divendres, 28 de setembre de 2012

Andy Williams

[Fa uns dies que no dic res al blog perquè amb aquests temps de canvis sorprenents que vivim sembla que s'hagi de parlar necessàriament de política. Ho faré potser en un altre lloc i moment, així que tancaré la setmana laboral amb un post inofensiu sobre música.]

Aquesta setmana ha mort Andy Williams, un crooner d'èxit fa unes quantes dècades, que segur que no sonarà a ningú que tingui menys de 40 anys. No és el meu estil de música preferit, però malgrat tot tinc un lligam especial (i accidental) amb ell. M'explico. A casa meva no compraven discs. Encara que sembli mentida, tinc una família poc musical. És un misteri com he acabat jo amb més de 3500 CDs i una col·lecció de quinze guitarres... El cas és que per casa pràcticament rondaven només els discs que regalava La Caixa, un costum molt arrelat en aquella època (qui de la generació X catalana no ha tingut a les mans el Superexitos del 77?). I allà pels volts del 1975 es veu que li va tocar a l'Andy Williams fer d'incentiu per a l'estalvi. D'aquesta manera, dos casets del senyor Williams van acabar al cotxe del meu pare i, junt amb un dels Payasos de la tele, van ser la (única) banda sonora dels road trips de la meva infantesa. O sigui que me'ls sabia de memòria. I he de confessar que m'encantaven, potser perquè no tenia més opció.

Flash forward trenta anys. En un atac de nostàlgia, vaig intentar trobar la versió en CDs d'aquells dos casets vells i gastats (que encara conservo!). S'havien publicat, però estaven descatalogats, per això es venien a preus prohibitius. Tinc ànima de col·leccionista, però no estic tan malalt... Un el vaig enganxar fa uns anys sense haver de pagar una fortuna, però el segon se'm resistia. Va caure finalment fa un parell de setmanes. És una coincidència que, just ara, la imatge de la cara riallera del Williams i el seu cinturó amb sivella XXL tornin a ocupar un espai preferent al cotxe que em trasllada amunt i avall.

Encara que, com a mi, això dels crooners de veu avellutada no us tiri gaire, poseu-vos una mica romàntics i escolteu com el bo de l'Andy canta  la famosa cançó de Love Story. És una bona manera de començar el cap de setmana.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

Tens raó, millor l'Andy que no pas estar tot el dia cantant: "bailemos el bimbó, bimbó, bimbó ..." ;P Bon cap de setmana :)

Salvador Macip ha dit...

Ah, el Bimbó! Una de les "perles" que conec gràcies a La Caixa! ;-)

òscar ha dit...

els vinils recopilatoris de la caixa eren una de les tradicions musicals de l’any i un dels pioners del concepte “mestissatge” amb aquella convivència de boney m amb lole y manuel, o de carlos mejia godoy (y los de palacaguiña) amb bonnie Tyler, o de elsa Baeza amb leif garret, o de ...

ma mare, que era més d’en tom jones i engelbert humperdick (o un cognom semblant), d’andy williams posava tot sovint el can’t take my eyes of you. crec.

Aris ha dit...

ostres, l'Andy Williams, a casa crec que també en teniem un d'aquests cassettes...encara que el preferit del meu pare es James Last

Deric ha dit...

També recordo aquests discs de La Caixa, de fet, per casa la mare encara deuen córrer uns quants. Eren un bon incentiu que s'ha perdut!