La mainadera

Com si fos dins d'un acudit dolent. Així és com em vaig sentir ahir a la tarda. Estem buscant algú que ens ajudi una mica a la casa i ens pugui fer de mainadera durant els primers mesos després que neixi el nen. Ara mateix tenim una senyora hondurenya, gran persona, mitjana edat, baixeta i panxuda, i amb els típics trets indígenes centreamericans, que ens fa neteges i planxa amb tota la diligència i bon humor del món. N’estem molt contents, és clar, però el problema és que no té gaire disponibilitat perquè també fa altres feines. Així doncs, i molt a pesar nostre, hem començat el procés d’entrevistes, que és un autèntic maldecap. Com pots jutjar si deixaries el teu fill amb una persona de fora de casa només parlant amb ella uns minuts? Suposo que tots els pares primerencs han de passar per una prova de foc com aquesta, però això no li treu ferro al tràngol.

Les primeres candidates tenien totes una tipologia semblant a la que he descrit. No és d’estranyar: el mercat el solen tenir copat immigrants il·legals de Sud i Centreamèrica perquè és una feina que es pot fer d’estranquis sense haver d’ensenyar cap paper. Arribem, finalment, a l’entrevista d’ahir. Per la veu que feia al telèfon, la senyora semblava d’origen caribeny, i parlava amb una greu veu i reposada que em va fer pensar en una matrona massissa i plena de sacsons, de vora cinquanta anys potser, acostumada a criar tots els nanos del veïnat. Si més no seria un canvi a la tònica imperant, vaig pensar.

Truquen a la porta. Obro i em trobo davant d’una mossa enfilada dalt d’uns tacons que la feien tan alta com jo, cames llargues com un dia sense pa, faldilla curta per sobre els genolls, malucs al seu punt just, escot generós, amb un pitram ufanós que treia el cap sense complexes, i una cara d’àngel que no ha trencat mai un plat. Tot això agombolat en un emvoltori de tot just vint-i-dos anyets, com vam esbrinar més tard. Després de comprovar dos cops que no s’havia equivocat, vaig empassar saliva discretament i la vaig convidar a passar. Vam seure tots tres al sofà i va començar l’entrevista. I també la mala estona per a mi.

Us ho podeu imaginar. Al meu costat, la meva dona, a qui no se li havia escapat que la noia estava per sucar-hi pa, em mirava de reüll per veure quina cara posava. Davant meu, el bombonet tropical marcava una cuixa i un bust que havia d’esforçar-me a ignorar cavallerosament. I jo tenia unes ganes de riure que amb prou feines si em podia aguantar. Semblava talment que m’haguessin posat en un d’aquells programes de la càmera indiscreta. Mantenir cara de pòquer i prestar atenció a la conversa en aquestes circumstàncies va ser tot un suplici.

En acabar, acomiadem la candidata i la meva dona, eixerida ella, em pregunta “què t’ha semblat?” abans no tingui temps a reaccionar. I aquest és un d’aquells moments en el que ets conscient que te la jugues amb la resposta. Perquè, per si la cosa no era prou dramàtica ja, a sobre resultava que la granadina (era de l’illa de Grenada, almenys en la localització no havia errat) era, de llarg, la millor que havíem entrevistat fins aquell moment. Com li dic jo a la meva dona que hem de contractar la negra d’impressió enlloc de les sudamericanes rabassudes sense llençar per terra tota la meva credibilitat i guanyar-me un bon mastegot? Vaig començar els arguments de la defensa fent gala de les meves habilitats sofístiques i evitant una contesta directa. Sobretot res de lloar la noia, no fos cas que se’m interpretés malament. El joc dialèctic del gat i la rata es va allargar una estona més, jo sempre en franc desavantatge, fins que la meva dona va esclatar a riure davant la meva cara de pena. Era perfectament conscient de la meva posició incòmode i a més estava d’acord amb mi, només m’estava fent patir una mica. Al cap i a la fi, l’aspecte no ha de ser el més important en una decisió com aquesta. Així com contractaríem sense problemes una vella més lletja que un pecat, Miss Carib 2005 es mereix que la mesurem també amb el mateix patró. Pobreta.

I així estem. Segueix el procés de selecció però la mainadera escultural de moment està al capdavant de la llista. Si l’acabem contractant pot ser una situació si més no divertida. Estic segur que tindrem un munt de visites d’amics masculins durant les hores de treball de la noia, per exemple. I que la meva dona no em traurà l’ull de sobre quan estiguem tots tres a casa (ni parlar-ne de quedar-me a soles amb ella, és clar).

[27 de juny del 2007]

 

Actualització: al final no la vam contractar. En va aparèixer una de millor l'endemà (no físicament, per tota la resta vull dir) i va passar tres mesos treballant per nosaltres. La tria va ser bona, perquè era una noia fantàstica. Ens va saber greu quan vam marxar (i a ella també). Ho sento per la pobra caribenya, però no tinc cap dubte que deuria trobar algú que li oferís feina.