Us penjo avui el videoclip de la cançó que Carles Pastor ha fet amb Miquel Gil a partir d'un poema de Manel Alonso. Una bonica interpretació d'uns versos sobre un tema important.
un cantautor que val la pena conèixer, i un tema vergonyós, que posa de manifest una societat on la violència encara té el seu pes i fins i tot el seu prestigi. El maltractament de les dones per part dels homes només és el punt culminant d'una actitud violenta, "xulesca" que encara té el seu públic, que encara és ben vista i promoguda per gran part de la societat. Els homes encara es creuen amb l'obligació de demostrar el seu valor, i força i domini envers els altres, començant per petites coses com la forma d'agafar una copa a la barra d'un bar, com la forma de conduir i acabant, malauradament, en una violència contra les dones o els infants que no fa altra cosa que demostrar les seves mancances. Passaran dècades, segurament generacions, fins que aquesta xacra de la societat no s'acabi, i no acabarà si no es fomenta entre els homes actituds més properes a la tendresa. Per exemple, fa poc, en una botiga, al meu fill de dos anys una dona li va dir que els xiquets no ploren, que això és cosa de xiquetes. Ja hi som, l'home ha de demostrar la seva força, amagar els sentiments, ser el dur, portyar els pantalons i, si cal, donar un cop de puny a la porta.
He escoltat la cançó, i com a cançó no m'acaba de fer el pes... musicalment, o el que sigui. Però el tema del que tracta és molt interessant, i poc conegut, suposo. Justament avui he llegit un altre post sobre la violència de gènere, concretament una narració de primera mà d'una dona afectada. Sempre és interessant tenir un punt de vista real!
Gràcies per aquesta música, Salvador. Ho miro avui, ja dijous... Jo no ho coneixia. A mi sí que m'agrada -i molt- la música que sona. El tema, bé... no sé massa el que tardarem a resoldre'l. Com passa amb tants d'altres, cal aprendre a conviure amb les innombrables xacres que ens envolten... Em sembla bé que hi hagi qui se n'ocupi i miri de combatre-les per tota mena de mitjans. La cançó sempre ha sigut una arma eficaç. Que hi hagi sort, doncs...
4 comentaris:
un cantautor que val la pena conèixer, i un tema vergonyós, que posa de manifest una societat on la violència encara té el seu pes i fins i tot el seu prestigi. El maltractament de les dones per part dels homes només és el punt culminant d'una actitud violenta, "xulesca" que encara té el seu públic, que encara és ben vista i promoguda per gran part de la societat. Els homes encara es creuen amb l'obligació de demostrar el seu valor, i força i domini envers els altres, començant per petites coses com la forma d'agafar una copa a la barra d'un bar, com la forma de conduir i acabant, malauradament, en una violència contra les dones o els infants que no fa altra cosa que demostrar les seves mancances. Passaran dècades, segurament generacions, fins que aquesta xacra de la societat no s'acabi, i no acabarà si no es fomenta entre els homes actituds més properes a la tendresa. Per exemple, fa poc, en una botiga, al meu fill de dos anys una dona li va dir que els xiquets no ploren, que això és cosa de xiquetes. Ja hi som, l'home ha de demostrar la seva força, amagar els sentiments, ser el dur, portyar els pantalons i, si cal, donar un cop de puny a la porta.
He escoltat la cançó, i com a cançó no m'acaba de fer el pes... musicalment, o el que sigui. Però el tema del que tracta és molt interessant, i poc conegut, suposo. Justament avui he llegit un altre post sobre la violència de gènere, concretament una narració de primera mà d'una dona afectada. Sempre és interessant tenir un punt de vista real!
Gràcies per aquesta música, Salvador.
Ho miro avui, ja dijous...
Jo no ho coneixia.
A mi sí que m'agrada -i molt- la música que sona.
El tema, bé... no sé massa el que tardarem a resoldre'l. Com passa amb tants d'altres, cal aprendre a conviure amb les innombrables xacres que ens envolten...
Em sembla bé que hi hagi qui se n'ocupi i miri de combatre-les per tota mena de mitjans. La cançó sempre ha sigut una arma eficaç.
Que hi hagi sort, doncs...
Tens raó, Jesús, cal un canvi que pot tardar generacions a arribar.
Publica un comentari a l'entrada