dijous, 24 de gener de 2013

Ressenya: La mala reputació

M'estic curant la meva aversió natural als contes a força de llegir reculls d'autores que dominen el format. El darrer és La mala reputació, de Bel Olid, un llibre que va entrar al top ten de narrativa catalana del 2012 que van elaborar els d'El Periódico a partir de les opinions dels seus articulistes. Jo li vaig donar un dels meus vots, perquè us feu una idea del que em va semblar.

La mala reputació és bàsicament un conjunt de relats sobre sexe i desgràcies, tots ells molt directes, dramàtics, fins i tot aspres a vegades. La Bel té un estil molt pelat, cru, que segons com m'ha recordat a l'Eduard Márquez però amb mala llet. Sap portar molt bé els seus personatges i no s'entreté amb artificis, i això la història ho agraeix. Són coses que, personalment, aprecio en un escriptor.

El llibre té moments brillants. Per exemple els tres primers contes, que són una carta de presentació breu i brutal. Després l'agressivitat baixa una mica i fins i tot es permet alguns tocs mig fantàstics, que no sé si acaben d'encaixar del tot amb el to general, i alguna història més poètica que no m'ha fet tant el pes. La recta final torna a ser intensa, sobretot gràcies a Tedi, potser el conte més treballat, realment inquietant (una història que mereixeria més planes), i Mons petits, que et torna a la sensació de desassosec dels primers contes.

El principal problema que li he trobat, i això és culpa del format, no de l'autora, és que pel fet de donar-li una línia temàtica comuna, quan comences un conte i veus una noia passejant pel carrer ja et preguntes quantes frases tardarà en anar-se al llit amb algú o que li peguin una pallissa (o totes dues coses). L'acumulació d'històries impactants fa que, per desgast, les darreres t'acabin impactant menys que les primeres. Però, com deia, això és fins a cert punt inevitable quan parlem de narrativa breu. Els contes de La mala reputació, mirats un per un, tenen un nivell homogèniament alt, amb poques excepcions, i això no és una cosa que et trobis sovint en un recull.

No és un llibre que recomanaria a tothom. T'ha d'agradar que et peguin bufetades (literàriament parlant) i millor no posar-t'hi si estàs deprimit. Ara, l'autora escriu bé i llegir-la és una experiència interessant. Jo m'ho he passat molt bé i us animo a fer-li un cop d'ull.

8 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

No era de llegir contes o relats, ara, m’hi estic afeccionant i m’agrada.
De la Bel només he llegit “Una terra solitària” i segueixo els escrits del seu blog. Aquest seu estil directe i contundent pot agradar més o menys però atrapa i no deixa indiferent. L’apunto que encara no ho havia fet.

anna g. ha dit...

En això de l'Eduard Márquez no hi estic d'acord :)

Olga Xirinacs ha dit...

El conte és un gènere molt interessant i difícil: cada un ha de contenir una història sencera i ben escrita.
Potser per això els països europeus i americans hi són afeccionats de sempre: el russos excel·leixen en contes. I els alemanys. I els nordamericans, i els sudamericans. Günter Grass va fer el Llibre del Segle, amb un conte per cada any.
Nosaltres no hem passat de l'estadi novel·la, però penso que el nostre gust millorarà amb el temps, com ha millorat valorant el cafè i la xocolata.
He escrit vora 300 contes, la majoria per a adults, gairebé tots publicats a l'antic Avui Diumenge o bé recollits en llibres. Però sembla que aquí els contistes no existeixin, tret de Monzó...
Que siguis feliç llegint.

Carles ha dit...

"La mala reputació és bàsicament un conjunt de relats sobre sexe i desgràcies". L'autora diu que fa literatura però ves que algun dels personatges no li demani drets d'autor :P

El llibre "Una terra solitària", per exemple, és més aviat un llibre de memòries encobert. No té res de literatura més enllà de la descripció ben feta d'uns fets força crus i lamentables.

Però em sembla bé treure profit de tot plegat. Ni que sigui com a teràpia.

Salvador Macip ha dit...

anna, ja està bé que no coincidim! :) No s'assemblen en res, és cert, però l'aproximació a la història la vaig trobar semblant.

Olga, és el que dius: és molt difícil. I tothom s'hi atreveix, per això llegeixes coses molt fluixes i acabes perdent-ne el gust, suposo. Sobretot en català. Despunten Monzó i Pàmies, pels motius que sigui, però els lectors hem oblidat la tradició del conte. Per això els llibres de contes no venen. Recordo els teus contes a l'Avui, i tant! Jo he crescut devorant contes, les manies m'han vingut de gran! :)

Chryssula Kokossulis ha dit...

Crec que hem parlat una vegada del poder dels contes i estic d'acord que hi ha alguns molt fluixos però crec que després d'aquesta ressenya tothom tindrà una mica d'esperança que el conte mateix encara no es mort.

Com personalment no he llegit res encara de Bel Olid, això canviaré segur.

A més, m'has inspirat a una entrada del meu bloc sobre el tema "badass style" i "sexe" com a topic en llibres de ficció.

http://wp.me/pyJOU-oB

Visca el conte badass i els autors badass! :)

Salvador Macip ha dit...

Molt d'acord, Chrys. L'ús adequat del sexe en la literatura pot ser molt potent (i jo tampoc llegiria el 50 shades!).

Núria Pujolàs ha dit...

Gràcies per la recomanació. Me l'apunto. El conte està a punt de fer la gran embranzida!...un petó!