dimecres, 12 de setembre de 2012

Identitats

[Us parlava l'altre dia de la revista Esguard, que ahir s'estrenava, i quw podeu descarregar gratuïtament a l'iTunes. Pels qui no teniu iPad, us poso aquí l'article que he escrit pel primer número.]

Qui hagi seguit als diaris les picabaralles internes d’aquest estiu pot arribar a creure que els catalans no sabem massa bé qui som ni cap a on volem anar. Des que un polític amb més bona voluntat que encert va concedir la catalanitat automàtica a tothom qui viu i treballa a Catalunya, definició que en aquests moments no m’inclou, de tant en tant patim aquesta mena de crisis d’identitat. Deu ser que encara estem buscant el bosó de Higgs que ens permeti explicar de quina matèria estem fets. Ens defineix el lloc de naixement? El dels nostres pares? El de residència? On ens guanyem les garrofes? La llengua que parlem? Les ganes de ser català? 

Vist des de fora, sovint sembla que donem pals de cec. Perquè un dels primers símptomes de la malaltia de l’emigrant és adonar-te que tens arrels. Allunyar-te de casa te les reforça com si te les haguessin regat amb aigua màgica. Els qui diuen que els nacionalismes es curen viatjant han viatjat poc. Pot semblar contradictori, però els humans tendim a funcionar al revés: com més apartats estem dels nostres, més ens sentim part d’ells. No hi ha res millor per prendre consciència de pertànyer a un grup que perdre de vista els teus punts de referència. 

Així és com t’adones que les fronteres són conceptes polítics que no funcionen a l’hora delimitar els sentiments. El teu país el portes dins. El que et fa com ets és la teva cultura, deixem-nos de giragonses, i això no depèn del costat de la duana on et trobes. Les cultures ni es decideixen en un despatx ni s’imposen. Bé, sí que s’imposen, o almenys s’intenta fer-ho, però això no funciona mai: un només canvia si vol, encara que es passin segles intentant-te convèncer que hi ha alternatives millors. 

Jo recomano als qui encara no tenen clar què els diferencia dels seus veïns que surtin a veure món. Per conèixer altres cultures, sí, però també per poder redescobrir la teva, la que sigui, per poder veure-la d’una manera més despullada que quan hi ha per mig les misèries rutinàries del dia a dia. El perill és que et sigui difícil fer marxa enrere, però trobo que és un problema secundari. No és tan important viure en el lloc que t’ha vist néixer com haver entès per fi que, fins el dia que et moris i estiguis on estiguis, formaràs part d’un poble tan únic, imperfecte i bonic com qualsevol altre d’aquest planeta.

8 comentaris:

Clidice ha dit...

I és que viatjar et fa adonar que l'objectiu sempre és poder tornar a la teva imperfecció. Molt bon article.

jomateixa ha dit...

L'article està molt encertat.
Jo no viatjo massa, però se segur que si hagués de marxar lluny pels motius que siguin, enyoraria moltíssim el tros del món on he viscut sempre.

en Girbén ha dit...

L'Emili Vendrell et musicaria l'apunt amb la seua veuassa...
Ja et dic que naltros, que viatgem molt però només per les rodalies de casa, podem certificar el test identitari que avui insinues.

Helena Bonals ha dit...

Ho sento, jo no podria viure enlloc més que a Catalunya. Coneixia el traductor Jordi Arbonès, exiliat a l'argentina, que només somniava tornar.

Joan ha dit...

Amén. I viatjar per comprendre.

XeXu ha dit...

Viatjar aporta moltes coses, la que segurament és més important és amplitud de mires. I que els sentiments no entenen de fronteres, això també t'ho dic.

lolita lagarto ha dit...

la música no té fronteres i té sentiments, triar per triar.. trio aquests sentiments universals que em poden unir a éssers molt llunyans o de ben aprop,tan se val..
trobo que una de les coses que més uneix és saber-se reconèixer persona i sentir-se aprop de tots aquells que ho són, sigui quin sigui el seu origen o localització.
entenc que de lluny les coses es senten de manera diferent, però els sentiments són també mentals i a vegades es crean poc a poc dins la ment, i potser acaben sent la caricatura d'alguna cosa..
el nacionalisme no suma, divideix..

l'he trobat un post interessant

pons007 ha dit...

per mi seria molt dur abandonar la meva terra més enllà d'unes vacances, de moment no em veig capaç