dijous, 30 d’agost de 2012

Hem nedat a l'estany amb lluna plena

[S'acaba ja la tanda de les reposicions d'estiu amb la segona entrada més visitda de la història d'aquest blog (o ho era almenys fins la reposició de fa un parell de setmanes). Sembla que Raimon Esplugafreda deu tenir més fans per la xarxa del que es pensa...]

Tenia onze o dotze anys i havia descobert ja que m'ho passava més bé llegint que jugant a futbol. Moltes hores lliures acabava a la biblioteca de l'escola, molt ben assortida, i que comptava a més amb una terrasseta assolellada. Un lloc fabulós per perdre's dins un llibre. Fins i tot em vaig apuntar com a voluntari a no sé quina activitat relacionada amb la biblioteca com a excusa per poder-hi anar més sovint i gaudir de més hores de lectura. Aquesta idea també la va tenir una companya de la meva classe, que semblava tant interessada pels llibres com jo, i junts passàvem hores asseguts al sol en silenci devorant planes àvidament.

Per acabar de situar-nos, hem de tenir present que era la primera meitat dels vuitanta. Als qui se'ns començaven a despertar les hormones no teníem ni les pel·lis del divendres a la nit del Canal Plus ni la internet, les fonts inesgotables de saviesa sexual i cossos nus de les generacions posteriors a nosaltres. Ni tan sols hi havia pràcticament topless a les platges. Si algú aconseguia robar-li d'estranquis un Interviu al seu pare, es convertia en un tresor preciat que passava de mà en mà entre crits ofegats d'admiració. Un parell de pits era la imatge més poderosa que podíem conjurar amb tots els esforços de la nostra imaginació.

En aquest context, un dia arreplego un llibre acabat d'arribar amb un títol que em crida l'atenció: Hem nedat a l'estany amb lluna plena, de Raimon Esplugafreda. Començo a llegir-lo i m'atrapa de seguida la història de misteri. Jo estava en aquells moments molt ficat en els clàssics (els hobbits de Tolkien, l'Arthur Gordon Pym de Poe, el Lau de Carles Soldevila, Frankenstein...) i allò em va semblar com una versió més real i contemporània del llibre d'aventures. El millor estava per arribar.

En un moment donat, i sense esperar-m'ho, em topo amb una escena pujada de to, amb petons i fins i tot un cert grau de nuesa que em va fer enrojolir. Era el primer cop que veia una cosa així en un llibre. Em vaig quedar una mica atabalat. Això es podia fer? Era com si de cop i volta algú hagués aixecat el teló. Fins ara els meus móns imaginaris estaven poblats per elfs i criatures assexuades amb més ganes d'explorar el desconegut que d'aparellar-se. S'obria un univers de noves possibilitats davant meu: acabava de perdre la meva innocència com a lector.

Immediatament vaig voler compartir el descobriment amb la meva companya d'exili bibliotecari. Sense cap segona intenció, és clar: sabia que ella ho apreciaria tant com jo. I així va ser. Vam comentar i rellegir el llibre plegats un munt de cops. Ens vam sentir com si compartíssim un secret únic, com si haguéssim accedit a un coneixement prohibit. Ens vam sentir grans de cop i volta. I estic segur que això li va passar a més d'un, perquè Hem nedat es va acabar convertint en un èxit important entre la gent de la nostra edat. Fins i tot els qui no solien llegir gaire.

Quan es va publicar el següent llibre d'Esplugafreda, Potser aquesta nit a Cala Roja, ja tenia dos o tres anys més i entenia millor com funcionava el món. De totes maneres, vaig córrer a llegir-lo. La novel·la seguia un esquema similar a la primera i ja no em va impactar tant, però recordo haver reviscut en certa manera aquelles primeres sensacions. Els seus altres dos llibres, apareguts més tard, ja no els vaig arribar a llegir. El meu viatge iniciàtic s'havia completat i ha sabia volar sol. Però aquella primera aventura es va quedar gravada per sempre més a la meva memòria (fa un quart de segle i encara me'n recordo!).

I el final de la història que us havia promès? Doncs que la meva companya de classe, la lectora insaciable, s'acabaria convertint un dia en la meva dona i mare del meu fill. No puc assegurar que Hem nedat hi tingués res a veure, però qui sap...

No va ser fins molts anys després d'aquelles sessions de biblioteca que vaig saber que Raimón Esplugafreda era un pseudònim. I no ha sigut fins que em vaig posar a remenar internet fa unes setmanes que vaig descobrir que darrera s'hi amaga un tal Jesús Bonals, professor de matemàtiques d'institut nascut a Balsareny l'any 1943. M'agradaria felicitar-lo per haver sabut sintonitzar tan bé amb el que volíem llegir els joves de llavors. Des d'aquí, i en nom de tota una generació: gràcies, Raimón/Jesús!

[Publicat originalment el 23 d’octubre de 2008]

11 comentaris:

anna g. ha dit...

Quan he llegit el títol del post, quelcom s'ha remogut dins meu. És un llibre que forma part de tota una generació, com bé dius tu :)

Elfreelang ha dit...

la lectura servei doncs per molt més del que ens pensem...fin i tot per trobar parella...ho trobo sublim!

XeXu ha dit...

Estava cantat que havia de ser la teva dona! Si estàveu fets l'un per l'altre, ja es veu. Qui et podria dir a tu en aquell moment, i a ella, que un dia tu escriuries llibres i ella te'ls criticaria aferrissadament, sempre per millorar, eh!

Quina història, al principi pensava que era un relat. La innocència de la canalla, els descobriments de tot allò que fins llavors ens era prohibit. Ningú no neix ensenyat, oi?

cantireta ha dit...

Vam tenir el goig de dinar a casa seva! Oh...quin dia més gloriós, i quin home més sensible i educat!
El llibre que esmentes és magnífic, igual que el dia que el vam conéixer a ell i la seva família, i a l'Helena, la filla petita.
Gràcies, m'has fet recordar i ser feliç mentre ho feia!

Salvador Macip ha dit...

Sí que ens va marcar aquest llibre, eh? ;-)

XeXu, tot és absolutament verídic, ho prometo!

cantireta, quina sort qeu vas tenir! M'alegro que sigui una persona maca, la veritat.

Yáiza ha dit...

Oh, m'ha agradat molt això que expliques!!! Jo també vaig llegir de joveneta Hem nedat, però no sé si em va treure tant de la innocència com a tu, potser ja era més grandeta... Però el que més gràcia m'ha fet (és clar) és que compartissis l'experiència amb la teva companya (no tots els nois s'haurien atrevit a parlar-ne amb una noia, no?) i que la companya de classe de llavors hagi acabat sent la teva companya del tot! Què maco! (em poso nyonya, perdona'm!)

Pel que fa el que et comentava l'altre cop, que t'estava llegint, ja et diré el què com déu mana amb un post, però et faig un avançament: molt i molt bé, clap-clap-clap! Vaig agafar el Joc de Déu i no em va durar ni 24h. No és una exageració, me'l vaig polir molt ràpid, i m'ho vaig passar molt bé. I això que estic "d'exàmens"! Ehem... la moralina és que no et penso llegir mai més si he d'estudiar, que això no pot ser! ;)

Yáiza ha dit...

Doncs mira, m'errava prou. He buscat el llibre i, com tots els meus llibres, posa el meu nom, la data i el lloc on el vaig llegir o el motiu pel qual me l'han regalat. Aquest el vaig llegir estant de vacances a Almeria... l'any 2001! Així que tenia 11 anys, jo també. Crec que aquelles vacances també vaig llegir Moll Flanders, del Daniel Defoe. Força més totxo que aquest,... em recordo llegint-lo a l'apartament de les vacances.
L'Hem nedat, sé que el vaig llegir uns quants cops, després, perquè m'havia agradat molt. No tinc el record que em sorprenguessin les escenes de sexe, malgrat que les recordo perfectament! (Així que alguna cosa deu voler dir...). El llibre em va encantar i va ser dels meus preferits una bona temporada. El que no hauria dit mai és que estigués publicat des de tant abans! Ni que l'autor tingués altres llibres, que no he buscat ni trobat mai.
Quan anys després vaig pujar la Pica d'Estats (amb 14), vaig recorda-me molt del primer capítol del llibre... Em va fer il·lusió passar pel mateix lloc que els protagonistes! I res, que aquest post teu m'ha despertat bons records, a mi també. Ara tinc el llibre davant... encara el rellegiré més endavant!

pons007 ha dit...

em temo que ara ja dec ser massa gran perquè em faci tan efecte...

Salvador Macip ha dit...

Yáiza, és que la vostra generació éreu més espavilats. Heu crescut en un món amb internet, mentre que nosaltres érem gairebé prehistòrics! D'aquí les diferències (reafirmades pel fet que a la vegada llegies Moll Flanders, que és molt pitjor!). Però fa gràcia que encara hagueu gaudit de l'Hem nedat. El post dóna per posar-se nyonyo, no pateixis :) M'alegro que El joc de Déu t'hagi servit per "desintoxcar-te" durant els exàmens. Ja me'n diràs alguna cosa més detallada quan tinguis temps.

pons007, em sembla que has perdut la teva oportunitat... ;-)

Anònim ha dit...

Acabo de tornar a compartir l'enllaç per a preguntes sobre el càncer al meu facebook. Estic impacient per la teva propera publicació al respecte!

"I el final de la història que us havia promès? Doncs que la meva companya de classe, la lectora insaciable, s'acabaria convertint un dia en la meva dona i mare del meu fill." Com m'agraden els finals feliços i romàntics a la vida real, com aquest vostre. Segur que no sóc l'única que s'ha posat tova en llegir-ho i li ha vingut una alenada de puresa de sentiments!

Cristina de Tarragona

Salvador Macip ha dit...

Moltes gràcies, Cristina!