...a escrirue un post de comiat de l'any (o de benvinguda del següent), i suposo que això és un bon resum de com ha estat el 2011 per a mi: intens. Vaig començar-lo apuntant-me a col·laborar amb
El Periódico i el
Via lliure de RAC1, dues activitats molt divertides però que requereixen una mica de temps per fer-les amb cara i ulls. Per sort (per veure-ho pel costat positiu) a l'octubre van tancar el blog que escrivia a
El Mundo i vaig poder anar menys estressat. Però tampoc és que ho hagi notat gaire, perquè les meves dues feines han estat especialment actives darrerament (i per això el blog ha continuat amb serveis mínims). No m'entretindré explicant-vos els nous projectes que he iniciat al laboratori perquè seria massa tècnic, i dels literaris encara no us en puc donar detalls, així que us haureu de fiar de la meva paraula.
Sí que puc dir que aquest any m'he
embolicat en un tema que m'està xuclant molta energia, com us mig havia anunciat, i que avança a bon ritme. És un repte molt divertit que veurem al llarg dels propers mesos si es converteix en realitat o no (sóc optimista). A vegades paga la pena prendre certs riscs... L'altre projecte literari inesperat de la segona meitat del 2011 ha estat deixar-me enganyar per un amic a fer de co-editor d'un recull de narracions, cosa que m'està traient més temps del que em pensava però que a la vegada em permet aprendre un munt. Com per exemple que se't posen per corbata quan has d'editar el text d'algú que escriu molt millor que tu. I que n'hi ha que encara que escriguin pitjor no volen sentir els teus consells... En fi, els escriptors som gent curiosa.
A part d'això, el 2011 ha estat literàriament l'any del meu tercer llibre de divulgació, que ara està en fase de correccions després de dotze mesos de recerca i redacció. Sortirà el 2012, espero, però encara hem de fer-hi alguns canvis, així que no es publicarà durant el primer trimestre com estava previst inicialment. Va sobre els impactes ètics i socials dels nous descobriments científics i espero que sigui un llibre que, sense deixar de ser per a tots els públics, com els altres, faci pensar una mica. Ja n'anirem parlant. I mirant enrere, el 2011 vaig publicar una
novel·la juvenil i un llibre de
lliçons d'anglès, tots dos a mitges. També és a mitges el de divulgació, cosa que vol dir que des d'
El joc de Déu (que, per cert, va guanyar el
Premi Ictineu aquest any) no publico res en solitari. A veure si ho arreglo aviat.
Al blog he reduit l'extensió i freqüència de les entrades, comparat amb l'any passat, però he estat més actiu al
twitter (i de rebot al
facebook), on puc dir coses (espero que) interessants sense haver d'invertir tant de temps. Bé, la veritat és que en 140 caràcters la majoria de vegades no escric res profund, però almenys puc penjar fotos com la que encapçala aquest post...
Precisament piulava al twitter que en els darrers quatre anys he vist gairebé 1400 pel·lícules (segons diuen els arxius del videoclub al qual estem subscrits) i he llegit molt menys llibres, una altra conseqüència d'anar de bòlit (s'acaba més ràpid una pel·li que un llibre). Els d'
El Periódico em van demanar que votés en el seu llistat de
llibres de l'any, però em sembla que hagués fet més bona feina en el top ten cinematogràfic, sobretot si tenim en compte que acostumo a llegir llibres endarrerits i que la fracció interessant de la collita actual no me l'he acabada ni de bon tros.
El 2012 comença amb moltes esperances i un grapat de projectes, tant científics com literaris, esperant sobre la taula dels qui tenen poder i criteri per donar-los llum verda. És curiós com s'assemblen els mecanismes de les meves dues professions, des del fet de passar-se el dia escrivint a haver de dependre d'un comitè d'experts que et doni el vist-i-plau. Esperem que al llarg de les properes setmanes rebi alguna bona notícia... I sinó seguirem endavant, com sempre!
I aquest era el meu resum del 2011. Espero que el 2012 sigui un bon any per a tots, malgrat que les coses no és que pintin gaire bé a nivell econòmic... Ens llegim.
És una història curiosa. Tot va començar amb un tuit. Un amic va anunciar al twitter que estava llegint Ullals. Una amiga seva va preguntar si valia la pena. Ell va dir que sí i jo no vaig poder evitar ficar-me a la conversa i, mig en broma, fer propaganda del llibre. Ella va dir que se'l llegiria. Jo em pensava que la cosa s'acabaria aquí, però no. Un parell de dies després m'enviava un missatge dient que volia parlar amb mi. Resulta que no era una lectora qualsevol. Treballava a una empresa que s'encarrega d'aixecar i promocionar projectes cinematogràfics (són la gent que hi ha darrere d'èxits com Pa negre o Eva) i tenia un client que estava buscant una història exactament com aquesta. El client, un muntador experimentat que volia fer el salt a la direcció, va llegir el llibre immediatament i va dir que li anava com anell al dit i que volia comprar-nos els drets. Tot plegat una feliç coincidència, de principi a fi. 
Hi ha qui pensa que no. Per exemple, la gent del 365d365e, que després de gairebé un any de penjar al seu blog entrevistes a tota mena de gent (jo un d'ells) per a ser llegides de franc, ara llancen la proposta de traslladar el format al paper (llegiu aquí sobre l'entrevista que els fan al darrer Presència). Un pas enrere? A mi em sembla que no. Potser estic antiquat, però m'agrada la idea de tenir una revista de paper a les mans. I a més estic segur que l'Oriol i el Carles faran un producte únic i de molta qualitat. Bé, tan segur estic que he acceptat col·laborar-hi i a més m'hi he fet subscriptor. Necessiten reunir una mica de capital per posar el projecte en marxa, per això han acudit al micromecenatge i ofereixen subscripcions a l'abast de totes les butxaques. Col·laboreu-hi si podeu, ni que sigui perquè és una iniciativa poc habitual en el panorama català i val la pena donar una oportunitat als emprenedors.
