dilluns, 14 de novembre de 2011

Algunes reflexions sobre la guerra

Per celebrar Remembrance day, un amic m'ha portat aquest cap de setmana a fer paintballing, aquella mena d'esport on et passes el dia al mig del bosc disparant pilotetes plenes de pintura a la gent. Una experiència interessant. M'ha donat una mica l'idea de com deu ser la vida en un camp de batalla, més enllà de la impressió que m'havia emportat de les pel·lícules i els llibres. Això m'ha permès arribar a certes conclusions sobre la guerra. Aquí van.

- La guerra cansa. Al final de la sessió no m'aguantava de peu. Això de córrer i saltar i ajupir-se i rebolcar-se pel terra i tornar a córrer és un exercici fabulós. Cal estar molt en forma.

- La guerra és una cosa de joves. La majoria del públic eren quitxalla, amb una representació exagerada (i un tant espaordidora) de la franja dels tretze als setze anys, molts d'ells celebrant aniversaris. A aquests no se'ls esgotava l'energia. Els més granadets, com jo, a partir de la quarta batalla ja estavem arrossegant els peus. Entenc que no ens vulguin com a reclutes.

- La guerra embruta. Als camps de batalla hi ha fang i sorra i acabes fet un desastre encara que vagis en compte. Encara no sé com trauré tot el fang que tinc a les botes. Molt poc higiènic.

- A la guerra matar no és el més important. Estàs més preocupat per evitar que et matin. Jo vaig optar per trobar un racó tranquil darrere una barricada i anar disparant bales de tant en tant sense ni treure el cap ni apuntar. No era perquè si et tocava una bala estaves eliminat d'aquella batalla, sinó més aviat perquè les maleïdes boletes de pintura feien un mal de mil dimonis quan t'impactaven. Imagina't ara amb bales reals, que a més de mal et poden matar de veritat. No: molt millor esperar que sigui l'altre qui vingui a atacar. És clar, que si tots els soldats pensessin així les batalles no s'acabarien mai.

- Una dona amb una arma a la mà és tan perillosa com un home. Sempre havia cregut que les noies soldat tenien desavantatge, però no. Anàvem tots coberts amb una granota negra i un casc amb visera i tapaboques que amagava la cara. Després que a la primera batalla l'equip contrari ens hagués fet pols i hagués conquerit el fort que defensàvem, vam tornar al camp base a repostar. Quan ens vam treure els cascs vam veure que el 80% de l'enemic eren noies de vint anys (nosaltres erem tots gamarusos de més de trenta). Derrota i humiliació.

- Jo a un camp de batalla durava dos minuts. A la primera confrontació del dia vaig perdre el carregador de la meva escopeta i em vaig quedar sense bales. A la segona vaig sortir corrent tan bon punt va sonar el xiulet d'inici i em vaig estavellar contra un arbre després d'una gloriosa patinada sobre el fang i un derrapada espectacular pujol avall. A la tercera em vaig passar una bona part de l'estona intentant disparar i queixant-me que l'escopeta se m'havia encallat (no havia tret el seguro). A la quarta em vaig voler fer l'heroi (ja estava tip de quedar-me amagat esperant que algú trobés un angle per disparar-me a traïció) i vaig fer una correguda a camp a través quan vaig estar segur que no hi havia cap enemic mirant (em van cosir a trets). A la cinquena vaig aconseguir arribar indemne a una mena de búnker on estava totalment protegit i vaig optar per fer la gloriosa i més segura feina de franctirador. Vaig tenir un paio davant meu deu minuts sencers, la major part d'ells sense cap protecció, i vaig ser incapaç de tocar-lo malgrat buidar tot el meu carregador.

- El millor després d'una batalla és una banyera calenta. Senta de meravella. Hauríen de ser obligatòries als campaments, no sé com pot un anr a guerrejar sense saber que li espera una banyera calenta al final del dia.

13 comentaris:

Aris ha dit...

haw haw haw molt bo, estic d'acord amb tu, aqui hi ha una versió amb lasser, però també està ple d'aniversaris, gent jove i tot el que dius. L'únic es que no t'embrutes i el lasser no fa mal, el humiliant perquè s'encen tot el vesti de vermell i tothom veu que t'han matat. A la meva filla li encanta i tots els seus amics fan les festes en aquest lloc.(per cert les nenes son reialment hàbils en aquest joc ¿?)

Francesc Puigcarbó ha dit...

a les guerres abans morien soldats, ara moren civils innocents. Ja vaig dir ahir que em sembla obscé jugar a les guerres de broma, és una questió massa seriosa per anar-hi jugant.

Galderich ha dit...

I tota la mística de la guerra? Ja veig que encara et falta veure moltes pel·lícules de Hollywood... et veig poc marcial!

Alyebard ha dit...

Acabes de descobrir només 1% de la guerra. Et falta l'increïble avorriment entre combat i combat. I a més has fet d'infanteria que són els que més pringuen. Bona?? manera de celebrar el poppy day ( estan sonats aquests britànics)

Allau ha dit...

A mi, com a en Francesc, aquesta mena de jocs m'angunieja, encara que s'expliqui amb el teu lícit bon humor.

Clidice ha dit...

Em decanto pel Francesc i l'Allau, en aquestes coses, malgrat que m'has fet riure amb la descripció del teu debut espectacular en l'art de la guerra, no tinc gaire sentit de l'humor. Diguem que temo que "normalitzen" massa quelcom que hauria d'estar bandejat del nostre imaginari.

Brian ha dit...

Quan els meus nanos eren petits, a ca la meva germana hi havia un póster de Charles Chaplin amb un equipament de campanya molt sui generis, que, entre altres estris, incloïa una banyera. El meu fill, després de mirar-se'l amb atenció, li va preguntar al meu pare: "avi, quan tu vas anar a la guerra anaves vestit així?"

Marta ha dit...

Sort que en aquesta guerra, no hi havia massa conflicte polític, ni territorial, ni petroli pel mig, ni voluntats expansionistes..... bona setmana!

SM ha dit...

Millor que la gent alliberi la seva agressivitat amb boles de pintura que no al camp de batalla, no trobeu? Ignorar que la gent té instints violents no soluciona el problema, és més efectiu donar-los un succedani. I per a la resta dels mortals, que espero qeu siguem la majoria, és una manera fantàstica per reforçar la idea que batallar és tremendament absurd. Qui s'allisti després d'haver provat el paintballing realment es mereix tot el que li espera i més. És una experiència interessant, de veritat, més que no simplement un joc.

Brian, la banyera i el ratllador de formatge són imprescindibles per a tot soldat! ;)

Marta, cap d'aquestes raons justifiquen anar a fer el soldat, ni tantes d'altres, per molt nobles que semblin! Les guerres seria millor lluitar-les per ordinador.

Alba ha dit...

A mi això de la violència també em fa força angúnia, però Umberto Eco té una carta oberta al seu fill en què diu que li regalarà una pistola de joguina i reflexiona sobre aquests jocs... tot plegat força interessant.

Per cert, Salvador, que al camp de batalla probablement aguantaries 1'58'' (o 59'') més que jo!

Júlia ha dit...

De fet tant de bo totes les guerres fossin així. No ens n'adonem però l'antiga mentalitat bel·licista és present a molts jocs suposadament innocents: els escacs, el parxís, el penjat...

Els esports com el futbol també tenen molt de 'batalleta'.

Tenim necessitat de fer broma de les coses serioses i ja s'ha vist que voler mentalitzar els infants sobre els jocs bèl·lics és una bajanada d'adult progre, jo crec que tothom una mica centrat sap diferenciar un joc del que no ho és.

LEBLANSKY ha dit...

que totes les guerres siguin com aquestes, o en tot cas, com un joc de rol!

Joan ha dit...

Si no confonem els termes tot anirà bé. Més guerres de mentida i menys de veritat.

En el joc ets una paio divertit que acabarà per fer-nos riure explicant-ho, i en la realitat series un altre mort per enterrar. Que puguem riure del mal soldat és la clau!