dissabte, 15 d’octubre de 2011

Dissabtes

Els dissabtes són dies de família. Sempre parlo al blog de les coses que faig però per algun motiu encara no havia mencionat els dissabtes. Dissabtes d'aixecar-se mig adormit (per què els ritmes circadians dels nens no entenen la diferència entre dies laborables i festius?), de posar-li un DVD al nano mentre tu intentes allargar una miqueta el son al seu costat al sofà (impossible, perquè t'ha de comentar cada escena de la pel·lícula). D'esmorzar tots plegats amb calma torrades amb mantega i melmelada, tot i que a mi mai no m'han agradat les torrades per esmorzar (però ja m'està bé, perquè s'ha convertit en una mena de comunió que espero que el nano recordi com una tradició entranyable). De perseguir-nos i saltar i rodolar i empentar-nos com si fossim tots criatures i amagar-nos sota els llençols del llit encara per fer per espantar la seva mare, que insisteix que ja està bé de passejar-se en pijama per la casa i que ens hem de vestir o farem tard. D'anar a alguna cita amb un dels seus amics de l'escola i passar-te hores pujant amb ell per tobogans o empenyent gronxadors, fent torns els dos progenitors perquè ja comencen a pesar-nos els anys. D'anar comprar plegats un fish and chips per dinar a la botiga de la cantonada i menjar-nos plegats un platet de patates fregides intentant no escaldar-nos la llengua mentre esperem que ens serveixin la comanda. De posar-li una altra pel·lícula a la tarda per veure si et pots escapar discretament a fer una migdiada. De fer els deures plegats (aquesta setmana toca retallar dels diaris fotos de coses que comencin amb la lletra P). De sortir al jardí a xutar una mica una pilota o ensenyar-li amb paciència a llançar un frisbee. De deixar-lo guanyar als jocs de sobretaula (de moment sobretot versions modernes de l'Oca de tota la vida) i d'intentar guanyar-lo al domino i no poder per molt que t'esforcis. De fer-li un bon bany d'escuma del qual surts més moll tu que ell. De sopar algun plat casolà que ens ha fet amb tot l'amor la cuinera de casa. De convèncer-lo que el dia s'ha acabat i portar-lo al llit, de llegir-li tres contes (només tres!) i de fer-li un petó al front abans que tanqui els ulls. Quin gran dia, els dissabtes.

12 comentaris:

XeXu ha dit...

Aaaaah, ara ho entenc tot! Tu no vols que et facin català de l'any! Tu vols el títol de pare de l'any!! Que segur que per aquestes terres es porten molt aquestes coses...

Aris ha dit...

Els dissabtes la meva filla de partit de bàsquet i faci fred o calor, tingui mandra o no, la tinc que portar. Queden lluny aquells dissabtes que dormia fins tard...ah, i si veiem una peli té que ser per menys de 12 anys perquè s'apropiat del comandament de TV

Josep ha dit...

I no cal fer coses cares, n'hi ha prou amb que siguin entretingudes i es facin junts.

Ferran ha dit...

Els dissabtes, és curiós, ens semblen grans a tots: amb fills, sense fills, d'aquí, d'allà... Alguna cosa deuen tenir que els fa tan especials (mode visca el cap de setmana activat!)

garbi24 ha dit...

I de les preocupacions que et venen quan el nano de nou anys et guanya als escacs........? Ja et vindrà, i no saps si has d'estar content per lo espavilat que és o pensar que les teves neurones estàn a la baixa. Però bons dissabtes.....

Yáiza ha dit...

Ostres, això sí que és entranyable. I més si ho llegeixes amb una canço maca (i que sona èpica) de fons, encara que no tingui res a veure amb el tema... I el xicot, de fons, ballant i fent el ruc. M'has arrencat un bon somriure... Segur que el "nano" també ho trobarà entranyable d'aquí uns quants anys. I se sorprendrà que son pare pogués escriure coses tan "nyonyes" quan ell era petit!

Rokins ha dit...

el concepte rutina està molt desvalorat. A vegades hi han rutines fantàstiques...
Després d'un dia manis i concerts només espero un tranquiliiiiiiiissim diumenge de sofà amb parella, peli i crispetes...

SM ha dit...

Res de pare de l'any, Xexu: ho faig per vici, que és molt divertit això de deixar-ho tot de banda i jugar amb la criatura.

Aris, suposo que jo també vaig cap aquí...

Exacte, Josep. És més amb qui ho fas que què fas.

Ferran, recordo els dissabte sense nens i sí, tampoc no estaven malament ;)

Garbí, els nostres cervells van a la baixa, els seus pugen.

Yáiza, espero que noi trobi que el seu pare era un nyonyo! :)

Rokins, és cert que hi ha rutines que no et fa cap mandra que es repeteixin!

Clidice ha dit...

Fet i fet, els millors records són d'aquests moments :)

Alyebard ha dit...

Són dels millors moments, i crec que s'han de gaudir a fons. Llavors es fan grans en un moment i ja no tornen aquestes estones de fer-se pessigolles.

El porquet ha dit...

Vaig veure el post el dissabte passat però no he tingut temps de llegir-lo calmadament fins ara.

Preciós i molt i molt tendre. Quina sort té de tenir uns pares com vosaltres! Tot el dissabte pivota al seu voltant! ... com ha de ser, d'altra banda.

Espero, doncs, que demà torni a ser un gran dia com el que expliques.

SM ha dit...

porquet, resulta que el dissabte següent va ser tot el contrari, treballant i a milers de quilòmetres de distància.... ho vaig mig recuperar el diumenge, per sort.