dimecres, 18 de juliol de 2012

Miracles perversos (post Sant Jordi, 8 de 7)

[Pròleg: Quan vaig penjar la tanda de crítiques post Sant Jordi d'aquest any, em vaig deixar un dels llibres que havia anunciat que comentaria. El motiu va ser logístic: me l'havia oblidat a Barcelona. Ara que he fet una baixada ràpida a la capital, he pogut recuperar-lo, llegir-lo i completar totes les ressenyes previstes, que al final seran 8 i no 7, d'aquí la confusió intencionada al títol...]

Em deia una amiga meva l'altre dia que tinc una manera molt masculina d'escriure. No és necessàriament un elogi, ni tampoc un defecte. És més: té poc a veure amb les hormones i molt amb l'estil que esculls. Vull dir que hi ha dones que escriuen d'una manera masculina (Agota Kristoff és el primer nom que em ve al cap) i homes que saben fer-ho a la femenina (com algun llibre de l'Eduard Márquez, per exemple). Depèn només de com enfoques la narració. Això ve al cas perquè he trobat que els Miracles perversos de la Carme Torras són com una novel·la del Paul Auster vista des d'un punt de vista d'una dona. I això, ara sí, ho dic com tot un elogi, perquè no és una cosa gens fàcil de fer.

A la Carme no li fan por els gèneres tradicionalment dominats per homes, com la ciència-ficció (i més encara de robots!). Llegiu La mutació sentimental i veureu com se li pot donar un tomb original i fresc a un tema clàssic com aquest. Amb la seva darrera novel·la se'n torna a sortir, ficant-se de ple en aquests jocs perversos metaliteraris que feia l'Auster en el seu bons temps, però d'una manera menys freda i molt més centrada en els sentiments. L'argument gira al voltant d'un home que descobreix que un desconegut ha escrit un llibre sospitosament semblant a la seva vida i, és clar, vol conèixer-lo. Aquest és el pol austerià de l'argument, però el llibre de fet es va explicant a partir de la història d'una vídua que rep uns emails anònims que poc a poc la van trasbalsant més i més.

A partir d'aquestes dues línies misterioses, la Carme construeix, sorprenentment, una novel·la romàntica. No m'ho esperava, tal com havia començat el llibre, i he de dir que em va enganxar. Tot plegat culmina amb un final d'una intensitat molt cinematogràfica, que em va semblar rodó. I aquí és on ve la trampa d'aquest llibre. Després del final, n'hi ha un altre que ho canvia tot. Em va semblar un recurs genial: el lector pot escollir amb quin dels dos prefereix quedar-se, amb el final feliç o amb el tràgic (que depenent de quin personatge s'ha guanyat la teva simpatia és el primer o el segon). Jo, que tinc una vena Wertheriana, tinc clar quin escullo, i l'altre l'esborraria, però he d'admetre que aquest doble gir del final li dóna una gràcia extra a la història que a mi no se m'hagués acudit.

No us deixeu enganyar per una portada tirant a neutra, ni per una poc afortunada elecció tipogràfica (la font que representa els emails fa mal als ulls): malgrat la primera impressió, aquest és un llibre intens. Si no heu llegit res de la Carme, aprofiteu per descobrir-la. No tothom és capaç d'escriure una història tan sentimental com aquesta sense que li surti empalagosa. Ni tampoc hi ha gaires escriptors a casa nostra que puguin aguantar una partida a l'Auster jugant amb les seves cartes. Només m'ha carregat una mica un personatge femení secundari que dóna la rèplica a la protagonista, però per la resta he trobat que és un llibre original, amb un bon ritme, que manté l'atenció i que deixa amb un bon sabor de boca.


10 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

No he llegit res de l’autora. L’apunto, gràcies.

jomateixa ha dit...

en començar a llegir no n'estava segura, però finalment, també l'anotaré als pendents.

b.a. ha dit...

És un libre especial que es mereixia un post amb títol especial.
Una mica "casteller" sí que sona...

Elfreelang ha dit...

Et faré cas i miraré de firar-me'l per passar a fer cua de la llista pendent d'imprescindibles a llegir!

Anònim ha dit...

El més gran honor: que l'autor del Joc de Déu in person digui textualment "a mi no se m'hagués acudit". Gràcies, casteller, per la injecció de moral :)

James Blake ha dit...

Ups, no pretenia deixar un comentari anònim, però suposo que la signatura no era difícil de deduir ;-)

Salvador Macip ha dit...

Mr Blake, de fet era més escaient deixar un comentari anònim, molt a to amb el llibre! ;-)

Assumpta ha dit...

Ostres, tot el que dius m'agrada, tot... la part ciència ficció, que s'hi barregi una història romàntica, que et trobis amb dos finals... Però, clar... jo tinc els meus dubtes de sempre :-))

Salvador Macip ha dit...

Assumpta, aquesta em sembla qeu t'agradaria a tu i tot. No hi ha cap escena fora de to ni res desagradable. És pràcticament per a tots els públics!

Assumpta ha dit...

Uiiiiiiiiii... ara mateix la poso a la llista de la biblioteca!! :-)))