Històries ben naturals

[Amb aquest títol, la Biblioteca del Museu de Ciències Naturals de Barcelona acaba d'editar la seva setena guia de lectura (aquí les teniu totes). Em van demanar si els podria fer un text introductori i com que el tema de la ciència en la literatura em toca de prop vaig acceptar el repte. Aquí en teniu el resultat. I ja em perdonareu si m'he donat el gust de citar Pío Baroja i Michael Crichton a la mateixa frase.]

La ciència i la literatura tenen més relació del que a vegades ens pensem. Potser una de les raons és que els científics escrivim molt. Constantment, de fet. Recordo que, fa molt de temps, en una classe de postgrau, el professor ens va preguntar què érem. “Científics”, vam contestar tots sorpresos. “No”, va dir ell. “Sou escriptors professionals: us donen diners pel que escriviu”. I tenia raó. Hem explicar a les revistes especialitzades els resultats de les nostres investigacions, per exemple, i hem d’omplir fulls i més fulls per demanar diners al govern i a les fundacions privades, per poder així finançar la nostra recerca. A vegades ens passem setmanes enganxats a l’ordinador, teclejat tot el dia, sense ni tan sols posar els peus al laboratori. I malgrat tot, ningú considera la feina del científic tingui res a veure amb una carrera de lletres. Semblaria fins i tot contradictori, mesclar aquests dos móns, però per nosaltres és el més natural. Tenim molt clar que no es pot ser un bon científic sense saber escriure bé.

Per altra banda, la ciència és una font inesgotable d’històries apassionants, i ho dic de la manera més objectiva possible. No és estrany, de fet: la nostra professió és semblant a la dels detectius, sempre buscant respostes a un nou misteri, sempre pendents de les noves pistes per desemmascarar el culpable. Un es pot sentir tan atrapat llegint les aventures d’un jove Darwin donant la volta al món, o les intrigues i el joc brut que hi pot haver en un laboratori de recerca d’alt nivell, com amb la millor de les novel·les negres. No és d’estranyar que molts escriptors recorrin a la ciència tot buscant inspiració per la seva propera obra.

És fàcil trobar exemples d’aquesta profitosa relació bidireccional entre literatura i ciència. Sense anar més lluny, en aquesta guia de lectura veureu que el Museu compta amb un fons important d’obres de ficció i poemes escrits al voltant de les ciències naturals, alguna d’elles fins i tot per autors que són a la vegada científics. És curiós que molta gent se sorprengui encara en veure que un investigador publica un llibre de ficció, com si fos una mena d’intrusisme laboral. No s’adonen que, com deia abans, tenim molta pràctica a expressar-nos per escrit i, el que és encara més important: en la nostra feina no podem deixar mai de fer anar la imaginació. Inventar-se una hipòtesi que permeti explicar una observació biològica (i que després haurem de comprovar experimentalment si és certa) és un exercici que activa les mateixes zones del cervell que s’encarreguen de construir les trames de les obres de ficció. És ben lògic que més d’un de nosaltres es decideixi un moment o altre a fer el salt.

Hi ha molts exemples de científics que han estat escriptors d’èxit, com Pío Baroja o Michael Crichton, ambdós metges, per citar-ne un parell a l’atzar. I també molts autors sense una educació formal en el tema que han sabut utilitzar amb èxit els recursos científics en els seus llibres. Per mi és un gran plaer poder barrejar les meves dues passions, la ciència i la literatura, tan com a escriptor com quan faig només de lector. Jo convidaria a tothom a aprofitar l’oportunitat que ens brinda aquesta guia i tastar sense reserves aquest fèrtil gènere híbrid de ciències i lletres, si no ho ha fet encara, o a repetir si ja n’és un consumidor habitual. Els descobriments que farem en les planes d’aquests llibres no ens deixaran indiferents.