divendres, 18 de gener de 2013

Ressenya: Escafarlata d'Empordà

[Us deia abans d'acabar l'any que volia comentar uns quants llibres que havia llegit recentment i m'havien agradat. Al final durant les festes no vaig tenir gaire temps d'escriure, així que reprendré ara les meves ressenyes. Durant unes setmanes, dedicaré el bloGuejat a fer una mica de crítica dels hits (més o menys) de la temporada. A veure si en trobeu algun que us encaixi.]

No tinc gaire tirada als dietaris. En format de llibre, vull dir, perquè els blogs no deixen de ser dietaris i d'aquests en consumeixo regularment. Potser per això em fa més mandra agafar-ne de paper. En el cas és que a aquest llibre (i al proper que comentaré) hi vaig arribar precisament a través dels blogs. No sé com vaig descobrir el de l'Adrià Pujol, però de seguida em va agradar el seu estil heterodox i destraler. Quan vaig veure que havia publicat un volum basat en els escrits que penjava, sota el nom d'Escafarlata d'Empordà, vaig pensar que valia la pena fer-li un cop d'ull. I puc dir que va ser una bona tria.

Escafarlata és un llibre irregular, és clar, com tots els dietaris. Té moments molt bons, altres de brillants, i altres que són normalets. Però la nota del conjunt és alta, i això és el que compta. Has d'entrar en el joc de l'autor, això sí, aquesta peculiar barreja de memòries, observacions, poemes i jocs de paraules irreverents sense cap mena de fil argumental visible. Personalment m'ha agradat més quan repassava (amb molta ironia i mala bava) històries personals i de la seva família, però la resta de continguts, que denoten un cert toc de tramuntana, també està bé. Hi ha un apunt molt bo sobre el "parent important" que tenen totes les famílies, i un de breu molt aconseguit sobre la llavor de la discòrdia que la Guerra Civil va sembrar als pobles. M'ha agradat també especialment quan parla de com l'expulsen el primer dia de classe o el capítol dedicat al fantàstic art de collonar, que es veu que és el passatemps nacional empordanès.

Se li ha de reconèixer també el mèrit a Pujol d'haver intentat inventar un nou estil, que per manca d'adjectius millors podríem anomenar rap en prosa. O sigui, el que faria l'Eminem si fos català i escrivís llibres. En poesia ja ho havia vist abans (en Josep Pedrals, per exemple), però no m'ho havia trobat mai enmig d'un text. El resultat és, si més no, diferent, tot i que en alguns fragments tant joc de paraules pot semblar forçat i restar naturalitat al projecte.

En resum, és un llibre original, interessant, amb alguns apunts divertits i altres de més seriosos, amb un estil  personal i que vol ser innovador, i un autor que està com un llum. És una bona recepta. I un cop més, és una editorial petita la qui fa l'aposta. Se'ls ha d'agrair la visió i les ganes de córrer riscs.

[Parlant de dietaris, si us agrada el  gènere recordeu que l'amic Jesús Tibau n'ha publicat un fa poc un d'interessant en format digital: Molles per no perdre'm. Ja us en vaig parlar en el seu moment (i avui també el comenta l'Olga Xirinacs), però ara que torna sortir el tema aprofito per fer-ne una mica de propaganda i recordar-vos que té un preu molt econòmic. Feu clic al botó que hi ha aquí sota per veure'n més detalls.]

5 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Ves quina casualitat: escafarlata és la paraula que encapçala una de les pàgines del diccionari quan juguem a l'Scrabble. Porto l'escafarlta ficada al cap, en fils de tabac que em recorren el cervell. Quines coses...
Felicitats per la publicació que anunciaves: ets capaç de dominar els monstres primigenis, el caos, el Golem i tot...

Tirant lo Bloc ha dit...

Gràcies per la recomanació! Jo que sempre et faig cas... ;-)

Jesús M. Tibau ha dit...

Moltes gràcies!

Josep ha dit...

Dir que és L'Eminem català és una lloança o un insult?

jomateixa ha dit...

Les molles també les tinc, i de moment, com ja tinc molts llibres a la llista de pendents no m'hapuntaré l'altre.