perillós.

Mr. Aris ha dit...

perdona, pot ser no t'ho tindria que dir, però en Leblansky t'ha fet el salt i ha marxat a França amb un nou guionista...bé, coses de la vida...
per cert, comprovació de paraules:
"miedo" i no m'ho invento

... ha dit...

I quanta raó tens! Tots hem format part d'alguna d'aquestes tertúlies alguna vegada, ja sigui desvetllant secrets, escoltant-los o sent-ne el protagonista absent! I qui sigui lliure de pecat que llenci la primera pedra... jo no ho faré!

Salvador Macip ha dit...

A mi també em sembla que la meva vida privada nbo dóna per gaire, però amb una mica d'imaginació es poden fer meravelles...

XeXu, potser sí que es pot fer sense revelar-ho tot, però al final els noms també acaben sortint a la llum. Per cert, insinues que aquest blog ja no és reflexiu???? QUan tinc temps de fer les meves entrades llargues encara filosofo! :-) EL qeu passa és que per algun motiu dec estar seleccionant le sentrades més sucoses. També n'hi ahvia de més lleugeretes...

Maleta, la teva opció és la més sàvia ;)

Veí, no coneixia el llibre, me l'apunto.

Júlia, aquest és el problema mé sgros: ser l'últim! És cert que el ridícul i l'humiliació són el qeu fa més por. I estic d'acord que els escriptors vivim d'això!

Aris, sabia qeu m'acabaria fent el salt, el molt badnarra!

Adbega, em sembla que no hi haurà pedres volant per aquí! :)

Speaker ha dit...

Molt bo l'últim comentari estoic (i solidari): que almenys s'ho estiguen passant bé xarrant de mi.

Jesús M. Tibau ha dit...

potser de forma altruista hauríem de contribuir a les tertúlies alienes, oferint-los material ben sucós